29.07.2014 - 19:40
Hi ha tot de teories sobre com un país pot aconseguir de ser tractat com a estat, però la història recent demostra que cal obtenir, sigui com sigui, el reconeixement dels altres estats. És a dir, no n’hi ha prou que compleixi els requisits que marca el dret internacional sobre la capacitat de bastir i controlar estructures de poder que funcionin eficaçment, sinó que cal que el reconeguin com més estats millor. L’informe ‘La integració a la comunitat internacional’ que dilluns va presentar el Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) explica quins passos s’han de seguir per atènyer aquest reconeixement i avisa, de bon començament, que el procés és complex i llarg.
Tres vies per al reconeixement
Un estat en reconeix un altre quan aprecia que l’altre és un ‘igual’ que compleix els requisits de ‘estatitat’. En tots els casos es tracta d’accions voluntàries i unilaterals que tenen efectes jurídics. Segons l’informe, hi ha tres accions que significaran el reconeixement de Catalunya com a estat:
–En cas que un estat, de manera explícita, hi signi un acte jurídic i formal de reconeixement.
–En cas que un estat decideixi d’establir-hi relacions diplomàtiques.
–En cas que un estat voti a favor de l’ingrés de Catalunya en una organització intergovernamental (per exemple, l’ONU o el Consell d’Europa).
Quines característiques demostren ‘estatitat’?
Segons l’informe, els principis de Montevideo del 1933 marquen els quatre elements bàsics que cal que tingui qualsevol estat: població permanent; territori definit; govern amb control clar sobre aquesta població i territori; i capacitat d’entrar en relació amb més estats.
La UE, en una posició comuna dels ministres d’Afers Estrangers al començ de la postguerra freda, el 16 de desembre de 1991, també va enumerar els requisits que calien per a ser considerar estat: respectar les disposicions de la Carta de les Nacions Unides, l’acta final d’Hèlsinki i la Carta de París per una Nova Europa; garantir els drets de les minories i de més grups d’acord amb els compromisos subscrits en el marc de l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE); respectar la inviolabilitat de les fronteres, que només podran ser canviades per mitjans pacífics i de comú acord; acceptar els compromisos pertinents en matèria de desarmament, de no-proliferació nuclear i de seguretat i estabilitat regionals; mostrar el compromís de solucionar per via d’acord totes les qüestions relatives a la successió d’estats i més controvèrsies regionals.
Recomanacions per a facilitar el procés de reconeixement
L’informe detalla quins moviments ha de fer Catalunya per tal de ser reconeguda com a estat abans de la declaració d’independència i després.
Abans de la declaració d’independència:
–En primer lloc, cal demostrar que Catalunya compta amb les condicions que marquen els estàndards internacionals.
–També cal cercar possibles suports per al procés de reconeixement, amb eventuals valedors i impulsors.
Després de la declaració d’independència:
–Cal establir una estratègia clara –progressiva, amb prioritzacions ben pensades, realistes i molt treballades– per anar aconseguint reconeixements bilaterals i multilaterals.
–Evitar les demandes de reconeixement prematures.
–Tenir present, i comunicar a la població, que el procés de reconeixement és sempre progressiu, per raons polítiques i també tècniques, i que la seva culminació exigeix temps.
Quins motius s’argüeixen per no reconèixer un estat?
Com explica l’informe, el reconeixement d’estats és una qüestió complexa que varia en cada cas. Al món hi ha estats que no reconeixen uns altres estats per raons ben diverses. La que s’addueix principalment és que el nou estat és part del territori propi. És el cas de Corea del Sud i Corea del Nord, que no es reconeixen l’un a l’altre; ambdós declaren que són l’únic govern legítim de Corea. El Japó tampoc no reconeix Corea del Nord.
També hi ha consideracions ideològiques, religioses o polítiques. Per exemple, ni Algèria, ni l’Afganistan, ni Bangladeix, ni Cuba, ni l’Irac ni fins a trenta-dos estats no reconeixen Israel.
La majoria de recomptes de reconeixements tenen molt present quins estats membres de l’ONU no reconeixen els estats. De fet, ser membre de l’ONU és un pas determinant per a la legitimitat internacional.
El cas de Kossove
De motius per a no reconèixer un estat n’hi ha de ben diversos. Fins i tot hi ha estats que senzillament no ho han considerat. Per això és important la feina de la diplomàcia per a aconseguir reconeixements. El cas de Kossove és força il·lustratiu: cada reconeixement s’anuncia a bombo i plateret i és celebrat. Kossove, que es va declarar independent de Sèrbia l’any 2008, ha estat reconegut per 109 estats membres de l’ONU. El darrer, aquest juliol, fou el Togo. Tanmateix, no és membre de l’ONU perquè dos membres del consell de seguretat, Rússia i la Xina, que tenen territoris secessionistes dins les fronteres, no el reconeixen. Per tant, no s’ha pogut proposar l’entrada de Kossove a l’assemblea de l’organització. En canvi, sí que forma part d’algunes altres organitzacions internacionals, com ara el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial.
Informació relacionada:
