Òscar Cadiach: ‘Penso que primer són les persones i després les muntanyes’

Òscar Cadiach (Barcelona, 1952) va ser a prop del cim principal del Broad Peak (8.051 m) fa tres setmanes, però no el va poder coronar. Era l’últim cim de més de vuit mil metres que li faltava per completar. Si ho hagués fet, s’hauria convertit en el primer alpinista català amb la fita dels catorze vuit mils al currículum. Però no va ser possible; la doctora de l’expedició tenia un principi de congelació, van haver de girar cua i no van poder fer un segon intent d’atac al cim. Ha tornat decebut de l’expedició, no només per no haver fet el cim, sinó perquè l’equip que l’acompanyava no va acabar de funcionar. A banda dels catorze cims, l’interès de l’Òscar se centra a descobrir rutes per on no hagi passat mai ningú i, de fet, és el que fa més de trenta anys que fa. ‘El que em fa sentir orgullós és obrir vies noves’, explica. No descarta de tornar a intentar fer el Broad Peak, però li agradaria fer per primera vegada el que ell anomena la travessa de la Via Làctia, una ruta entre el Gyachung Kang (7.952 m) i el Cho Oyu (8.201 m).

—Esteu decebut després de l‘expedició al Broad Peak?

—Estic convençut que tirar enrere és el que havia de fer. Vam fer un intent al cim i després, durant el descens, van sorgir les congelacions de la doctora i no vam tenir l’opció de fer un altre intent perquè els camps es van desmuntar i les expedicions van plegar. Jo penso que primer són les persones i després són les muntanyes. I és el que va prevaldre aquesta vegada.

—Esteu convençut d‘aquesta decisió?

—Els que han quedat més decebuts són els companys de l’expedició. Ells tenien l’expectativa de fer el cim amb mi i no ha pogut ser. Dos dels membres de l’expedició, l’Oriol Ribas i el nepalès Nima, sí que van arribar-hi. En aquest sentit, doncs, l’expedició sí que ha tingut èxit. Però jo no vaig poder fer el catorzè vuit mil. La vida és així, no passa res. Estàvem ben acostumats, amb els tres que vaig fer ara fa dos anys i els dos que vaig fer l’any passat. Però enguany no n’he fet cap.

—Com és el moment de prendre la decisió de tornar enrere?

—És tot un procés, però un cop ha passat tot descobreixes que hi va haver errors d’estratègia. L’atac al cim l’hauríem pogut fer, en lloc del dia 21 de juliol, el dia 26, i ens hauríem pogut aclimatar millor. Allà semblava que no es podia fer d’una altra manera. Nosaltres vam anar amb el temps correcte al Paquistan, però per problemes que vam trobar, vam arribar una setmana més tard del que teníem previst al camp base, on ens havíem de començar a aclimatar. A més, el Paquistan és un país conflictiu i la seguretat preval davant de moltes coses. Vam començar a atacar el cim a les nou de la nit, des d’un camp que era molt avall. Si hagués estat tot decisió meva, jo hauria posat l’últim camp més amunt, a set mil cinc-cents metres. Hauria sortit a la una de la nit i potser hauria tingut més hores per a aproximar-m’hi millor. En canvi, a les dotze de l’endemà, quan ja feia molt de vent, encara havíem d’avançar durant quatre hores per fer aquests vint metres de desnivell que quedaven. Eren vint metres amb cims i bretxes entremig. Vaig considerar que era millor tornar i intentar-ho en un altre moment.

—Us falta fer el cim principal del Broad Peak per completar els catorze vuit mils. Ho tornareu a intentar?

—La veritat és que he quedat decebut dels que eren més a prop meu, que són els que m’havien de donar més suport. I sí que me’n van donar, però ells mateixos no es van saber avenir que no es pogués fer el cim. Havien de respectar la meva posició. Vaig optar per baixar i salvar les congelacions de la doctora.

He quedat decebut perquè vaig voler que participés més gent en l’expedició, però, en certa manera, potser ells han estat els que m’han perjudicat més. Les experiències al Paquistan són dures i teníem clar que cadascú s’havia de desenvolupar una mica pel seu compte, havia de ser prou autosuficient. No havien de pensar que jo els guiaria a tots per fer el cim. Les coses no han sortit bé i cal una reflexió de tots. El que hi anàvem a fer era una cosa d’equip.

—Seria una opció acabar els catorze vuit mils amb en Ferran Latorre, ja que n’hi queden pocs?

—Podria ser una opció. Ara, no tinc clar que ell em volgués esperar! És un bon company i amic. Però la veritat és que això de ser el primer català que ho aconsegueix tampoc no és el més important.

—Per a vós no és important?

—Si he de ser sincer, quan vaig arribar i vaig sentir la notícia de la confessió d’en Jordi Pujol, em va caure el tema de Catalunya a sobre. Tot i així, m’hauria fet il·lusió d’acabar els catorze cims en trenta anys, i tancar el cicle. Però ara no sé si ho acabarem. No sé si ho farem l’any que ve o més endavant. M’ho he de pensar.

—A banda d‘acabar els catorze vuit mils, teniu un altre projecte: la gran travessa de la Via Làctia. Es podrà fer?

—No vaig aconseguir un suport econòmic per a fer-ho aquesta primavera. A diferència del Broad Peak, per fer aquesta travessa sí que necessito finançament. Necessito més d’un permís i fer una exploració prèvia, entre més coses. Tot això té un cost. Amb tot, enguany ja sabia que em podia quedar sense fer la travessa de la Via Làctia i el Broad Peak, i així ha estat.

—No sabeu encara si continuareu lluitant per poder-ho fer?

—Sí que ho sé. No vull passar sis mesos més lluitant per no aconseguir el pressupost. Molts dels contactes que tinc no han fructificat i tampoc no vull tornar boig. L’únic que sé és que mentre no tingui el suport econòmic, no podré fer la travessa. En canvi, l’ascensió al Broad Peak sí que la puc assolir.

—Per tant, no heu pensat d‘abandonar.

—Enguany sí que he pensat de deixar-ho. L’expedició no ha estat tal com jo volia viure-la, sobretot per l’entorn dels companys. He conviscut amb companys alpinistes durant molts anys i entenc aquesta relació d’una manera concreta. Potser l’alpinista actual no l’entén així, però n’hi ha molts que sí que ho fan. Alpinisme no és només el bloc i la pàgina web. L’alpinisme requereix una entrega.

—Els alpinistes sou dels esportistes que feu coses més complicades, úniques i espectaculars, però heu de treballar per pagar-vos les expedicions.

—Sí. Jo, com a professional, tinc un sou només quan treballo, com tothom. Sí que algunes vegades he tingut patrocinadors, però per a poder fer un projecte com el de la Via Làctia és complicat. M’he bellugat, però també prefereixo dedicar el temps a entrenar-me, que és el que m’agrada.

—Vós que hi heu estat tantes vegades, com descriuríeu la sensació de trobar-se a set o vuit mil metres? En què es diferencia dels tres mil?

—La sensació és que falta oxigen a l’aire. Pots fer els mateixos moviments, però necessites el doble d’esforç cardiovascular i pulmonar perquè arribi l’oxigen a la sang i al cervell. La ment també va més lenta. Has de tenir molts temes assajats. A vuit mil metres hi ha un 30% – 40% d’oxigen a l’aire, i si hi ha una pressió baixa pot ser que aquest tant per cent encara baixi més. Llavors, t’agafa mal de cap.

—I saber que sou en un lloc del món on poca gent arriba?

—És difícil de descriure. Qui vulgui tenir aquesta sensació, ho hauria de provar. Jo puc dir que és com si durant uns quants minuts dominessis el món. I a més, si agafes un dia clar, des d’allà dalt pots veure que la Terra és rodona. Pots arribar a veure fins a tres-cents quilòmetres enllà. Però també s’ha de ser molt conscient i tocar de peus a terra perquè allà no s’hi pot viure: és més amunt de la ‘zona de la mort’, que és per sobre dels set mil cinc-cents metres. I una altra cosa que passa és que, quan baixes i arribes als quatre mil metres o als tres mil, tornes a veure plantes i et recordes que fan olor. Com diuen els anglesos, ‘la cervesa és més bona quan baixes’. I sí, la cervesa és la mateixa, però les sensacions que perceps són diferents. O, com diuen els francesos, som ‘els conqueridors de l’inútil’. Però si no existís l’aventura, no s’avançaria.

—Són sensacions que poca gent pot viure. Tot i això, en els últims anys, muntanyes com l‘Everest són plenes de gent i, fins i tot, s‘hi ha de fer cua per fer el cim.

—Hi ha una diferència important entre les persones que pugen amb oxigen artificial i aquelles que pugen sense oxigen. Jo mai no en porto. I penso que anar-hi amb oxigen no té cap valor alpinístic. Fer muntanya d’aquesta manera per a mi és com anar al circ. Però també crec que és lògic que aquest món generi afició. El primer que va pujar a l’Everest va ser Hillary, i darrere seu hi hem volgut anar molts alpinistes més. Però penso que són els mitjans de comunicació els que haurien de destacar aquesta diferència entre pujar amb oxigen o sense.

—Dels catorze vuit mils on heu estat, quin us ha agradat més?

—Tinc un record especial del primer, el Nanga Parbat. Van ser set dies, érem dues persones soles a la muntanya i ho vam fer amb un estil autèntic, amb un estil alpí. Aquella ascensió em va portar la il·lusió de fer més cims. Just el dia 7 d’agost d’enguany ha fet trenta anys.

I després, l’Everest també va ser especial perquè va néixer la meva filla. I allà vaig emular les gestes dels llibres que havia llegit quan era jove, que parlaven de la primera ascensió veritable, de Hillary. I quan hi vaig pujar per segon cop, Hillary, que encara era viu, va ser el nostre cap d’expedició honorífic. Tot això són coses que m’han anat marcant.

—Quin no tornaríeu a fer?

—Un dels que no caldria repetir seria l’Annapurna, almenys per la via per on el vaig fer. És molt perillós. És el vuit mil on hi ha més mortalitat.

—Sou el primer català que fa l‘Everest, entre més fites que teniu. Què us motiva a ser capdavanter?

—Per a mi ser capdavanter és ser el primer que fa una ruta. I les que he fet que per a mi són importants són les primeres mundials. Això dels catorze vuit mils és una repetició del que ja s’ha fet. Sí, potser seré el primer català d’aconseguir-ho, però el veritable capdavanter va ser en Reinhold Messner. El que em fa sentir orgullós és obrir vies noves.

—Heu perdut força amics a la muntanya. L‘últim, en Miguel Àngel Pérez al K2. Com viviu aquest risc?

—La veritat és que perdre el primer amic a la muntanya em va frenar una mica. Va ser en Manel de la Matta, i em va marcar durant deu anys. Ara, la pèrdua del Miguel Àngel Pérez és el que em sap més greu de totes les experiències que he viscut. No era a la seva expedició i no puc explicar exactament què va passar, però sé que van poder parlar amb ell des del camp base i va demanar tres coses significatives: oxigen, ràdio i un xerpa. Sé que l’agència li va poder facilitar oxigen i ràdio, però els xerpes estaven tots ocupats amb uns altres clients.

—Quin consell donaríeu, com a alpinista experimentat, als nois i noies joves que s‘aficionen a l‘alpinisme?

—Humilitat i sacrifici.

—Quina serà la pròxima excursió que fareu?

—Ja l’he feta. Vaig fer una escalada per desintoxicar-me una mica d’aquesta expedició. Vaig anar a Oliana, a una via força recomanable de 6a que es diu Terra de Dinosaures.