‘El lideratge i la planificació de l’expedició requeia sobre l’Òscar Cadiach’

Fa poc més de tres setmanes l’alpinista Òscar Cadiach va estar a punt de coronar l’últim cim de més de vuit mil metres que li quedava, el Broad Peak (8.047 m). Si ho hagués aconseguit, s’hauria convertit en el primer català que fa els catorze vuit mils de la Terra. En tornar, Cadiach va explicar a aquesta entrevista a VilaWeb que, durant l’expedició, no va rebre el suport que esperava dels seus companys i que va quedar decebut de les persones que tenia més a prop. Arran d’aquestes declaracions, els membres de l’expedició de Cadiach van publicar aquest article a aquest bloc per matisar les paraules de l’alpinista. Un dels expedicionaris, Jordi Cardona, explica en aquesta entrevista el seu punt de vista i detalla els problemes que creu que va tenir el projecte. Cardona diu que les declaracions de Cadiach els han sorprès. Creu que, com a cap d’expedició, hauria d’haver estat Cadiach qui havia de donar suport als companys. ‘Si algú ha d’estar decebut o desenganyat som els expedicionaris’, opina Cardona. 

—L’Òscar Cadiach diu que no va rebre el suport que s’esperava dels seus companys d’expedició. Per què creieu que pensa així?

—Les declaracions de l’Òscar ens han sorprès força. No les entenem. Creiem que sempre vam estar amb ell donant-li el suport que calia. En tot cas, la nostra sensació ha estat justament la contrària: no hem rebut per part seva el suport que cal esperar d’un cap d’expedició que lidera un grup de deu persones per pujar un vuit mil. Ell és l’alpinista expert i nosaltres som els que ens afrontàvem a donar-li suport en aquesta aventura. El lideratge i la planificació requeia sobre seu.

—Quins errors creieu que va tenir aquesta expedició?

—Vam perdre una setmana a Skardu per temes burocràtics. En una expedició de sis setmanes on ja n’hi ha una d’anada i una de tornada, fa que es compliquin les coses. No sabem ben bé el que va passar, però creiem que era responsabilitat de l’organització preveure que hi havia una normativa nova al Pakistan. Es podia haver anticipat perquè altres expedicions no van tenir aquest problema. Sense saber quina és la causa real, perdre aquella setmana va ser un greu problema.

—Qui ho havia d’haver previst?

—Nosaltres vam contractar l’expedició amb l’Òscar i ell va contactar amb les agències Seven Summits, del Nepal, i Nazir Sabir Expeditions, del Pakistan. Jo aquí ja no sé de qui és la responsabilitat, però el que no podia ser és que els expedicionaris estiguessin una setmana a Skardu esperant

—Això us va condicionar l’aclimatació.

—L’habitual és pujar al camp 1, baixar al camp base; després pujar al camp 2, tornar al camp base; després ja arribes al camp 3 i tornes a baixar al camp base. Al voltant de quinze dies es dediquen a l’aclimatació, però no ho vam poder fer. Es va fer una sola etapa d’aclimatació i es va arribar al camp 3 d’una tacada. Després va venir mal temps i quan va venir una finestra de bon temps ja es va anar a atacar el cim. La resta d’expedicions que hi havia al camp base ja duien més temps aclimatant i van aprofitar aquest bon temps, però nosaltres estàvem molt justos d’aclimatació. Aquet fet va condicionar l’èxit de l’expedició. Jo personalment no estava aclimatat i vaig decidir retirar-me. Curiosament l’expedició del K2 atacava cim tres o quatre dies més tard i si ens haguéssim esperat potser hauríem pogut millorar l’aclimatació d’algun membre i portar més gent al cim. Tot això no justifica que l’Òscar digui que està decebut dels companys. Nosaltres, en tot cas, hem estat també víctimes.

—Hi va haver algun retret entre vosaltres al camp base?

—No recordo que ningú li digués res a ningú en aquest sentit.

—Per quin motiu creieu que l’Òscar va marxar del camp base ràpidament amb l’helicòpter?

—Va marxar per acompanyar l’Anna, la doctora, perquè tenia congelacions. Algú havia d’acompanyar-la, perquè ella sola no podia ser evacuada i repatriada. Una altra cosa és fins a quin punt aquesta persona havia de ser el cap d’expedició o hauria pogut ser qualsevol altre dels membres que estàvem allà. Vam tenir la sensació que el capità va ser el primer en abandonar el vaixell.

—Això va ser significatiu?

—El fet que marxés no va tenir més importància. El que ens va sorprendre és que ell el dia 30 de juliol ja estava a Barcelona i nosaltres encara estàvem al camp base i ens connectàvem a internet i vèiem declaracions als mitjans que no enteníem. Hi ha hagut un petit desencontre en aquest sentit. Fins que no va marxar del camp base la relació era cordial i correcte.

—Les condicions dures de la muntanya a tanta alçada, poden crear situacions molt difícils?

—Sí, és un entorn molt hostil. Encara que estiguis al camp base, estàs a cinc mil metres, als vespres estàs sota zero, portes molts dies fora de casa… Cadascú per dintre té les seves manies i les seves coses, però tampoc hi va haver cap problemàtica. Simplement ens va sorprendre molt que ell decidís marxar sense donar opció a debatre el tema.

—Aleshores per què creieu que l’Òscar diu que els companys el vàreu decebre?

—No ho entenem. És el motiu pel qual faig aquesta entrevista. No entenem aquesta decepció. Ell tampoc ha parlat amb nosaltres des que hem tornat. La nostra sensació és que si algú ha d’estar decebut o desenganyat som els expedicionaris.

—Amb l’Òscar ja havíeu compartit altres sortides a la muntanya?

—Sí. Personalment he fet quatre expedicions amb ell i ens coneixem des de fa força anys. I amb la resta de companys també ens coneixíem. Creiem que érem una expedició d’amics. L’Òscar ja coneixia el nostre nivell, també. Només dos dels deu membres tenien experiència a vuit mil metres. La resta teníem experiència en expedicions de sis mil metres i set mil metres. És difícil que gent amb menys experiència i amb menys coneixements li poguessin donar suport a ell, una persona que fa trenta anys que es mou per l’Himàlaia. Com a molt podíem seguir la seva estela.

—Què creieu que és el més important que s’està a la muntanya?

—És molt personal. Algú dirà que el més important és fer el cim al preu que sigui, algú dirà que el més important és fer una ruta de dificultat encara que no facis el cim… Per mi el més important és anar a la muntanya amb els companys i amics i poder gaudir d’una experiència única. En aquest cas, l’experiència era intentar fer un vuit mil, però el cim era tan sols la cirereta. El que em sap greu és que a causa de tot el que va passar no hi hagués l’opció d’atacar cim, en el meu cas.  Quan vam sortir del camp base ja sabíem que hi havia poques possibilitats d’èxit.

—A l’article que heu publicat al bloc dieu que desitgeu que l’Òscar pugui completar els catorze vuit mils. És així?

—Si, li desitgem molta sort i que pugui acabar-los. Això per ell és una fita perquè no tothom pot ser el primer català en aconseguir-ho i li desitgem tota la sort del món. En aquesta expedició no hem acabat de trobar l’encaix, però no li desitgem cap mal ni molt menys, tot el contrari. El que veig difícil és que pugui comptar altre cop amb nosaltres en un futur.