06.08.2014 - 06:00
Albert Dasí (Bétera, 1959) és director de l’escola Gavina, a Picanya (Horta Sud), un centre compromès amb la llengua, el país i la llibertat. És l’autor del bloc Ulisses20, un espai on comparteix les seves reflexions d’educació, però també de política. Està fastiguejat per l’acció del PP, però també veu llum al final del túnel. ‘En educació al País Valencià ens trobem en un moment trist i dolç alhora’, diu. L’educació és la seva vida, però cada dia es reserva una mica de temps per a treballar la terra, una activitat que combina amb les converses amb el seu pare.
—El març del 2007, què us va portar a fer el bloc?
—D‘una banda, per a mi va ser una oportunitat de comunicació ràpida. El bloc m‘exigia menys temps que la feina d‘un escriptor. La feina a l‘escola em xuclava tot el temps i el bloc em permetia de no perdre l‘exercici d‘escriure. D‘una altra banda, també em permet de parlar de coses ben diferents, i açò em va molt bé, perquè estic compromès amb política, cultura i amb més temes, i són finestres molt diverses.
—Per què el vàreu anomenar Ulisses20?
—Primer volia posar-li el nom del carrer i el número on visc, però la meua dona em va dir que ni pensar-ho, perquè sabia que diria algunes ‘burrades’, que seria provocatiu en algunes coses i que ens vindrien a pintar la façana. Finalment vaig decidir d‘agafar el nom d‘un personatge que vaig crear, que era un gos que es deia Ulisses. I el 20 és el número del carrer on visc.
—A l‘escola Gavina, en què us diferencieu de la gran majoria d‘escoles?
—Vam nàixer l‘any 1975, en els últims dies de l‘època franquista, i ja vam començar com una escola ben diferent de la tradicional. Era una escola compromesa. Vam buscar unes maneres de fer noves, amb una escola oberta i que explorés sempre quines són les millors metodologies per als infants. Ens emmirallem en les escoles europees del nord d‘Itàlia i algunes d‘angleses per oferir una educació diferent, de qualitat, rica, diversa, lliure. Així vam nàixer, i ara, dins del cooperativisme, acabem de formar una escola de mestres que pretén continuar marcant un criteri metodològic, un criteri d‘investigació i un criteri sobre com ensenyar una mica més als nostres xiquets.
—A l‘escola Gavina dieu que us fixeu en els resultats. Això si no s‘explica pot sobtar.
—Per a nosaltres, en una situació normal, sense la pressió dels mitjans o d‘una societat que ens avassalla i que ens obliga a defensar-nos contínuament, açò dels resultats seria secundari. Allò important seria com treballem amb els xiquets, com viuen l‘escola, com creixen o com aprenen. De fet, és la nostra ànima. Però amb açò no n‘hi ha prou en una situació com la nostra. Nosaltres competim amb molta desigualtat, de tot tipus: de recursos, de premsa, de maneres… Per tant, hem de demostrar als altres, que són la majoria, que ho fem tan bé com ells o millor. I que els nostres alumnes aconsegueixen tan bons resultats com els seus o millors.
—Quin diríeu que és el problema més gran que hi ha actualment en l‘educació?
—En educació al País Valencià ens trobem en un moment trist i dolç alhora. Mai no hem tingut tanta reflexió i tanta preocupació per a millorar, ni tants recursos per a formar-nos ni tanta idea que les escoles, els mestres i les famílies han de ser els protagonistes de l‘educació. I que açò fins i tot es pot fer al marge de la qüestió més barroera que tenim, que és l‘administració i qui ens governa. És el més fotut que tenim, sense dubte. Si l‘administració ens donés les eines per a treballar i ens deixés ser responsables de l‘educació, açò aniria com una seda. Però com que no és així, l‘educació de qualitat acaba depenent molt del compromís, la militància, l‘esforç i el coratge dels mestres.
—Quina diferència veieu entre les escoles en català del País Valencià i les del Principat?
—Hi ha escoles amb qui som germanes i ens hi emmirallem. Per exemple, tenim molta afinitat amb l‘escola El Puig d‘Esparreguera, amb qui vam fer treballs d‘intercanvi escolar fa temps i encara ens trobem de tant en tant per compartir algunes experiències. El que passa és que les escoles valencianes han viscut tan amenaçades i a les trinxeres que ens hem hagut d‘espavilar, i som escoles molt creatives i molt dinàmiques, molt de convèncer i comprometre les famílies amb la feina. El moviment d‘Escola Valenciana és un dels més entusiastes i amb un coratge més gran.
—L‘escola valenciana ha acabat essent més reivindicativa.
—Sí. I després també hi ha les Illes Balears. Han hagut de fer un canvi brutal per a defensar la seua pròpia escola. I també Déu n‘hi do l‘escola catalana. Ara, és veritat que la governabilitat del Principat ha estat diferent de la nostra i, per tant, han jugat amb avantatge. Sí que alguns mestres i sindicats s‘han queixat dels consellers d‘educació catalans, però no té punt de comparació amb la realitat valenciana, que és la d‘una consellera que nega la llengua, la ciència, la raó i que assetja les escoles. I l‘única cosa que demanen aquestes escoles és que les deixen treballar.
—Heu publicat set llibres adreçats a joves i infants, com ara ‘Palpa la Por’ o el premiat ‘El gran invisible’. Ara fa temps que no en traieu cap.
—Quan vaig començar a ser director de l‘escola no em va quedar temps per a escriure gaire i ara fa molt que no escric cap conte. De fet, vaig passar a fer el bloc i és la via per on escric. Tinc algunes coses escrites guardades en algun calaix i un dia, quan ja no em dedique a la direcció, potser desempolsegaré aquests escrits.
—Què han de llegir els infants i joves per anar bé?
—Justament ara em dedique molt a repassar els contes clàssics. Crec que són bàsics de la lectura per als infants i abans que acaben la primària i la secundària haurien d‘haver-los llegit. Em trobe en eixe impàs de seleccionar grans obres.
—Quines heu seleccionat fins ara?
—’Alícia en terra de meravelles’, ‘Peter Pan’, les rondalles de Grimm i d‘Andersen, ‘Pinotxo’… Però tot açò cal que ho llegisquen amb les traduccions de Carner, de Maria Sandiumenge o de Riba, o siga, els grans traductors nostres. És alta literatura i crec que els infants no han d‘acabar l‘escola sense passar per aquestes grans traduccions perquè són un model de llengua. Per un altre costat, d‘un quant temps ençà també he treballat les rondalles d‘Enric Valor i he fet una aportació nova amb les rondalles menorquines, perquè són una riquesa de llengua com no n‘hi ha cap més. És una llàstima que els nostres infants no passen per aquests llibres i per aquestes rondalles, amb les quals s‘ensenya més llengua de la que podran estudiar mai a la universitat.
—A més de l‘educació, també us dediqueu a treballar la terra.
—Sóc llaurador! Tinc el pare gran i un dia em va dir que fins que es morís volia veure els camps sans, verds, ufanosos i que tingueren bona collita. I li vaig dir que m‘hi dedicaria. Quan acabe l‘escola vaig a passar les vesprades al camp. I ara que els dies són llargs, encara més. També és un espai per a escapar, per a trencar una mica amb les cabòries o dèries. També són converses molt gratificants amb mon pare, que ara farà 92 anys. Quan em trobe amb ell parlem del camp, m‘explica açò, em diu allò. Jo m‘hi dedique amb molt de gust perquè m‘agrada i mon pare ja em va ensenyar de menudet que la terra era per a nosaltres i que se n‘havia de tenir cura.
—Com us sentiu quan mireu enrere i veieu que ja fa tants anys que manteniu el bloc?
—És un plaer poder escriure i comunicar-me i que aparega a la portada de VilaWeb el meu bloc. Fins i tot he anat seleccionant alguns textos i pense que algun dia hauria de classificar-los una mica i publicar un llibret per a regalar als amics. De vegades han estat textos molt familiars, de mon pare quan estava malalt, o de més persones properes. Per exemple, l‘altre dia va faltar un home del poble. Li van dir que ja no podria tornar a camp i l‘endemà es morí. Llavors, una cosa com aquesta l‘he d‘escriure perquè són coses fantàstiques de la vida, del veïnatge, del poble, que per mi també són la terra i la identitat. A mi em plau molt poder tenir tots aquests textos escrits, que ja són més de 1.600.
—Quin és el vostre primer record de VilaWeb?
—L‘amistat. Perquè en Vicent Partal i jo anàvem a l‘escola junts des que teníem dos anys i no hem perdut mai l‘amistat. I per a mi VilaWeb també és, per primera vegada, el gran diari del país. Quan ningú no entenia què era allò de la premsa digital, en Vicent ja obria. Per tant, és exploració. Per a un mestre és de les coses més importants. Era un goig per a l‘amic que l‘acompanyava a l‘escola saber que havia obert via en el periodisme digital mundial, perquè és un dels primers grans diaris. I també cal dir que per als valencians VilaWeb és un salvavides perquè tenim tots els mitjans en la nostra llengua prohibits. No només els nostres, també els externs: Catalunya Ràdio, TV3… els tenim prohibits. VilaWeb és l‘única finestra a la llibertat, a la comunicació i a la premsa. A més, que açò ho hagen fet uns amics i que t‘hagen convidat a participar-hi amb aquella il·lusió és una satisfacció.
—Què és el que més us agrada de VilaWeb?
—Hi ha moltes coses que m‘agraden. Primer, que puga obrir-lo cada matí i puga veure notícies de diferents àmbits i de qüestions diverses. I, d‘una altra banda, la participació de més gent que no són els periodistes de la casa i que també tenen moltes coses a dir. La llengua que utilitza crec que és un model per a l‘escola. M‘agrada l‘editorial, les opinions. I també crec que són els únics que han tingut la idea del país clara des del principi.
—Què canviaríeu de VilaWeb?
—Voldria que ens toqués la loteria i que tinguéssem tants recursos com tenen els altres mitjans per a fer eixir totes les idees qui tingui l‘equip.
—A quin apuntament del teu bloc li teniu més estimació?
—Açò és difícil. N‘hi ha algun de mon pare, de quan era a l‘hospital i parlàvem. Aquelles nits vam parlar més del que mai havíem parlat. Jo escrivia sobre ell. També podria destacar el primer que vaig fer, on parlava del carrer nostre: d‘en Vicent i meu. El primer apuntament que vaig fer recorria el carrer de dalt a baix anotant tots els espais comercials que hi havia i en quina llengua eren. En aquell moment vaig descobrir que hi havia més llengües internacionals que no valencià. Ja hi havia una intencionalitat.
