25.07.2014 - 06:00
Una Catalunya independent no hauria de tenir un exèrcit convencional; hauria de bastir una agència nacional de seguretat que integrés professionals dels cossos de seguretat i d’entitats i organitzacions de cooperació. I aquests professionals haurien de treballar amb unes altres armes: les de la prevenció dels conflictes i de la violència. És el parer d’Eduard Vinyamata, director del Campus per la Pau i la Solidaritat de la UOC i reconegut conflictòleg. En aquesta entrevista, Vinyamata també opina sobre la possibilitat d’una intervenció militar a Catalunya per part d’Espanya.
—Una Catalunya independent hauria de tenir exèrcit?
—No és qüestió de tenir-ne o no, sinó de garantir la seguretat de Catalunya i els ciutadans per poder viure en llibertat. Tradicionalment s’ha fet amb un exèrcit regular. Hi ha molta gent que no n’és partidària, i diria que jo tampoc. Perquè l’exèrcit viola els drets humans que tots els governs han signat i que s’han de respectar.
—Els viola per definició?
—Sí, és clar. Perquè per a actuar ha de reprimir la llibertat, matar i destruir. Tot exèrcit té la tecnologia preparada per a fer això i, si cal, per a destruir vides humanes i el patrimoni social i eliminar les llibertats per poder exercir la defensa i imposar la seguretat. Tots els exèrcits ho fan. Tenen armament i per això actuen com actuen. Podem pensar que no hi ha sortida, perquè la inseguretat, el crim, la possibilitat de rebre agressions és una constatació. Per tant, cal tenir alguna cosa. Potser no s’ha de tenir un exèrcit, però tampoc no s’ha de deixar un país, com Catalunya, indefens. S’ha de tenir alguna mena d’agència de seguretat que substitueixi les armes tradicionals (armes de foc, biològiques, nuclears) pel coneixement científic sobre els conflictes i la violència i la manera pragmàtica d’intervenir-hi.
—Però l’exèrcit també pot tenir una funció defensiva en cas d’una agressió. Ens podem defensar amb aquests altres instruments?
—Sí, és clar, aquesta és la idea. Si no, seria una irresponsabilitat gravíssima, deixar un país indefens.
—Com es fa?
—Utilitzant unes altres armes, que són el coneixement sobre la violència. Nosaltres ensenyem això a policies, militars, diplomàtics. Els ho ensenyem segons casos reals i pràctics, sobre el terreny.
—Quin exemple ens en podeu donar?
—Hi ha un militar espanyol, comandant en exercici, que va ser a Kossove durant el conflicte i que ha participat en els nostres cursos. Va haver de presentar un exemple pràctic d’aplicació dels coneixements adquirits. I va narrar un acte militar. Tenia l’ordre d’anar a desarmar un poble on la població civil era fortament armada. Els seus superiors li van ordenar que els desarmés. I va considerar si utilitzar els protocols militars clàssics o els coneixements que havia après. En comptes d’anar a parlar amb qui normalment té les armes, que són els homes, va anar a parlar amb les dones. Perquè psicològicament hi ha un matís: els homes estan disposats a defensar la seva gent i, per tant, a fer servir la força; i les dones, a protegir-la.
—Em feu pensar en la desobediència civil com els de Gandhi o de Martin Luther King.
—Exacte. En el cas de la independència de l’Índia es van utilitzar armes no violentes. Casos com aquest aporten pautes, i si més no demostren una cosa, que el combat no violent dóna resultats. Hi ha uns altres casos que he viscut i en què he participat, per exemple a l’Amèrica Llatina, amb bandes de crim organitzat, en què la policia no podia fer res; barris sencers en què hi havia assassinats diaris i la policia no podia fer-hi res. Amb una fundació en què vaig col·laborar, en sis mesos es va reduir el crim i els assassinats d’un 60%. No hi ha cap cos de seguretat capacitat per a fer una cosa així.
—Però si això s’ha de traslladar a la dimensió d’un estat, com es fa? És més complex.
—Estem acostumats a la violència, a aconseguir les coses amb més força o menys. I estem poc acostumats a les tècniques no violentes i pacífiques d’intervenció en conflictes violents. Però el cas de Gandhi a l’Índia va demostrar que es podia aconseguir. I n’hi ha més casos, com a Dinamarca a la Segona Guerra Mundial amb l’ocupació nazi, on es van crear focus de resistència que no van poder vèncer.
—Algú podria pensar que és anar amb el lliri a la mà, renunciar a un exèrcit quan tots els estats que envolten Catalunya sí que en tenen.
—Hi podria haver una mena d’exèrcit, amb aquest nom o amb un altre, per exemple agència nacional de seguretat, que tingués les funcions de garantir la seguretat i la defensa. Però que no utilitzés la violència ni armes de destrucció. Aquesta mena de persones parlarien de tu a tu amb militars amb armes de foc, perquè tenen el mateix ofici. Al marge de qüestions de denominacions i de conceptes, l’únic que val en temes de seguretat i de defensa són els resultats. Que hi hagi resultats tangibles; no hipotètics, sinó reals. Els objectius són els mateixos, però utilitzem armes diferents.
—Quina estructura hauria de tenir aquesta mena d’exèrcit en un estat català, quins professionals l’haurien de formar?
—Jo diria que les persones que ja treballen en aquest camp. Hi ha cossos de seguretat i exèrcits que es passen al nostre bàndol. És a dir, professionals que assumeixen que la seva professió té un alt risc, acostumats a treballar en equip i molta gent d’ONG. Creu Roja o Metges Sense Fronteres fan feina d’aquesta. A Anglaterra hi ha International Alert. La cosa important és sistematitzar-ho més, i mirar que hi hagi països que decideixin d’establir aquesta mena d’organitzacions amb aquests objectius i aquests mitjans. No s’utilitzen armes, ni coacció, ni violència; intentes establir una pau amb seguretat, justícia i llibertat.
—I la violència en defensa pròpia? Es pot haver d’utilitzar la força, i fins i tot matar, per salvar la vida.
—Gandhi mateix va respondre a la pregunta, dient que en una situació molt extrema intervindria. Si veig que algú és a punt de matar-ne un altre no dubtaré ni un segon a clavar-li un mastegot. Ara, faré l’ús mínim de la força per evitar un mal greu.
—Per tant, caldria alguna mena d’arma convencional, no se n’hauria de prescindir del tot.
—En casos molt extrems, en cas d’exhaurir moltes altres possibilitats, pot haver-hi cossos especials que utilitzin el mínim de força per evitar un mal greu i perillós. Però que mai un exèrcit o cap força armada o policíaca pugui coaccionar la democràcia i la justícia ciutadana.
—En el moment que Catalunya trenqués l’ordenament jurídic espanyol, quina mena de força o d’exèrcit hauria d’haver previst?
—Segurament en un cas com aquest no passaria res. No hi ha condicions objectives des del punt de vista militar per a fer servir l’exèrcit ni les armes per evitar la independència. De vegades m’han preguntat què passaria si sortissin els tancs a la plaça de Sant Jaume. Doncs jo els dic que hi hauria molts turistes que s’hi farien una foto. És a dir, no passaria res. I és molt perillós fer un acte de força. De moment no s’ha fet. S’ha dit que tot això és il·legal i inconstitucional. Però un acte de força i organitzat, i no un policia que es posa nerviós, no s’ha fet fins ara.
—Penseu que podria arribar a passar?
—No ho crec. Perquè la repercussió negativa que tindria això en un estat independent dins de la UE, com és Espanya, seria catastròfic. No pas per als ciutadans, sinó per al govern d’Espanya.
—És un motiu raonable. Falta que siguin raonables…
—Hi pot haver un Tejero. Però quan un exèrcit pot actuar és quan té un altre exèrcit al davant. Si no, què farà? Ocuparà uns quants llocs simbòlics?
—En Milans del Bosch no tenia cap exèrcit al davant a València el 23-F.
—I de què li va servir? De res. Què hauria pogut fer? Passejar els tancs? Contra qui has de disparar, si no tens ningú que t’ataca ni s’oposa a la presència dels tancs? I, a més, allò va passar perquè Espanya encara no era a la UE. L’exèrcit espanyol té vincles molt forts amb l’OTAN, no pot fer com vol. Hi ha unes lleis europees, econòmicament la situació és feble…
—Un estat català començaria des de zero també la política de defensa. Tindria el condicionant de la pressió de la indústria armamentista com poden tenir uns altres estats?
—Sí, hi ha indústries a Catalunya que fabriquen components per a exèrcits, o per indústria espacial. Hi pot haver unes certes pressions. La indústria de guerra té uns interessos i procurarà que hi hagi un exèrcit per a poder subministrar material bèl·lic. Però s’hauria de preveure que aquesta agència de seguretat li faci uns altres encàrrecs, que no siguin armes de destrucció. Sempre s’hauran de fabricar coses per a la seguretat. Però es poden fabricar un tipus de coses o unes altres. Hi ha un principi que és que la innovació en els sistemes de defensa és la que dóna la victòria. I actualment la innovació són els sistemes de seguretat que no caiguin en l’error d’utilitzar armes i la força per defensar-se.
—Innovació tecnològica?
—Si, de tota mena. Però sense que calgui matar.
