Carme-Laura Gil: ‘Convergència ha de fer un programa d’esquerres’

Carme-Laura Gil, així que va saber la confessió de Jordi Pujol, va escriure al seu bloc un text colpidor. L’ex-consellera, amiga de Pujol, li demanava públicament: ‘Com has pogut embrutar la teva història? T’he sentit afirmar manta vegada que estimaves amb passió Catalunya i, malgrat ésser veritat, l’has ferida.’ Eren paraules dures escrites des de l’estima i el respecte. Fidel a una amistat que no impedeix de dir les coses pel seu nom, sinó tot el contrari, aquesta dona de setanta-nou anys ens va oferir una anàlisi complexa des del sentiment i la raó. Una reflexió intel·ligent i apassionada. Ara, quan tothom vol girar full i hom diu que Convergència ha de refundar-se, les seves paraules obren molts punts de mira nous: Convergència ha de fer un programa d’esquerres perquè el país ho necessita,  Convergència disminuirà però no desapareixerà, Convergència ha d’empetitir la seva part liberal. Ella té credibilitat per dir-ho i proposar un debat agosarat. De la mateixa manera que, fa molts anys, bo i sola, va votar a favor de l’avortament o que ha estat una autèntica gota malaia a l’hora de demanar que Convergència se separés d’Unió, ara proposa de mirar endavant sense benes als ulls: el país nou ho necessita.

—Què vàreu pensar en el moment de saber la confessió de Jordi Pujol?

—Vaig sentir una desolació profunda, des de l’ànima. Segurament la cara també se’m va transformar. Mai no m’ho hauria pensat. Em va costar d’escriure la carta al bloc, però vaig pensar que ho havia de fer. Va ser difícil, però la veritat és que és escrita tal com raja. I no la canviaria. Sento una gran tristesa i al mateix temps em fa patir com el crucificaran. Això, però, no impedeix que pensi que l’obra que ha fet en Pujol, abans de ser president i mentre ho era, continua mereixent respecte. Tinc setanta-nou anys, i he conegut la Catalunya d’abans. Als anys setanta i vuitanta això nacionalment era un desert i en Pujol ho va transformar.

—Us heu sentit traïda?

—No, si hagués tingut la consciència que traïa, no ho hauria pogut fer. La passió de Pujol era Catalunya i jo fins i tot havia llegit llibres d’autors de fora que el tractaven de messies respecte de Catalunya. Ara s’ha adonat del mal que ha fet. Però és un home fort.

—Si és tan fort no us estranya que no hagi fet acte de presència?

—Li devia costar molt, fer aquest pas. Ara deu intentar refer-se. Tampoc no sabem res de què ha passat. Sabem només què ha escrit. La paraula que em va fer mal de la seva declaració és ‘expiació’. Aquesta paraula és tremenda, dolorosíssima. Està disposat a l’expiació.

—Això té a veure amb les seves creences cristianes?

—Sí. És una paraula que és fins i tot bíblica, és de l’Antic Testament. És molt dura, molt forta. S’ofereix com a víctima. No demana pietat, no demana que li tinguin compassió. A mi em fa mal quan diuen que senten compassió per ell; ho ha dit en Mas i en Cabana.

—I què sentiu?

—Jo no sento compassió, sento pena i dolor. I sí que voldria evitar-li aquest tràngol, però la compassió el menysvalora tant. És un home molt intel·ligent i serà ferm i està disposat a fer allò que sigui. Però jo tampoc no sé la veritat de tot.

—Una cosa que neguiteja és això que acabeu de dir, no saber si n’hi ha més.

—És clar, això no ho sabem.

—La qüestió dels fills es pot complicar, ve de lluny. N’havíeu parlat mai?

—D’això, no en va parlar mai a la vida. Ell només parlava del país i de la política com a valors. Això sí, la seva gran il·lusió política era l’Oriol, com a successor polític. Però dels altres fills no en parlava. De la Marta, la seva dona, sí, que a vegades l’havia posat en compromisos. Recordo aquell episodi de la immigració. Això sí que m’ho havia comentat. I jo li deia que ella tenia opinió pròpia.

—A la vostra carta sou dura i parleu de mentida i ocultació, però al mateix temps feu un oferiment d’amistat.

—Sento això. Si el meu pare o el meu germà haguessin fet una cosa així, no hauria deixat mai d’estimar-los ni de respectar-los. Aquella admiració cap a la persona s’ha rovellat, però l’admiració cap a l’obra, no. Algú m’ha dit que blasmo el pecat i salvo el pecador. Jo no hauria fet com en Francesc Cabana. M’ha dolgut això que ha dit. Una cosa com aquesta al meu germà no la hi hauria feta mai.

—El pare de Pujol li va fer una mala passada deixant-li l’herència?

—No, la mala passada se la va fer en Pujol mateix. Un pare que dóna diners per a uns néts no fa cap mala passada. Si la història és la que sabem, l’error es va fer quan hi va haver la primera regularització i no es va aprofitar. Això no entenc.

—Potser va tenir por?

—No ho sé. Aleshores només tenia cinquanta-pocs anys. La història tot just començava. Encara la podia escriure. És ara, a vuitanta-quatre, que no té temps d’escriure cap història. Si hagués regularitzat els diners aleshores, les eleccions les hauria guanyades igual. L’error el va fer en aquell moment. Era un home jove, potent, intel·ligent, amb visió històrica del país i d’ell mateix.

—Per què creieu que no ho va fer?

—No ho entenc. M’imagino que hi ha una raó i ell la deu saber. Sempre tothom ha dit que en Pujol era egocèntric i que creia que era el salvador del país. M’estranya que una persona com ell s’embrutés d’aquesta manera i que hagi pogut conviure amb una mentida com aquesta. L’amor a la família i l’amor al poder han d’haver estat més forts que no l’amor a ell mateix. I després de l’any vuitanta, quan hauria pogut regularitzar els diners, ja no ho podia dir.

—Ser coherent entre allò que dius i allò que fas és difícil per a un polític?

—Hi ha una incoherència que no esperaves d’una persona que ja no era un personatge, sinó que era un símbol.

—Diuen que Jordi Pujol ha dit que li agradaria morir-se.

—No ho crec. En Francesc-Marc Alvaro no ho explica així, sinó que va dir ‘Ara m’hauria de morir’, que és molt diferent. Això és possible que ho hagi pensat, és una cosa que pensem en moments de tribulació. La caiguda és inevitable i estic segura que sabrà gestionar políticament el final amb dignitat. Li costarà, però és un home fort. Té una intel·ligència no tan sols política sinó també humana. Has de saber gestionar la desgràcia, has de saber gestionar el final.

—Si s’hi barreja la família potser els errors encara són més difícils de resoldre? 

—Ara haurà de gestionar el cas políticament i humanament. I la família ho haurà d’entendre. No sé si amb fonament o no, però ara hi haurà una cacera dels Pujol. Des d’aquí s’han de demanar explicacions, però el paper que no s’ha de fer és el paper dels enemics del país, que se’n volen aprofitar.

—Aquesta ferida arrasarà Convergència ?

—Hi ha qui ho creu, però jo penso que no. Quedarà disminuïda, però encara tindrà un lloc predominant.

—Segur?

—Sí perquè serà necessària.

—Necessària per a fer què?

—Perquè Esquerra no tindrà majoria absoluta. El meu dubte és si Esquerra sabrà gestionar l’èxit. Caldrà veureu-ho. No crec que governi sola.

—Si passa això Artur Mas podria tenir-hi un paper?

—No. I no pas perquè no s’ho mereixi, però quan ens hagi portat al punt de sortida on hem d’estar, tinc entès que se n’anirà. I després serà en Junqueras qui continuarà i haurà de fer el gest, el mateix que va fer Pujol. Jo espero que, ho necessiti o no, agafi els elements convergents…

—A Esquerra totes li ponen?

—Esquerra hauria de ser el socialisme català, recull els desenganyats o decebuts de tot arreu, però també li surten uns bolets que ha de saber gestionar. La CUP i els moviments assemblearis s’han de saber gestionar. Esquerra ha de deixar de ser assembleària perquè quan es faci gran no li funcionarà.

—Aquests últims anys heu posat en evidència la necessitat de Convergència de trencar amb Unió.

—Sempre he cregut que Unió era un llast, per la ideologia tan conservadora. Per exemple, els diputats de Madrid voten sempre en bloc, no hi ha la mínima desafecció. Allà no hi ha llibertat de vot. Són molt conservadors. I Pujol sempre l’he conegut com a socialdemòcrata. Convergència era socialdemòcrata.

—Per què Convergència ha tingut por de deixar Unió?

—Suposo que ha tingut por de perdre vots. CiU com a federació crec que va ser una idea del president Pujol. Quan va deixar de ser president, en Pujol em va preguntar què havia de fer i jo li vaig dir que s’assegurés que la federació funcionés. Però des d’aleshores fins ara sempre ha penjat d’un fil. I han tingut por de trencar-lo per la por de perdre vots. Però ara els vots els han abandonat i crec que és per l’existència d’un cap d’Unió, en Duran, que parla contra la independència. Al meu entendre és una deslleialtat envers Mas i Convergència.

—Creieu que han acabat perdent més vots per culpa de no haver trencat CiU?

—Sí, per això i també per errors propis. Però sobretot perquè Duran sempre dirà que no a la independència i això origina una crítica constant. Hi ha gent, simpatitzants i votants, que no se’n refien i no veuen clar que puguin estar al mateix govern.

—Com serà el renaixement de Convergència?

—A en Mas li tinc una gran admiració. S’ha engrandit. El considero honest i molt valent. I crec que és un líder que no té les condicions del lideratge clàssic, però és el líder que necessita ara Convergència. Ara, què serà Convergència després de Mas? No ho sé, han nomenat en Rull, que és un noi intel·ligent, que val molt, però que encara li falta musculatura.

—Cap a on ha d’anar Convergència, cap a la dreta o cap a una socialdemocràcia?

—Si jo hagués cregut que Convergència era de dretes mai no hi hauria estat, perquè jo no ho sóc. Sóc socialdemòcrata i Convergència, en els fonaments, també ho era. No és la dreta, la dreta és Unió. El PP té un paper marginal a la dreta catalana. Unió ha d’ocupar aquest espai. I Convergència és un centre-esquerra, igual com Esquerra. Però Esquerra no té ideologia clara. Això que ha fet ara en Junqueras i la seva gent està molt bé, però Esquerra té una aroma de florit, té votants que ho són per allò que havia estat en el passat.

—Quins consells donaríeu a la Convergència que ha de renéixer?

—Ha de fer un programa d’esquerres, que és allò que el país necessita.

—Això sí que és un canvi.

—Ara Convergència pateix perquè és socioliberal i penso que la part liberal s’ha de fer molt petita. Ha de ser així pel progrés del país. El liberalisme et porta al capitalisme i el capitalisme es desboca fàcilment. Convergència ha de ser socialista sense ser comunista. La socialdemocràcia no s’estila, però jo penso que hem de tenir un estat que s’ocupi de tothom i que demani als qui més tenen que ajudin els altres. No hem de ser tan meritocràtics, que és una cosa que ha impregnat la nostra societat. Ens pensem que qui triomfa és perquè s’ho mereix i qui no és perquè és un gandul. Jo sempre dic: ‘Digues d’on véns i et diré on pots arribar.’

—Creieu que el món empresarial ho podria acceptar?

—Si s’explica bé, sí. Però falta discurs. L’únic que et pot convèncer és la paraula. Trobo que ara Convergència no té discurs. En Pujol sí que en tenia. Ara no tan sols hem de parlar de la independència, hem de parlar de més coses.

—A Artur Mas li falta discurs?

—A Mas cada dia l’admiro més, va ocupant un espai d’estadista. Però s’ha engrandit no pas pel seu discurs, sinó per la manera com gestiona la realitat que tenim. Ho fa molt bé. I també penso que com més s’engrandeix Mas, l’estatura dels altres líders de Convergència disminueix, queden com a aprenents. La figura de Mas és molt clara. Però això no vol dir que després guanyi les eleccions. El discurs sempre ha de tenir una part d’èpica, i ara encara més. Ha d’indicar un camí i ha de donar esperança. I això no ho tenim. Mira el cas de Podem: tot el que té és discurs, perquè no ha fet res.

—Un cas invers al de Podem és el d’Ada Colau: el seu èxit és per allò que ha fet.

—Sí, però depèn de què faci ara, potser caurà. És una activista que admiro molt, però crec que també li falta discurs. El seu èxit no el sap gestionar prou bé, perquè l’activisme social és diferent de la política. I cal una manera de fer diferent. Ella es llança com un cavall desbocat contra tot. Amb això potser guanya un aplaudiment, però res més. No es pot dir ‘tots són corruptes’. Això no és un programa ni una anàlisi. Això és només un titular. No és fer política, és demagògia o paraules buides. Hauria de tenir més gent al costat.

—Les dones tenen poc paper dins Convergència?

—No hi he pensat gaire. M’ha agafat gran. Però de dones en política n’hi ha poques a tot arreu. És un món ocupat per homes i les dones van entrant-hi molt a poc a poc. En canvi, els moviments socials són encapçalats per dones. Jo crec que és culpa dels mitjans de comunicació, que no els donen aquest perfil de líders. És com si el lideratge polític fos reservat als homes.