01.08.2014 - 06:00
Màrius Torres i Joan Sales es van conèixer a les acaballes del 1936 al sanatori de Puigdolena, on un any abans Torres havia ingressat a causa de la tuberculosi. En aquell moment, Màrius Torres tenia vint-i-sis anys i Joan Sales, vint-i-quatre. De seguida va començar la correspondència entre tots dos, que no es va interrompre fins a la mort de Torres, el desembre del 1942. Les missives que es conserven són un testimoni fonamental, no tan sols del moment tràgic que es vivia (la guerra, l’exili, la cruesa del règim franquista), sinó també del caràcter i de les inquietuds literàries i culturals d’aquests dos intel·lectuals.
L’any 2011, com a culminació de l’Any Torres, l’editorial Acontravent va publicar ‘Les coses tal com són‘, una antologia de més de mig miler de texts en prosa escrits per Màrius Torres. L’edició, a cura dels professors de la UAB Jordi Julià i Pere Ballart, ens aporta una nova imatge de l’escriptor, la d’un intel·lectual extraordinari, amb una formació sòlida i uns coneixements literaris formidables. Tal com ho diuen ells, ‘una de les mentalitats més formades i coherents de final dels anys trenta’. VilaWeb ha entrevistat els dos curadors del llibre.
—Com es van conèixer Màrius Torres i Joan Sales?
—Joan Sales i la seva dona pujaven al sanatori a visitar Mercè i Esperança Figueras –amb qui Sales havia treballat a la Generalitat. En una d’aquestes ocasions les germanes van creure convenient de presentar-los Màrius Torres, que ja havia estat objecte de conversa, no solament per l’amistat que havien travat al centre, sinó també per la sensibilitat i intel·ligència que mostrava, i que les dues germanes creien que podia sintonitzar amb els interessos de Joan Sales. L’atracció mútua va ser immediata, no sense una certa reserva originada per la vehemència de les opinions de Sales, que Torres va deixar anotada al seu dietari.
—Quins anys abasta la correspondència Torres-Sales?
—Tot i que no es conserven totes les cartes que va escriure Màrius Torres, la correspondència comprèn des del primer moment que es coneixen, a final del 1936, fins que mor Torres, l’any 1942, fet que testimonia no solament l’evolució de la guerra a la reraguarda i al front, sinó també els primers anys d’exili de Sales i de franquisme i repressió a Catalunya. Recordem que tot just acabada la guerra Torres va escapar d’una detenció i trasllat a la presó per la intercessió del metge en cap de Puigdolena. Així i tot, a causa dels seus articles antifeixistes escrits en temps de la República amb el pseudònim de Gregori Sastre, a Torres li va ser aplicada la llei de responsabilitats polítiques, en nom de la qual li va ser imposada una sanció econòmica.
—Per tant, una part de la correspondència s’escau en el temps de la guerra i del franquisme. Com podien superar l’entrebanc de la censura?
—Davant la severitat de la situació política, que feia perillar la pròpia vida, es feia necessària una manera o altra d’encriptar el discurs. Això va ser possible, en primer lloc, gràcies a una admirable competència en la llengua francesa, tant per part de Torres com de Sales, que en un moment donat els permet de continuar parlant amb enorme expressivitat del seu dia a dia, bo i superant la violació de la correspondència. En segon lloc, utilitzant tot un sistema de pseudònims per referir-se a familiars i amics, o fins i tot a la qüestió catalana, que era xifrada al dessota d’un joc amb el terme ‘estonià’, com per exemple es fa palès en la reiterada al·lusió als ‘poemes estonians’ per a referir-se a la creació pròpia, o simplement a l’’estonià’ per a referir-se a la innominable llengua catalana. Sense anar tant a l’est, també sovintegen els termes ‘Polònia’ (Catalunya) i ‘polonès’ (català), que han perdurat fins als nostres dies.
—Per a Màrius Torres escriure i rebre cartes devia ser vital, una de les escasses vies de comunicació amb el món exterior. Això es nota en la llargada o en el to de les cartes?
—La principal mostra que eren molt importants per a superar el seu aïllament al sanatori de Puigdolena, i per a salvar la distància geogràfica amb parents o amics, a la Lleida natal, al front, o més tard a l’exili, és, sobretot, l’enorme volum: la gran quantitat de textos que va enviar. Així mateix, com es comprova amb el bescanvi epistolar amb Mercè Figueras (interna al mateix sanatori), l’escriptura de cartes també li servia per a prolongar un diàleg més enllà del que els horaris estrictes i les regles morals del centre limitaven. Les cartes a Sales tampoc no són cap excepció en el sentit que hi ha una al·lusió contínua a les trobades efectives que s’han produït (o que s’esperen), com si la carta permetés de creure en la il·lusió d’una conversa real ininterrompuda.
—Què més feia, un home inquiet com ell, per mantenir-se en contacte amb el món exterior des del sanatori?
—Tot i estar confinat físicament en un sanatori per guarir-se d’una malaltia contagiosa com la tuberculosi, Torres no deixa mai de preocupar-se pels esdeveniments socials i polítics i no deixa mai d’estar ‘connectat’ a l’actualitat. Cada matí espera l’arribada dels diaris, havent dinat i al vespre escolta la ràdio, i contrasta la informació amb uns altres interns afectes a la causa dels facciosos. Era tal el seu interès que durant moltes tardes es dedicava a traçar l’avanç de la guerra sobre un mapa, i situar la posició de Joan Sales i del seu germà petit, Víctor. A part això, des del mirador que li proporcionava la situació elevada del centre, dalt de tot del terme de Sant Quirze de Safaja, podia veure els bombardejos sobre la ciutat de Barcelona. Dit això, sí que és cert que en un ordre estrictament literari l’aïllament del poeta l’aboca molt més directament a aspectes essencials de la realitat, com poden ser la natura i el cicle de les estacions (tan presents en la seva poesia), al mateix temps que l’empeny a una introspecció humana profunda i a una reflexió de caire més metafísic i espiritual.
—Màrius Torres és conegut sobretot com a poeta. Quin volum té la seva obra en prosa?
—Tot i que la poesia sigui el gènere que l’ha donat a conèixer i que el situa dins el cànon literari català en un lloc eminent, gairebé podríem dir que Torres va practicar també tots els altres gèneres: prosa epistolar (potser el volum més extens), dietaris personals, quaderns de notes, articles periodístics (tant de ressenya cultural com d’opinió política), narració i teatre.
—Se n’havia editat cap part, de la seva prosa, abans de ‘Les coses tal com són’?
—En les successives edicions que s’han fet de la seva poesia, han aparegut en apèndix els seus contes i els seus articles, com també fragments d’algunes cartes o papers personals i, autònomament, també la seva obra de teatre. A ‘Les coses tal com són. Apunts per a un retrat intel·lectual’ vam intentar fer justícia a tota aquesta obra submergida i difondre cinc-centes pàgines de gran part de la seva obra de no-ficció.
—La correspondència amb Joan Sales ens ajuda a entendre més bé la poesia de Màrius Torres?
—Sí, perquè en primer lloc a l’hora de justificar les crítiques que es fan a la lectura dels propis versos, l’un i l’altre posen de manifest les respectives concepcions poètiques, però al mateix temps perquè parlen sense excepció de qüestions estètiques generals i també humanes, que ens donen una bona idea del seu sentit de la vida i de la creació.
—Aquestes cartes revelen una gran confiança literària mútua. Podem dir que Màrius Torres és el mestre i Joan Sales, el deixeble?
—No podem parlar mai d’una relació entre mestre i alumne: hi ha davant per davant dos creadors amb un criteri perfectament ben format (el qual, però, no sempre és coincident). Això no vol dir que no poguessin influir-se mútuament, o que el comentari de l’un no portés a modificar algun vers de l’altre. Com a exemple, pensem que un dels textos més antologats de Màrius Torres, ‘El combat dels poetes’, comença amb un vers de Joan Sales.
—Què en destacaríeu, d’aquests comentaris que es fan dels poemes de l’altre?
—El fet que més sorprèn dels seus comentaris és que són completament exhaustius. No hi ha qüestió de llengua, to, lèxic, mètrica o assumpte que no sigui abordada, amb una franquesa i una convicció que, a vegades, combina l’elogi amb la censura de solucions concretes o poemes sencers (la qual cosa delata la confiança absoluta i el crèdit mutu que es tenien).
—Són cartes absolutament sinceres?
—En primer lloc, hem de tenir en compte que la carta no deixa de ser un gènere literari privat de l’espontaneïtat de la conversa que, amb hores per davant (ja sigui al front o en un sanatori), pot ser completament premeditat o sincer quan es concreta per escrit. Afegim-hi el fet que a vegades s’escrivien en francès i codificaven certa informació, de manera que la censura impedia una referència massa explícita a la situació política. Dit això, l’amistat i l’admiració mútua traspuen en les seves paraules, i malgrat el protagonisme que hi tenen les reflexions literàries no deixa d’haver-hi un interès humà per les circumstàncies que sofreix l’altre o la seva família. Això a banda, la col·lació de l’original de les cartes de Joan Sales amb el text que es va acabar publicant mostra una feina de retoc i d’edició que redunda en aquesta idea de gènere epistolar i de literaturització d’uns textos, en principi, no pensats per a la publicació.
—Les cartes ens defineixen el caràcter de Màrius Torres? Com és aquest caràcter?
—Cadascuna de les cartes és un document de primer ordre per a comprovar que ens trobem davant d’un autor amb un caràcter format i íntegre, en tots els sentits de la paraula: amatent, responsable, respectuós, ponderat, curós, afable, amb una enorme enteresa davant l’adversitat, però també amb un notable sentit de l’humor per distanciar-se’n (o, si més no, de llevar als altres qualsevol preocupació que pogués provenir de la seva persona o la seva situació), un aspecte que per desgràcia no li sol ser atribuït per aquells que el prefereixen com el poeta de la mort i de la pena. Cal dir a més que si alguna cosa es destaca de tantes correspondències diferents és el seu desig invariable de fer feliços els altres (distraient-los o divertint-los, especialment en una època tan negra) i de complaure’n les necessitats tant com pugui.
—El procés de la seva malaltia es veu reflectit en les cartes a Joan Sales?
—No fa cap distinció envers cap dels seus corresponsals (ja siguin més pròxims o menys), i en la majoria dels casos es limita a emetre un informe succint de l’evolució de la seva malaltia (algun refredat agafat, els tractaments que li fan, les proves de les quals està pendent…), però mai no s’allarga a doldre’s de la seva situació, entre més raons perquè no busca compassió i mira de no entristir el seu interlocutor (ans al contrari, sovint el veiem donant ànim quan ell ben pocs motius devia tenir-ne).
—I què ens permeten de deduir de la seva ideologia?
—El seu catalanisme i republicanisme són insubornables, però tampoc no s’enganya a propòsit del fatídic curs de la guerra, davant el qual no alimenta falses esperances. En qualsevol cas hi ha declaracions seves políticament inequívoques, com aquella que diu: ‘Si Catalunya deixés d’ésser una nació esclava sospito que jo deixaria d’ésser nacionalista.’ Per una altra banda, no podem dir, tampoc, que sigui un dogmàtic, perquè –com comprovem en cartes a uns altres corresponsals– té un sentit molt fi de la complexitat dels problemes socials del seu temps i del pragmatisme que caldria adoptar per resoldre’ls, els quals, ocasionalment, li fan acceptar el socialisme com a hipòtesi útil de partida, sense ser-ho, o bé qüestionar la infal·libilitat i fortalesa dels sistemes democràtics liberals.
—Per què dieu en el pròleg que Màrius Torres és ‘una de les mentalitats més formades i coherents de finals dels anys 30’?
—Perquè no hi ha aspecte humanístic i cultural sobre el qual no tingui una opinió molt sòlida i raonada, i perquè és algú que, en aquells anys difícils, està perfectament al corrent del que es fa a Europa en matèria literària i artística i, alhora, és ben conscient de la pròpia tradició catalana i comuna. Una bona prova d’això, del seu perfil, al mateix temps autòcton i europeista, són les ‘Versions de poesia europea’ que va fer al llarg de la seva estada al sanatori, i en què va traduir al català el bo i millor de sis tradicions literàries diferents: de Miquel Àngel a Rilke, de Ronsard a Wordsworth o de Jaufré Raudel a Teixeira de Pascoaes (per citar alguns de la vintena llarga de poetes que va versionar per tenir un coneixement més profund d’aquestes literatures, per aprendre l’ofici líric i perquè aquests autors poguessin ser llegits o cantats en català).
