08.08.2014 - 06:00
El soldat Joan Sales viu en primera línia els fatídics Fets de Maig del 37 a Barcelona. Els anarquistes i els trotskistes s’han alçat contra el govern de Catalunya per haver-los ordenat el desallotjament de l’edifici de la Telefònica. Sales és un dels ‘tècnics’ de la columna Durruti, que ha abandonat el front per combatre als carrers de Barcelona. En aquesta carta a Màrius Torres, fa una narració ben viva de les escenes que veu i no s’està de carregar amb força contra els revoltats.
«Una ‘setmana tràgica’ més, a afegir a la llista de tantes com n’ha conegudes la desventurada Barcelona. L’anarquisme hi ha rebut el primer cop mortal; això és almenys l’únic d’indiscutible que ha entrat a formar part de les idees dels desconcertats ciutadans. Hi ha hagut un nombre de baixes que, al servei d’una lluita més elevada, potser hauria bastat per prendre Osca, primer pas per establir contacte amb l’Exèrcit basc que s’està batent d’una manera tan heroica com desesperada.
Pel que fa a mi i els altres ‘companys tècnics’, per fi hem comprès el misteri d’aquesta vinguda de la ‘columna’ en pes a Barcelona quan on hauríem hagut d’anar és a Pina d’Ebre a reforçar el front. Lluny d’anar-hi nosaltres a reforçar-lo, n’han baixat –segons sembla– unitats senceres d’anarquistes i de trotsquistes (com vulgarment anomenem els del POUM) per prendre part en aquesta sinistra algarada a la reraguarda.
L’enemic, entretant, que hauria pogut avançar per la bretxa que havia obert al front la deserció d’anarquistes i trotsquistes, ha preferit mirar-se els toros des de la barrera: ¿quines ganes, deu pensar, de combatre aquesta gent si ja ho fan prou ells mateixos?
¿Com no sospitaríem que aquest alçament contra el govern legítim de Catalunya, tant més criminal que Catalunya està en guerra, no fou provocat d’una o altra manera per l’enemic? Deu tenir agents molt hàbils ficats dins la FAI i ja devien ser ells els instigadors dels incendis, pillatges i assassinats que van deshonrar la victòria el 19 de juliol de l’any passat. Aleshores s’imposava, com ara, la pregunta clàssica: cui prodest? En aquell moment, vençut el ‘pronunciamiento’ feixista a Barcelona per les forces d’ordre públic de la Generalitat, la guerra quedava esclafada a l’ou o almenys no hauria estat civil per a nosaltres: hauria estat nacional. I era això el que l’enemic havia d’impedir per damunt de tot; arribo a sospitar que fou el mateix enemic, un cop vençut, qui lliurà les armes als anarquistes o se les deixà prendre per ells; seria la resposta més senzilla a la pregunta que tantes vegades ens hem fet: qui armà aleshores els anarquistes? No se n’arribarà a treure l’entrellat mentre no es descobreixin els maneigs dels agents secrets feixistes a Barcelona, però el fet indubitable és que els anarquistes no es van apoderar de les armes fins que els regiments sublevats ja s’havien rendit a les forces d’ordre públic.
[…]
Em trobava ahir a la Rambla quan desembarcaven a la Porta de la Pau els guàrdies d’assalt enviats pel govern central en ajut del de Catalunya; veient-los Rambla amunt, uniformats, marcant el pas, la multitud aplaudia com boja d’entusiasme. Jo pensava amb recança que aquest espectacle esperat durant tants i tants mesos, el d’una tropa uniformada i disciplinada que protegeix la vida i la hisenda dels ciutadans, l’hauríem pogut donar nosaltres ja des del mateix 19 de juliol si al govern d’esquerra no se li hagués acudit de dissoldre els regiments republicans. Quanta sang innocent no s’hauria pogut estalviar i com hauríem pogut concentrar tots els esforços a establir contacte amb els bascos i ocupar Mallorca. D’altra banda ¿era necessari fer venir aquests forasters? La revolta anarquista ja havia estat esclafada per la guàrdia d’assalt catalana, com la feixista el juliol de l’any passat ¿no sembla doncs altra vegada una maniobra per escamotejar als nostres guàrdies, tan abnegats i tan lleials, la glòria que els pertoca?»
[Podeu llegir la carta sencera ací.]
