05.08.2014 - 06:00
Roser Giner (Barcelona, 1945) és viatgera i ha recorregut el sud-est asiàtic diverses vegades. Ho ha fet tant sola com acompanyada, i tot plegat ho ha explicat al seu bloc, Chào ông Viêt Nam. Va començar, justament pel Vietnam, a descobrir la cultura asiàtica i la seva gent, un món que la va fascinar. Li agrada compartir les impressions que té dels viatges al bloc: ‘Puc explicar coses diferents del que diuen les guies’, destaca. A través del bloc, que ja fa més de nou anys que manté, ha conegut més blocaires i ha fet amistats. Els seus apuntaments fins i tot l’han duta a viure experiències que no s’hauria imaginat mai.
—El bloc explica els vostres viatges.
—Si fas un bloc avui dia, sembla que si parles d‘un sol tema hi entra més gent. I jo parlo de viatges, però de vegades també hi poso unes altres coses. Però vaig començar amb els viatges.
—I per què aquest nom, Chào ông Viêt Nam?
—Al Vietnam hi vaig fer el primer viatge, el 2006. De fet, vaig començar a fer el bloc l‘any 2005 i la idea era de fer-hi reflexions. Aquell any hi vaig fer tres apuntaments abans de l‘estiu i, coses de la vida que passen, al mes d‘agost el meu home es va morir i vaig deixar d‘escriure-hi. Però gràcies a la feina que tenia el meu marit, que viatjava molt, doncs uns amics seus del Vietnam em van enviar un bitllet d‘avió per anar-hi. Hi vaig anar sola i allò va ser una descoberta. Després del que m‘havia passat, viatjar un mes per aquell país em va fascinar. A més, era un dels destins on voldríem haver anat tots dos junts.
—I a través del bloc vàreu poder transmetre-ho?
—En tornar d’aquell primer viatge, tot el que vaig viure ho vaig voler compartir. Vaig canviar el nom del bloc i li vaig posar el que té ara.
—Què desconeixem aquí del Vietnam?
—Jo no en sóc una experta, però quan vaig tornar em vaig interessar molt pel país. Em vaig comprar força bibliografia. I una de les coses que aquí no es coneixen és Ho Chi Minh, el líder comunista que va ser l‘artífex de la reunificació del país. La seva filosofia és interessantíssima. I la guerra del Vietnam sí que se sap que va existir, però no es coneix. I, d‘una altra banda, el país té una cultura que va ésser sotmesa durant mil anys pels xinesos, però que va sobreviure. Ha sobreviscut a moltes invasions, a la xinesa i també a la francesa i a l‘americana. Sembla mentida que aquest poble hagi pogut mantenir la independència després de tantes guerres i de tantes lluites.
—Com és la gent?
—Van al seu ritme. De fet, els mateixos vietnamites ho diuen: ‘Vosaltres teniu diners i nosaltres tenim temps.‘ Ho fan tot al seu ‘tempo‘. Al novembre hi vaig anar després de quatre anys de no ser-hi i la carretera de Hanoi a Ha Long estava en obres, igual que l‘última vegada. I és una carretera que fa servir tothom. També són perseverants i pencaires.
—Heu viatjat sola a molts països de l’Àsia.
—La cultura del sud-est asiàtic m‘agrada molt. Jo normalment viatjo sola i és un lloc on m‘atreveixo a fer-ho. És segur i tranquil. No aniria sola a l‘Amèrica Llatina o a l‘Àfrica.
—A quins altres llocs heu viatjat?
—A Laos, Birmània, Austràlia, Tasmània… Normalment he anat sola i de vegades allà em trobo amb alguns amics, però jo vaig per lliure.
—Quin és el proper viatge?
—Vietnam. Hi aniré a celebrar l‘any nou. Sempre escric sobre aquestes festes i em fan venir ganes d‘anar-hi.
—Què heu après dels apuntaments que heu fet al bloc sobre els viatges?
—A través del bloc he pogut canalitzar les meves ganes d‘explicar coses dels viatges diferents d‘allò que en diuen les guies. De vegades penso: ‘A algú li interessarà?’. I sí. I em trobo gent que em diu que ha conegut el Vietnam gràcies al meu bloc. Ara fins i tot hi organitzo viatges.
—‘Creatius, lliures, honestos i lluitadors.’ Definiu així els blocs i els blocaires de VilaWeb al vídeo dels deu anys. Us sentiu part d‘aquesta comunitat?
—Totalment. Abans d‘obrir el meu bloc me‘ls mirava i pensava que m‘agradaria tenir-ne un. L‘única cosa que no m‘agradava era algun comentari que deixava la gent. Després vaig entrar als blocs de VilaWeb i la gent també comentava coses, però ho feia en positiu, o discrepant del que es deia amb arguments interessants. Aleshores va ser quan vaig començar. I gràcies als blocs he conegut blocaires. Diumenge mateix en van venir dos a casa, que si no hagués estat pel bloc no els hauria conegut mai a la vida.
—També parleu del procés independentista en alguns apuntaments.
—Sí, sempre hi he estat favorable. Mai no m‘hauria imaginat que arribaríem on som. Jo gaudeixo molt del procés, com diu en Partal. Jo no sé què passarà al novembre, però som molta gent. I el moviment ve des de baix, que és el que a mi m‘agrada.
—En total heu fet prop de 1.700 apuntaments. Com us sentiu?
—Sí, són molts! Amb el canvi a Wordpress he fet una revisió i he quedat parada. N‘he rellegit alguns del principi i m’adono que vaig escriure algunes coses que encara són actuals. Em sento molt contenta de mi mateixa. A més, jo no sóc escriptora i no vaig estudiar català; l‘he après després. Vaig començar fent faltes i en continuo fent. M‘agradaria ser com molts blocaires que escriuen molt bé. Però estic contenta.
—Què significa per a vós Vilaweb?
—Jo sempre dic que VilaWeb és una comunitat de veïns. Em sento com a casa. I el primer que solc fer és mirar què diuen els altres. I ens comuniquem entre nosaltres.
—Què és el que us agrada més de VilaWeb?
—Que és lliure i tothom hi pot expressar el que vol. Això és bàsic. No hi ha ningú al darrere que et digui què s‘ha de fer.
—I per contra, què hi canviaríeu?
—Voldria que li toqués la loteria. Que tingués molts milions d‘euros i que pogués fer una redacció més gran.
—Quin apuntament destacaríeu de tots els que heu fet?
—En diré un que té a veure amb el que signifiquen els blocs i els blocaires. És un apuntament que vaig fer d‘un viatge imaginari a Sittwe, a Birmània, Rakhine – Mrauk U / Oest de Birmània. La Xesca Ensenyat em va fer un comentari i em deia que ella venia amb mi a fer-lo. Aquell viatge que imaginava era a un lloc de Birmània on no havia estat. I quan vaig anar-hi la segona vegada, la meva dèria era de fer-hi una visita. I justament ara ja no s‘hi pot anar, perquè hi va haver una revolta entre els budistes i els musulmans. Arribar-hi va ser tota una aventura perquè el viatge fins allà és dificilíssim: has d‘agafar una barca que et porta riu amunt, i després has de tornar a baixar, i en aquest punt em va agafar una tempesta tan forta que em pensava que me n‘aniria volant fins a un camp d‘arròs. Quan vaig ser allà vaig conèixer un noi i una noia americans i vaig acabar anant amb ells a un altre lloc. I amb el noi, amb en Dustin, avui mateix al matí hem fet un Skype. Tenim una amistat que va sorgir allà. Mira quina història més llarga a partir d‘un apuntament!
