05.08.2014 - 06:00
Una Catalunya independent tindria un índex de desenvolupament més alt que no el que té ara dins d’Espanya, i superior també a l’estat espanyol sense Catalunya. Així ho indica un estudi fet per l’institut de recerca del banc Credit Suisse i que acaba de publicar, titulat ‘L’èxit dels estats petits‘ (pdf). Agafant l’índex HDI (Índex de Desenvolupament Humà), l’estudi estableix un rànquing dels estats del món on és més alt, i situa una Catalunya independent en el vintè lloc, per davant del vint-i-tresè que ocupa ara Espanya amb Catalunya i el vint-i-sisè que ocuparia l’estat espanyol sense Catalunya.
L’estudi també situa l’Escòcia independent en la vint-i-tresena posició, per damunt del lloc que ocupa actualment el Regne Unit, el vint-i-setè, i el que ocuparia un Regne Unit sense Escòcia (el trentè lloc).
Aquest índex que utilitzen els autors de l’estudi, l’HDI, és una mesura comparativa d’esperança de vida, alfabetització, educació i nivell de vida d’un país. És una mitjana estàndard que mesura el benestar. El van desenvolupar un economista indi i un de paquistanès el 1990 per al Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament.
Al diferència del producte interior brut, aquest indicador inclou més factors, no només ‘físics’, per tenir en compte quin índex de desenvolupament té un país. ‘Si hi afegim l’educació, l’atenció sanitària o infrastructures intangibles, trobem que els països petits se’n surten proporcionalment molt bé’, diu l’informe. ‘Els països petits ocupen més de la meitat del primers trenta països. Escòcia i Catalunya mostren uns índexs d’HDI més alts que no el Regne Unit i Espanya, respectivament.
Un dels conceptes que introdueix aquest estudi és el de ‘infrastructura intangible’, en què s’inclouen cinc elements: l’educació, la sanitat, les finances, el servei per a les empreses i la tecnologia. I consideren: ‘El nostre parer és que si els països en desenvolupament poden aconseguir un creixement elevat amb la inversió en elements físics (per exemple, en infrastructures), necessiten cultivar infrastructures intangibles per a poder tenir un nivell elevat i sostingut de desenvolupament humà.’
Afegeixen: ‘Els països petits són set dels deu primers en el rànquing d’infrastructures intangibles, i un 60% entre els trenta primers. Els resultats són interessants perquè suggereixen que els països petits fan un bon ús dels seus recursos i obtenen un retorn positiu de les seves inversions.’
Per a posar un exemple, els autors comparen Escòcia amb Noruega. ‘Si comparem alguns dels indicadors econòmics, socials i polítics d’Escòcia trobarem que té algunes similituds respecte de països veïns com Noruega, en termes de mida, educació, indicadors d’atenció sanitària i de producció de petroli.’ Però afegeixen que és difícil de comparar casos concrets. ‘La poció màgica’, diuen, ‘per al desenvolupament d’un país petit és tenir un sentit de planificació estratègica i consciència de l’impacte de les forces externes, com els mercats, el comerç i la immigració, i, alhora, l’habilitat institucional per a implementar les polítiques en aquests àmbits.’
L’èxit dels països petits
L’informe comença recordant que des del 1945 el nombre d’estats membres de les Nacions Unides ha augmentat de mig centenar a 193, ‘dues terceres parts dels quals poden ser qualificats de “petits” (amb població inferior als deu milions)’. I que aquests països petits tenen una millor situació en termes d’educació, sanitat i infrastructures intangibles que no els estats mitjans; que els països petits són més oberts al comerç internacional i que s’han adaptat més bé a la globalització que no els països més grans.
Ara, també diu que ‘en el cas d’Europa, els vells països petits, com Suïssa i Suècia, se n’han sortit encara molt millor de la crisi de l’eurozona. És a dir, que si els països petits presenten en general més avantatges, aquells que, a més de petits, són més vells, encara ho tenen més bé, perquè han tingut temps de ‘desenvolupar un marc legal i institucional’. I són justament aquests petits i vells països, ‘els nòrdics i alpins’, que esdevenen un model a seguir per als petits nous països, per més que no tots els elements que han contribuït a l’èxit dels primers es puguin traslladar plenament als més nous.
