24.07.2014 - 06:00
El govern espanyol ha presentat batalla per les xifres del dèficit fiscal. Ahir, finalment, va publicar els comptes públics, ideats per l’economista Ángel de la Fuente, director executiu de FEDEA. Segons els càlculs resultants, el dèficit fiscal català es rebaixa a 8.500 milions d’euros –un 4,35% del PIB–, per bé que, emprant el mateix mètode, la Generalitat va calcular que era d’11.000 milions. Marta Espasa, professora d’economia política i hisenda pública de la Universitat de Barcelona, ens indica on són els paranys del comptes del Ministeri d’Hisenda espanyol.
Els 8.500 milions de dèficit fiscal català són la diferència entre els 9.365 milions d’euros que l’estat va recaptar a Catalunya i els 910 milions que s’hi va gastar, segons aquestes dades. El dèficit fiscal de les comunitats autònomes respecte de l’administració de l’estat s’ha calculat mitjançant el mètode del flux del benefici, i s’ha passat per alt l’altre mètode, el del flux monetari. La Generalitat, quan calcula les balances fiscals, fa servir tots dos mètodes.
Dades divergents amb les de la Generalitat
Aquestes dades, referides al 2011, contrasten amb les que va publicar recentment la Generalitat per al mateix any, que assenyalaven un dèficit d’11.000 milions d’euros, un 5,7% del PIB, amb el mateix mètode de càlcul, el de flux del benefici. Amb l’altre mètode, el del flux monetari, el dèficit fiscal pujava fins a 15.000 milions d’euros, el 7,7% del PIB.
Un càlcul ‘sospitós’
Ahir el president de la Generalitat Artur Mas va dir en la sessió de control del parlament que considerava ‘sospitós’ que l’equip de Montoro només hagués utilitzat un mètode de càlcul, el que ofereix una xifra més baixa del dèficit fiscal. ‘S’han oblidat mètodes de càlcul per un interès purament polític’, va dir. Per una altra banda, el conseller Andreu Mas-Colell va explicar: ‘El govern espanyol considera que el dèficit fiscal de Catalunya, calculat amb una metodologia càrrega-benefici, és d’un 25% inferior a la que calculem des de Catalunya. Per respecte acadèmic, ho analitzarem línia per línia, hipòtesi per hipòtesi, i explicarem aquesta discrepància.’
Quina diferència hi ha entre els dos mètodes de càlcul?
Hi ha dos mètodes diferents de càlcul, el de flux monetari i el de flux del benefici. Tots dos són plenament vàlids en l’àmbit acadèmic, però responen a preguntes diferents.
Si volem saber la diferència entre els diners que l’estat recapta d’una comunitat autònoma i la despesa que hi fa, utilitzarem el mètode del flux monetari. Així només computarem com a despeses de l’administració estatal aquelles que faci en el territori de la comunitat en qüestió.
En canvi, amb el mètode del flux del benefici, es comptaran com a despeses de l’estat en una comunitat autònoma també aquelles que fa en uns altres territoris. Per què? Perquè amb aquest mètode es considera que hi ha serveis centrals de l’estat, com els ministeris, que, malgrat concentrar-se en un territori concret, beneficien tots els ciutadans. L’exemple típic és que, segons aquest mètode, el Museu del Prado beneficia de la mateixa manera tots els ciutadans de l’estat espanyol, per més que sigui a Madrid i que l’activitat econòmica que genera beneficiï la capital espanyola.
Segons la Generalitat, el primer mètode, el del flux monetari, explica millor l’impacte de la despesa de l’administració de l’estat en les economies receptores que no pas aquest. En canvi, l’equip que ha elaborat els comptes presentats ahir és del parer contrari. I ni tan sols va presentar els comptes amb el mètode del flux monetari.
Els càlculs, tanmateix, tot i fets amb el mateix mètode, presenten diferències respecte dels de la Generalitat. Per això surten resultats diferents: en un cas, 11.000 milions; en un altre, 8.500.
Hipòtesis arbitràries
La professora Marta Espasa explica que el mètode del flux del benefici serveix per a calcular a qui beneficia la despesa pública, i per tant, s’han d’establir criteris per a cada programa de despesa que fa l’administració de l’estat, per saber com valorar-la. Per exemple, el Museu del Prado, a qui beneficia? Es poden establir hipòtesis diferents per a calcular-ho, diu Espasa: ‘els que viuen més a prop’, ‘tots els ciutadans’ o ‘segons la renda’, perquè hi ha estudis que demostren que les persones amb més poder executiu gasten més en béns culturals. Quin criteri es pot escollir? El que es cregui convenient.
‘La hipòtesi és arbitrària’, diu, car la computació de la despesa depèn dels criteris adoptats, llevat de les transferències directes, com les pensions. En canvi, el flux monetari, explica, ‘és molt més objectiu’, perquè s’hi comptabilitza la despesa allà on es fa.
Si l’administració de l’estat inverteix una quantitat a Catalunya, amb el mètode del flux monetari aquesta despesa s’imputa a Catalunya; per contra, amb el del flux del benefici aquesta imputació es calcula segons el criteri establert prèviament en el programa de despesa per valorar a qui beneficia, deixant de banda la comunitat autònoma receptora.
‘Jo, això, no ho havia vist mai’
Marta Espasa explica que una de les novetats dels comptes públics territorialitzats és que els imposts cedits a les comunitats autònomes i a les corporacions locals s’incorporen als ingressos de l’administració central. Per exemple, l’impost de transmissions patrimonials, IBI dels ajuntaments, successions, patrimoni i vehicles.
‘Jo això no ho he vist mai’, diu Espasa. D’aquesta manera, el govern espanyol ‘desdibuixa la balança fiscal; per això no en parla, estrictament, sinó que en diu comptes públics territorialitzats’.
La neutralització del dèficit
Els ingressos que recapta l’administració de l’estat no abasten a cobrir totes les despeses; per tant, hi ha un dèficit –la diferència entre les despeses i els ingressos– que es finança a través de l’endeutament. Què és neutralitzar? Tenir en compte aquesta variable. Espasa explica que tant la Generalitat com l’estat han neutralitzat, en el càlcul de les balances fiscals, però els criteris que han fet servir a l’hora de calcular la part del deute que assumeix Catalunya són diferents.
Per una banda, segons el Departament d’Economia s’ha de considerar que els catalans assumeixen la seva part del deute de l’administració de l’estat segons la participació en el conjunt d’ingressos (un 18%). ‘És clar que el deute s’haurà de pagar a través d’impostos futurs’, diu Espasa. I, per una altra banda, el govern espanyol distribueix l’assumpció d’aquest deute segons criteris de població (16% pel que fa Catalunya).
El parany dels imposts que paguen els turistes
Una altra de les paradoxes que assenyala Espasa és que els comptes d’Hisenda no inclouen els imposts pagats pels turistes –bàsicament IVA i imposts especials– com a ingressos provinents de les comunitats autònomes. Això afecta especialment Catalunya, el País Valencià i les Illes.
És a dir, els imposts que paguen els turistes a Barcelona, per exemple, no els assignen com a ingrés provinent de Catalunya, sinó que ho distribueixen equitativament a tot el territori. Per quina raó? Aquests imposts no els paguen els residents. Espasa ho donaria per bo si aquest ajust també s’apliqués en les despeses. I posa un exemple: de la inversió que pot fer l’estat a l’aeroport del Prat, una part també beneficia els turistes, i això no ho descompten de les despeses que rep Catalunya.
En definitiva, explica Marta Espasa, amb aquests ajusts, en el càlcul del govern espanyol es disminueix el total d’ingressos que surten de Catalunya, perquè el dèficit fiscal sigui menor.
