19.08.2014 - 06:00
Sebastià Bennasar (Palma, 1976) és l’autor del bloc ‘Pedres, mars, oceans‘, que presenta així: ‘La casa virtual d’un freelance sense clients, d’un escriptor sense sou i d’un ciutadà sense estat.’ És periodista a la revista ‘Bearn‘, entre més publicacions, i és un amant de la novel·la negra: n’és escriptor, estudiós i és al capdavant del festival Tiana Negra. Creu que es fa molt bona novel·la negra en català i que ‘falta que en aquest país tinguem més autoestima i que els autors es coneguin i es recomanin més’.
—Realment sou un freelance sense clients?
—Si ens hem de fixar exclusivament en el periodisme, podríem dir que hi ha hagut una baixada de clients molt important per a un freelance. Al món del periodisme, en general, el que ha passat és que han desaparegut tot un seguit de mitjans i uns altres han reduït el nombre de col·laboracions, perquè és lògic que s’intentin mantenir primer les plantilles. També és veritat que quan vaig obrir el bloc aquesta afirmació era més certa que no ara. Això va canviant una mica i, a poc a poc, es troben llocs on col·laborar. També és una qüestió d’intentar diversificar les ofertes, de reciclar-te i de no limitar el periodisme tal com l’entenem de manera clàssica.
—De quina altra manera el podem entendre?
—Es pot fer periodisme fent unes altres coses. Es pot crear un projecte propi. Nosaltres, amb en Carles Domènec, hem fet la revista ‘Bearn’. Això, d’alguna manera, és fer el periodisme que creiem que s’ha de fer.
—Com és?
—És un periodisme molt semblant al de VilaWeb. A nosaltres, acostumats a col·laborar amb mitjans tradicionals de paper, on tots els reportatges, les entrevistes i les ressenyes han de tenir una extensió determinada, una revista digital ens aporta molta més llibertat. Hi ha senyors que es mereixen dues preguntes en una entrevista; o, de vegades, tens un personatge molt interessant que es deixa fer una entrevista llarga, parles dues hores amb ell i no et limites a posar els tres mil cinc-cents espais que tens de màxim en un mitjà de paper. En pots posar tants com vulguis. I això és independent de si la gent s’ho llegeix o no, això és una altra història. Nosaltres, a la revista, fem el que creiem. Si creiem que hi hem de posar vuit fotos, ho fem. Crec que internet i els mitjans digitals aporten una llibertat important. Ara, això després no es tradueix en el nombre d’ingressos en publicitat.
—Quines altres formes de periodisme d’aquest estil podem trobar?
—Penso que el periodisme cada vegada es fa més i millor en forma de llibre. És una cosa molt americana i crec que anem cap aquí. Una mostra d’això és un llibre com el que va publicar Saldonar del projecte Castor [‘Castor: la bombolla sísmica’]. És periodisme d’investigació i, és clar, s’esplaia més que cap reportatge de diari.
D’una altra banda, per més que es critiqui TV3, també hi passen coses bones. Un programa com ‘Sense ficció’ ocupa un espai en ‘prime time’ el dimarts, un dia fort entre setmana. I hi ha reportatges molt ben fets. Crec que hi ha una certa demanda del periodisme d’investigació ben fet. I, d’alguna manera, VilaWeb va ser pioner en aquest sentit. Si un reportatge es mereix ser llarg, ho és. No sé el paper que poden tenir amb això els diaris tradicionals escrits, però penso que s’hauran de reconvertir. El diari de paper no pot competir amb la immediatesa. S’han de fer diaris d’anàlisi, amb articles d’opinió, amb cròniques i contra-cròniques dels diferents temes.
—En el bloc també us presenteu com ‘un escriptor sense sou’. Però heu escrit uns quants llibres.
—Sí, però en mirar les liquidacions que ens arriben cada any es demostra aquesta afirmació. Imagina que, d’un llibre, se’n venen mil exemplars, que ja és molt, en català. Si el llibre val divuit euros de mitjana, l’autor en rep 1,7. Per tant, s’arriben a guanyar mil set-cents euros. Després hi has de descomptar el 21% d’IVA i, si tens agent literari, la part que li correspon. Potser al final hi guanyes mil euros. I potser hi has treballat durant un any! Si divideixes el que n’obtens entre dotze mesos, et quedes gairebé sense sou. Per tant, el que dic al bloc queda justificat!
—Hi guanyeu en uns altres aspectes?
—Amb la satisfacció, per exemple. O potser guanyes un premi i et donen alguns diners. O potser et conviden a unes conferències o xerrades. I això ho compensa. Però costa molt vendre llibres. I en un moment de crisi jo ho entenc: és normal que la gent prioritzi el menjar i no el llibre. Hi ha gent que consumia molts llibres al mes i ara és més usuària de les biblioteques.
Això de no tenir sou és un mal una mica endèmic de tots. Pensa que som uns mil escriptors en llengua catalana i es publiquen aproximadament uns deu mil títols en català cada any. És difícil que justament et comprin el teu llibre. I hi ha gent que ho fa molt bé, s’ha de reconèixer. Admiro molt la Marta Rojals, la manera com ha aconseguit aquest èxit sense fer entrevistes, sense fer promoció… A més, són llibres molt bons.
—Un dels vostres forts és la novel·la negra. Què us atreu d‘aquest gènere?
—La novel·la negra m’atreu, en part, perquè és la gran novel·la social dels nostres temps. Això fa que ens agradi a aquells que tenim una mica d’ànima de periodista. En el periodisme només val allò que saps i que pots demostrar. En canvi, en una novel·la hi pots explicar allò que saps però que no pots demostrar. I les novel·les negres donen peu precisament a això: hi pots explicar coses que saps del cert però que no pots demostrar perquè no en tens proves. En una novel·la negra hi pots explicar el funcionament d’una societat determinada en un moment determinat.
—En podríeu posar cap exemple?
—Qui vulgui entendre la transformació de la Barcelona olímpica, ho podrà fer llegint la novel·la ‘Canya o mitjana’. I qui vulgui entendre què és l’Andorra contemporània, llegint les novel·les negres de l’Albert Vilaró ho pot entendre perfectament. No cal anar a Suècia, no cal anar a cercar autors nòrdics. A casa en tenim de molt bons.
—Heu dit que la novel·la negra contemporània d‘Europa és un refugi dels escriptors d‘esquerres.
—L’europea segur. La sud-americana també i la nord-americana no tant. A Europa, al final dels anys seixanta va començar una novel·la negra molt polititzada que encara dura. De fet, Stieg Larsson –que a mi no m’agrada com a escriptor– fa una novel·la clarament política. Desmunta el mite de la socialdemocràcia sueca tal com l’enteníem. És una cosa que fa ell però ja n’hi havia precedents. També és cert que s’han fet coses similars des de l’extrema dreta, però ha estat molt menys.
—Per què no us agrada Stieg Larsson?
—Perquè de les 2.700 pàgines que tenen els seus llibres, 2.000 sobren. S’enrotlla molt. Crec que Larsson devia ser un grandíssim periodista i m’estranya molt que els seus articles sobre la implantació de l’extrema dreta als països nòrdics no s’hagin traduït. Això crec que ho va fer molt bé i seria molt interessant de llegir.
També penso que Larsson escriu molt com els periodistes: vol explicar-ho tot molt, i aleshores la trama perd ritme. I jo m’incloc en aquesta llista de defectes. Ara, mataria per haver creat la Lizbeth Salander. Aquest personatge és meravellós.
—El 2014 heu publicat dues obres. N‘hi ha una que és de novel·la negra i es diu ‘Les mans del drac‘. Com ha anat?
—Tot comença quan un periodista demana un Sant Jordi diferent. Aleshores hi ha un escriptor, que és un assassí, que es dedica a matar escriptors amb un gran ressò mediàtic. A la vegada, passen moltes coses més. I tot queda recollit en molt poques pàgines. M’ho he passat molt bé fent-la.
—Per què hi ha hagut un ‘boom‘ de la novel·la negra en els últims anys?
—Els creadors ens trobem en un moment molt dolç. Gent que fa molts anys que s’hi dedica, com l’Andreu Martin, si ens fixem en la producció dels últims quatre anys, ens ha donat algunes de les millors novel·les, com ara ‘Cabaret Pompeya’ o ‘Societat Negra’. A banda, va sortir una persona com l’Agustí Vehí, ja desaparegut, que va fer cinc novel·les molt bones. I s’han consolidat tot un seguit d’escriptors que van començar a escriure a partir del 2000. A poc a poc han fet coses importants. Una és el Festival BCN Negra, que fa que la ciutat se situï dins el mapa de la novel·la negra. Això fa que la indústria pensi que va bé. I no és que els escriptors catalans no fessin novel·la negra abans, però els seus llibres s’havien dispersat dins els catàlegs. Ara s’han començat a guanyar premis amb novel·les d’aquest gènere i sembla que cada vegada tenen més lectors. Per tant, ens trobem en un bon moment, però hi ha molta feina a fer. Per exemple, encara no hem aconseguit que la novel·la negra entri a les universitats de manera generalitzada. I som molt pocs els que ens dediquem a estudiar-la. Als Estats Units, en canvi, es fan cinc mil tesis doctorals cada any sobre novel·la negra i a França hi ha més de vuitanta festivals dedicats al gènere. Són dos països amb molta tradició en aquest àmbit. A nivell d’indústria, tenim la sort de comptar amb dues col·leccions o tres dedicades a la novel·la negra.
—Un altre símptoma que explica que això va bé és el festival Tiana Negra, que dirigiu.
—Sí, vam constatar que la novel·la negra catalana era molt potent i vam veure que necessitàvem un espai de reflexió i visualització. A Catalunya tenim col·leccions i autors molt bons i el que falta és que es vegin i que la gent els compri. Però a la majoria de llibreries d’aquest país els títols en català només ocupen devers el 20% dels prestatges, i la secció de novel·la negra encara és més petita. Llavors, dins d’aquesta secció es prioritzen les traduccions dels nòrdics. És un arraconament dins un arraconament. Cal molta pedagogia i que la gent es cregui que els nostres novel·listes negres són millors que els de fora.
—Creieu que són millors els d‘aquí que els nòrdics traduïts?
—La immensa majoria, sí. Salvaria pocs suecs. Dels nòrdics, salvaria Arnaldur Indridason i potser algú més. Hi ha més escriptors de fora que m’agraden, però els nostres són tan bons com ells o millors. Falta que en aquest país tinguem més autoestima i que es coneguin i es recomanin. Sembla que hi ha més tendència a comprar una traducció que no pas un llibre d’aquí.
—Un autor d‘aquí amb qui teníeu bona relació era Salvador Iborra, que va ser assassinat l‘any 2011 a Barcelona.
—En Salvador era el meu millor amic. A banda, objectivament, penso que era un bon poeta. L’últim llibre publicat era molt bo, però també s’haurien de veure els materials inèdits que tenia, amb alguns contes i una gran sèrie de reflexions i assajos. Jo els he pogut llegir i he vist que van molt més enllà dels llibres de poemes que tothom coneix. Penso que era un gran escriptor i que això és el fet més tràgic.
—Va tenir una mort injusta.
—Jo n’he fet algun apuntament una mica abrandat perquè la impotència és gran. En aquest cas, la justícia ha funcionat molt malament. I penso: ‘Què hi puc fer, jo?’. Doncs els blocs, entre més coses, són un espai on es poden debatre molts temes. Aquesta mort i aquest judici absurd poden promoure un debat perquè això no torni a passar.
—Repassàvem els tres elements amb els quals us definiu al bloc. En l‘últim, dieu és que sou un ciutadà sense estat. Creieu que això ho haureu de modificar aviat?
—A mi m’agradaria molt canviar les tres coses del subtítol. Voldria ser un freelance amb clients, un escriptor amb sou i un ciutadà amb estat. Però l’estat que tinc al DNI no és el meu. Però no ens enganyem, si el 9 de novembre finalment podem votar i surt el sí-sí, després no serem independents el dia següent. El dia següent el que haurem de fer és establir les bases per a ser-ho. Espero que triguem tan poc temps com sigui possible i que aviat pugui canviar aquest subtítol. Ara, el dia després d’aconseguir la independència s’hauran de fer moltes coses, com ara convocar unes segones eleccions per decidir com ens volem governar. Si aconseguim la independència i el dia següent no ha canviat absolutament res, anirem malament. Hem de decidir quin model de país volem: quin model d’educació, de sanitat, de carreteres… També les relacions amb Espanya. Hauríem de ser molt bons veïns.
—Tot i viure a Barcelona, vau néixer a les Illes. Com creieu que s‘hi viu el procés català?
—Per part dels governants es viu amb molta preocupació. Els atacs brutals que rep el català a les Illes són, en part, per por. Veuen que això de Catalunya està perdut i han decidit de reafirmar al màxim l’espanyolitat de les Illes. O si més no d’intentar-ho. Haurem de veure fins a quin punt es paguen i mantenen els grups que fomenten el secessionisme lingüístic. I tot això és perquè veuen molt a prop la independència de Catalunya i el fenomen de possible contagi. Aquesta situació ha fet radicalitzar determinades posicions en un tema on no hi havia hagut grans enfrontaments els últim anys: la llengua. El PP actual té un paper totalment genocida amb els símbols d’identitat cultural de Mallorca. I el que passa també és que tenim un poble amb molt poca memòria. Ja veurem, el 2015, quanta gent es recorda de tot això, perquè segur que faran una inauguració amb pastissos per guanyar vots.
—I no creieu que arribarà un moment en què sí que es tindrà memòria?
—Sí, però no hi veig cap alternativa. Penso que el PSM tindrà una gran pujada, però no sé si el PSOE també pujarà, perquè està molt enfonsat per unes altres circumstàncies fora de les Illes. De vegades unes eleccions no les guanya algú, sinó que les perd algú altre. Veurem que fenòmens com ara Podem irrompen a les Illes i quin paper hi fan, perquè no tenen gens clar el tema lingüístic.
—Com és que vau decidir d‘obrir un bloc, ara fa dos anys?
—En aquell moment vaig deixar de fer uns articles al Diari de Balears i vaig decidir aprofitar la possibilitat de formar part d’una comunitat virtual com VilaWeb. Era l’oportunitat perfecta de fer-me subscriptor d’un diari digital que sempre havia llegit i de continuar escrivint els meus articles des de Portugal, on vivia aleshores.
—Us sentiu part de la comunitat de blocaires?
—Sí. Segueixo alguns blocaires i penso que els blocs aporten centenars de periodistes més dins VilaWeb. Hi trobes informació extra des del punt de vista de qui escriu. Quan llegeixes un bloc ets perfectament conscient que tens al davant unes informacions que no apareixen a cap més lloc. Això és molt interessant.
—En seguiu cap de manera especial?
—Segueixo molt, per exemple, els blocaires del País Valencià. Amb els blocs tens un conjunt d’informació sobre tot el territori. Formem una xarxa de tots els que ens creiem que VilaWeb és un diari dels Països Catalans. Allà on no arriba el redactor, potser hi ha arribat el blocaire que es troba, per exemple, a la Vall d’Albaida. I la informació que tens és de primera mà, amb tot el que això comporta. Ara, com a lector, has de ser conscient que és una informació publicada en un bloc i no com a notícia a la pàgina principal. Per exemple, segueixo molt sovint el bloc d’en Jordi Llaonart, sobre el món àrab i l’islam. Això és un luxe! Tens una finestra oberta a la informació d’aquest tipus de la mà d’un dels màxims experts del tema, i gratuïta. També segueixo les crítiques de Joan Josep Isern. Alguns dels qui escriuen als diaris se les haurien de mirar! Hi ha un seguit de blocs de molta qualitat. És clar que s’ha de saber separar el gra de la palla.
