31.07.2014 - 12:02
El català, el basc i el gallec haurien de ser més ben considerats i més protegits a l’estat espanyol, diu el diari The Economist en l’article ‘How to make a country for everybody‘ (‘Com fer un país per a tothom’), del bloc Prospero. ‘Espanya privilegia una única llengua’, diu. L’autor de l’article es fa ressò de casos com l’expulsió dels tres diputats d’ERC al congrés per haver parlat en català. Així mateix, contraposa l’actitud de menyspreu de molts espanyols envers el català amb el respecte dels ciutadans de Suïssa, Luxemburg i Bèlgica a sengles llengües oficials.
D’entrada, desmunta un parell de fal·làcies que hi ha a Espanya envers el català. La primera, que no es tracta d’una llengua, cosa que troba ‘impossible de justificar’. Va més enllà, i suggereix als castellanoparlants que no saben parlar català que s’adonin que és ben fàcil d’aprendre’n. Proposa com a exercici de parar l’orella i escoltar atentament les declaracions d’Artur Mas en una compareixença recent, de la qual enllaça un vídeo de BTV. ‘Si parles espanyol, fixa’t que és més fàcil de llegir aquesta notícia que fins i tot d’entendre el discurs curós i pausat del president català’, diu.
Continua així: ‘El català és una llengua real, i de fet ja era una llengua literària abans que el castellà hagués emergit de la foscor.’
I la segona queixa que arriba d’Espanya: ‘Tot i que Espanya ha donat molts privilegis al català, els catalans encara en demanen més.’ En aquest punt The Economist parla del sistema d’immersió i de les referències de la constitució espanyola a la llengua. Una constitució, recorda, que estableix la indivisibilitat de la pàtria espanyola.
A tall de conclusió d’aquest apartat, diu: ‘Per als castellans, l’espanyol és la llengua d’un país per a tothom. Per als catalans, la diversitat lingüística (les escoles en català) és el preu d’un país per a tothom.’
La diferència amb els altres països
Exposa tot seguit els casos de Suïssa, de Bèlgica i de Luxemburg, estats on es parla més d’una llengua. Són tres casos diferents, però tots tenen una cosa en comú: ‘El multilingüisme en les llengües natives del país s’hi considera un deure de bona ciutadania per a tothom.’
I, en contraposició: ‘Espanya privilegia una única llengua. Els castellanoparlants que es traslladen a treballar a Catalunya sovint es queixen d’haver d’aprendre català, o d’haver de portar els seus fills a escoles en català. Els catalans, per la seva banda, es queixen de les queixes envers la seva llengua materna. Perquè la unió continuï sense problemes, Espanya no necessita el multilingüisme, sinó un multilingüisme entusiasta. Els parlants d’espanyol de Madrid o de Màlaga haurien d’estar orgullosos de saber les altres llengües del seu país. Per als atrevits, hi ha l’èuscar (una llengua fascinant totalment deslligada del grup de llengües romàniques), i per als pràctics hi ha el gallec (útilment semblant al portuguès), mentre que el català és el que té més parlants. El parlament espanyol podria permetre als diputats de parlar les llengües regionals (l’any passat tres diputats es van fer expulsar parlant en català).’
Acaba dient que aquest multilingüisme pot costar diners, però que ‘segur que és més barat que no la separació d’un país’. I afegeix: ‘La solució més barata és simplement una qüestió d’actitud: tots els espanyols haurien de deixar de tractar el gallec, el basc i el català com a llengües regionals. Són llengües d’Espanya, i prou.’
