08.08.2014 - 00:00
Hui anem a San Marino, lloc declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, un menut estat independent de només seixanta-dos quilòmetres quadrats que limita amb la comarca italiana d’Emília-Romanya. Concretament, anem a la capital, anomenada també Ciutat de San Marino que té poc més de quatre mil habitants i és la tercera ciutat del país després de Domagnano i Borgo Maggiore.
De Bolonya, matinet, agafem el tren que va a Rímini, i de Rímini amb autobús arribarem a San Marino. Com que és cap de setmana, el tren va ben ple perquè molta gent aprofita dissabte i diumenge per a anar a la platja, i Rímini és zona costanera.
Quan eixim de l’estació trobem immediatament l’autobús que va a San Marino. Està molt indicat perquè és una visita que molta gent fa. Una tauleta a la vorera ens indica que hem arribat al lloc, encara que no hi ha ningú venent els bitllets d’autobús. Tanmateix, no tarda a arribar. La venedora dels tiquets ens dóna un plànol de la ciutat on anem a parar, i ens dóna a escollir entre la versió en italià o en rus, evidentment preferim l’italià.
Només posar peu a Rímini ens ha sorprès la quantitat de cartells que hi ha en rus, però més ens ha estranyat que compartírem trajecte cap a San Marino amb tants ciutadans de l’antiga Unió Soviètica. I és que Rímini és un paradís rus i San Marino un paradís de compres per als russos, que quan els han deixats eixir de la Rússia natal, han trobat un món diferent on abastir-se de tota classe de complements.
En arribar a l’aparcament de la població de San Marino, un ascensor convida a evitar una escalinata en ziga-zaga. No són molts escalons i la pugem a peu, encara no estem tan cansades com per a gastar l’ascensor. Passem per un porta d’entrada, la de San Francesco i ens endinsem a l’època medieval. Cert, és una sorpresa trobar un espai històric tan bonic, molt més que no esperava.
San Marino és un dels microestats europeus, i té una història mil·lenària. És una república constitucional i l’estat sobirà més antic del món. La religió predominant és la cristiana. Estè envoltat de territori italià, entre Emília-Romanya i les Marcas, conté el Mont Titano dels Apenins, de 739 metres, i està solament a deu quilòmetres de l’Adriàtic, encara que el país no té eixida al mar.
Al llarg de la història ha estat ocupada tres vegades. La primera, l’any 1503 per Cèsar Borja, fill d’Alexandre VI i germà de Lucrècia, qui va ocupar la república solament durant uns mesos, fins que va morir. L’any 1739 el cardenal Alberoni va envair el xicotet estat, però les protestes davant el Papa donaren resultat. I per últim, durant la segona guerra mundial, malgrat ser un país neutral, l’exèrcit alemany l’ocupà durant unes setmanes.
San Marino és l’única ciutat-estat itàlica que sobreviu, com Andorra, Liechtenstein i Mónegue. Sembla un anacronisme de temps medievals, quan la jurisdicció d’una ciutat es limitava a l’espai que tancava la muralla, i més ho sembla quan la ciutat guarda tants vestigis medievals i passejar pels seus carrers et transporta al passat. Junt al Vaticà, és l’únic país europeu envoltat per un altre.
Deambulem. No importa per quin carrer pugem o baixem, al final sempre s’arriba al mateix lloc. Hi ha moltes costeres, la capital està situada a la part més alta de la muntanya. Un funicular afavoreix la baixada a un altre indret, a Burgo Maggiore.
I seguim deambulant. És el que fa tothom. Anem carrer amunt i carrer avall. Els dos punts principals són la piazza de la Libertà on està la seu del govern de la república, el palau públic custodiat per la guàrdia di rocca, que fa canvi de guàrdia cada mitja hora. Nosaltres esperem que siga l’hora per veure el canvi solemne. Sempre em sorprèn, quan veig este tipus de canvis de guàrdia, com estan d’impassibles els soldats davant tanta gent: no mouen ni una parpella.
I el segon punt clau de la ciutat és el Duomo. Pujant per carrerons empinats arribem a la plaça del Duomo Plebis on hi ha la basílica de San Marino construïda a principis del segle XIX sobre les ruïnes d’un antic temple romà. La façana, amb el frontal i les columnes, és d’estil neoclàssic. Dins hi són les relíquies del sant que dóna nom al país.
Conta la llegenda que allà pel segle IV, un treballador a les pedreres de l’illa de Dalmàcia, va arribar a les costes de l’Adriàtic fugint de la persecució que sofrien els cristians per part de l’emperador Dioclecià. I d’ací ve el nom: Marinus significa ‘qui vingué del mar’. El pedrapiquer es va assentar al cim del mont Titano on hi va crear una xicoteta comunitat cristiana; el terreny el va acabar heretant anys després. Així és, segons conta la història, com va nàixer aquesta xicoteta nació.
I a més dels dos punts principals també cal anar a visitar les torres, emblema de la ciutat. El passeig és agradable malgrat estar envaït de botigues i paradetes de menjar, restaurants, màquines de refrescs i llocs per a comprar gelats. I també, com és d’esperar, hi ha gent… molta gent!.
Al la primera torre, la Torre Guaita anterior al segle XI, trobem vistes espectaculars. Originàriament el castell va ser una presó, i encara se’n poden visitar les dependències carceràries.
De la primera torre a la segona torre, Torre Cesta, construïda probablement entre els segles XIII i XIV, també hi ha un camí ben condicionat i amb vistes boniques, un poc amb massa gent, però és el que hi ha. Hi ha gent ara i imagine que també en qualsevol època de l’any. La segona torre és el punt més alt del mont Titano, a 750 metres sobre el nivell del mar.
El camí a la tercera torre, datada al segle XIII, Montale, l’iniciem fent la volta al segon castell, però el deixem a mitjan camí: no està tan ben condicionat com els altres i queda un poc apartat. Hem d’anar mirant l’hora perquè estem lluny de ‘casa’, de la casa provisional d’aquests dies. A San Marino hem d’agafar l’autobús per a tornar cap a Rímini, i després un tren… hi ha molta distància. Així que no tenim temps d’exploracions per caminals intransitables i amb poca llum. Ens conformem amb la vista des de la llunyania de la torre que és la més menuda de totes.
M’ha sorprès el que estic visitant. Com que esperava multitud, això no m’ha molestat. En aquest indret hi ha turisme de tot arreu del món. A més dels soviètics esmentats, estic sentint parlar al meu voltant en totes les llengües.
Pensava que era una ciutat tot botigues on comprar lliure d’impostos i m’he trobat amb una ciutat medieval molt ben conservada, molt restaurada i agradable, malgrat la quantitat de gent que com un formiguer circula per carrers i places. Les botigues, principalment de pell, bosses i sabates, ulleres i perfums, són un corrent continu de gent entrant i eixint. Totes les botigues ofereixen descomptes, no sé si per ser agost o passa sempre. El cas és que molta gent carrega. Una botiga em sorprèn: és una botiga d’armes, i encara m’espanta més veure com hi està la gent d’interessada.
Nosaltres no venim amb ànim de comprar, però ho farem en acabar de veure els monuments principals, perquè anar de botigues és una de les activitats que s’ha de fer a San Marino per a complir amb el ritual.
Enllaços
Array
