Josep Selva: ‘Que som partidistes? I tant! Som partidaris de nosaltres. Qui ho serà, si no?’

Josep Selva (Barcelona, 1951). Escriure i llegir són dues de les seves passions. Ho fa des de petit perquè el seu pare li va ensenyar els grans autors de la literatura catalana. Des que va obrir el bloc ‘Cafè en gra‘ que, a més, publica allò que escriu: uns texts en què vol mostrar les coses tal com les veu, sense abocar-hi gaire opinió. ‘Jo dic el que dic, però que cadascú en tregui les seves conclusions.’ Tant la poesia com la prosa formen part dels apuntaments de Josep Selva, amb un llenguatge ple de metàfores. Creu que ‘l’escriptura és un espai de llibertat total’.

—Dieu que vau estudiar ciències, però que ho vau fer perquè ningú no us havia demanat si volíeu fer lletres.

—Em vaig assabentar que hi havia un batxillerat de lletres quan ja l’havia acabat, però abans de començar ningú no em va demanar si volia fer ciències o lletres. I després vaig escollir una carrera de ciències. No sé si n’hauria escollit una de lletres.

—Us hauria agradat?

—Bé, m’agraden les lletres i m’agrada llegir, però no ho sé. En aquell moment no va poder ser. Aleshores vaig fer la carrera d’aparellador i sempre m’he dedicat a fer feines tècniques.

—Tot i tenir aquesta professió, llegiu molt i us agrada escriure.

—Sempre he llegit i escrit, però mai no havia proposat de publicar res. Escrivia bàsicament perquè m’agradava. I quan va aparèixer internet ho vaig provar.

—Quins són els vostres autors preferits?

—No en tinc cap de preferit. De petit m’agradava molt llegir, el meu pare tenia molts llibres a casa i em va fer conèixer Segarra, Ruyra, Maragall, Folch i Torres i més autors nostres, em va inculcar el gust per la llengua i la poesia. Després he anat descobrint més autors de poesia i novel·listes. També he llegit força assaig, que potser m’agrada més que la novel·la. M’agrada llegir llibres de filosofia o de viatges. Sóc força eclèctic.

—Si haguéssiu de recomanar un llibre, quin seria?

—Un autor que m’agrada molt és Amin Maalouf. El de ‘Lleó l’Africà’, ‘Els Jardins de la llum’, etc. Sobretot en recomanaria el llibre ‘El periple de Baldasare’.

—Per què llegiu?

—Per a mi llegir és un plaer. Si no ho és, tanca el llibre! Llegint descobreixo coses que ja sabia però que no havia descobert. Com qui sap que hi ha tresors amagats però no els ha trobats, i, per tant, no sap la vàlua que tenen fins que no troba un cofre i l’obre.

—Quines coses heu descobert llegint?

—Seria molt difícil de dir! Les coses que descobreixes no és que no les sàpigues, és que algú te les diu d’una manera diferent. T’adones de matisos que no havies captat mai. També és el que intento fer jo quan escric: parlar de coses corrents però fixar-me en algun aspecte que no sigui obvi.

—Sovint utilitzeu metàfores quan escriviu.

—De fet, l’altre dia era amb uns amics, un dels quals és escriptor i poeta, i vam parlar d’això. Vam arribar a la conclusió que gairebé és imprescindible la metàfora per a fer poesia. No vol dir que fent poesia facis metàfora, sinó que és imprescindible el sentit metafòric del que dius, comparar-ho per veure les coses d’una altra manera. I el més complicat de tot això és encertar la metàfora que faràs servir.

—Expliqueu que va ser el vostre pare qui us va ensenyar molts d‘escriptors. Com era la relació que hi teníeu?

—El meu pare tenia llibres a casa i mai no m’havia prohibit de llegir-ne cap. Mai no m’havia dit que no en podia llegir un perquè fos massa petit o jove. Ho llegia tot. També em parlava dels llibres que a ell li agradaven. Em parlava de Segarra –i jo, d’aquest autor, n’he après molt–, de Pla… Autors molt de casa. I de Folch i Torres, també; ara ningú no se’n recorda, però era un autor molt conegut i molt llegit.

El meu pare era un home que va haver de treballar molt per tirar endavant, igual que el meu avi. En aquestes condicions té mèrit arribar a ser un lletraferit i no preocupar-se només de sobreviure.

—També és el vostre cas?

—Jo, a casa, ja havia viscut aquest ambient de cercar la lectura, saber la cultura, la llengua i el país. Per a mi no ha implicat cap esforç. En tot cas va ser un esforç del meu avi i del meu pare.

—Primer vau obrir el bloc de VilaWeb amb el nom de ‘Brotxa i Pinzell‘. Per què?

—El meu bloc és personal, no pas temàtic, i el nom respon a la idea que aquells que no som escriptors, ni periodistes ni polítics també tenim coses a dir. També ‘pintem’, unes vegades emprenyats amb ‘brotxa gorda’ i unes altres vegades finament, amb ironia o sarcasme. Al primer apuntament ho explico.

—Més tard en vau canviar el nom i li vau posar ‘Osservatore Catalano‘. Què volia dir?

—La idea va venir a partir de l’Osservatore Romano, perquè, més que no pas actor, m’agrada ser espectador crític: observar, mirar i exposar el que a mi em sembla. I després que la gent tregui les seves conclusions. Observar és una de les millors coses que podem fer. Per exemple: de vegades la gent se’n riu, però jo prefereixo estar assegut en un banc de la Rambla de Catalunya més que no pas anar al cine. Al cine, les pel·lícules ja sé com acabaran; en canvi, al carrer no. Miro la gent que passa, el que fa. La manera com transcorre la vida és imprevisible. L’observació activa fa venir idees.

—Avui el bloc es diu ‘Cafè en gra‘. D‘on va sortir aquest nom?

—La idea és la mateixa. Ara hi he afegit: ‘Del cafetar al bloc, la mòlta és cosa vostra.’ Jo dic el que dic, però que cadascú en tregui les seves conclusions.

—Hi escriviu una mica de tot. Això ja ho teníeu previst?

—Hi ha blocaires interessantíssims que en saben molt d’un tema. Jo no sóc especialista en res, a part dels coneixements que he d’aplicar a la meva feina, però ho remeno tot. Sóc un tastaolletes, un badoc en el sentit que els francesos donen a ‘flâner’, o sigui, ‘se promener sans but précis, perdre son temps’. Perdre el temps de manera conscient és un art, tota una declaració de principis i una actitud vital. En això, els meus mestres han estat Tísner i Espinàs.

—Com us inspireu per fer els apuntaments?

—Una vegada anava a Madrid i em va arribar a les mans un diari d’aquests que donen als avions. En vaig repassar els titulars i n’hi havia un que deia, simplement: ‘Una parella britànica es va llançar a un precipici amb el cadàver del seu fill perquè s’acabava de morir.’ No explicava res més i no m’ho vaig poder treure del cap en tot el viatge. És una d’aquelles coses que t’impacten. L’apuntament que vaig fer el vaig titular ‘Quan el cor es trenca‘. Em vaig imaginar aquelles persones amb el seu nen mort, llançant-se per un precipici. I també penses en tu mateix, en què faries si et passés una cosa similar. Commou.

—Amb quina intenció escriviu?

—Vull ser molt lliure escrivint. L’escriptura és un espai de llibertat total i no val la pena de fer-ho amb por o autocensura, pensant què diran. És un risc personal assumit, un repte i un ‘streptease’ desvergonyit si vols ser autèntic. Escric fonamentalment per aclarir les meves idees, és un descobriment que vaig fer fa temps i que confirma allò que deia Picasso: la inspiració ve treballant.

—Heu dit que no hi voleu fer opinió, però sí que parleu de política en algun apuntament.

—Sí, caus en la temptació d’opinar sobre coses que no saps. Són coses que diuen uns altres, però que tu no has observat. Amb tot, finalment vols dir-hi la teva.

—Però el moment polític actual és prou rellevant per parlar-ne.

—No vull dir que la política no m’interessi. Trobo que, per primer cop des de fa molts anys, hi ha d’haver un canvi. Si ara no aconseguim que el nostre país pugui ser independent, difícilment tornarem a tenir una situació similar. D’ocasions com aquesta no se’n troben cada dia.

—Un ara o mai?

—Un ara o d’aquí a molt de temps. Tenim davant un moment clau. Si em demanen si votarem, els dic que és clar que sí. No és que ho sàpiga, però serà així. Si comencem a dubtar no anirem bé. No sé què passarà, si ens segrestaran el país o si hi haurà toc de queda, però anirem a votar.

—Últimament heu fet algun apuntament per parlar de l‘Ada Colau. Quin paper creieu que hauria de tenir en aquest moment?

—No ho sé. La veritat és que la feina que ha fet amb la PAH em sembla molt positiva i, a més, és una persona que té un caràcter de líder, però amb Guanyem no m’acaba de convèncer. Em fa por que la independència sigui una qüestió estratègica per a ells, com per a Iniciativa; que sigui una qüestió per a obtenir més vots. Si és per això, a mi no m’interessa.

—Us sentiu part de la comunitat de VilaWeb?

—No sé quanta gent em llegeix, però la satisfacció més gran d’escriure a VilaWeb és haver fet una colla ‘d’amics de bloc’ que sense aquesta eina mai no hauria conegut. Però la relació humana cara a cara mai no serà substituïda per Facebook, ni els blocs ni Twitter, si bé és cert que internet ha canviat moltíssimes coses de la nostra vida, en sentit positiu i negatiu.

—Què significa per a vós VilaWeb?

—VilaWeb em sembla un projecte absolutament singular, excepcional i necessari: un diari digital que explica les notícies del món i les d’aquí, amb una òptica de país, de Països Catalans, sense vergonya de fer-ho així. I, a més, pretén integrar i comprometre els lectors en el projecte.
Que som partidistes? I tant! Som partidaris de nosaltres. Qui ho serà, si no? Els catalans sempre hem tingut por, tenim la síndrome de l’esclau, com deia Xirinacs. Ara sense cap mena de complex d’inferioritat ens hem de guanyar el respecte, i així ens farem respectar com mai no ho havíem fet. Vull que el meu país deixi de ser un banc de jubilats temorosos que es queixen dels seus mals. Jo mai no he demanat permís si no és per una qüestió d’educació. Si crec que he de fer, faig. Naturalment, també se n’han d’assumir les conseqüències.