18.07.2014 - 06:00
‘Per què es parla un dialecte del català en una ciutat sarda?’ Per respondre aquesta pregunta, el jove historiador alguerès Marcel A. Farinelli acaba de publicar ‘Història de l’Alguer‘ (Llibres de l’Índex), el primer llibre sobre la ciutat catalana de Sardenya que supera l’interès habitual per la llengua i proposa, també, una explicació històrica moderna d’una realitat lingüística i social ‘excèntrica i superbament interessant’.
‘Fins ara, l’existència d’aquesta minoria dins l’estat italià ha estat objecte privilegiat d’estudis lligats a la llengua, mentre el desenvolupament històric ha quedat en un segon pla i, en molts casos, aquest era vist com un instrument per subratllar la “catalanitat” de l’indret o, tot al contrari, la seva “sarditat”.’ Farinelli fa aquesta explicació en la presentació de l’obra, que té 263 pàgines i que repassa (i sovint comenta) la història d’aquest bocí de terra sarda que entre el 1013 i el 1016 va ser objecte de l’atac no reeixit de l’emir de la taifa de Dénia, Mugahid (1010-1044), després d’haver conquerit les Balears. L’Alguer, fundada pels genovesos, va passar a mans catalanes a mitjan segle XIV. D’aleshores ençà ha rebut una important petjada catalana, que ‘no s’ha mantingut immune a les influències que li venien d’una altra cultura amb una forta personalitat: la sarda.’
Gràcies a aquesta complexa i densa història, l’Alguer s’ha convertit per Farinelli en una realitat del tot diferenciada de la cultura circumdant. Així com els pastors sards de l’interior de l’illa solien veure la mar amb desconfiança (i esmenta una dita sarda: ‘Furat chi beni dae su mare’, és a dir, ‘Els lladres vénen de la mar’), a l’Alguer, en canvi, la població hi ha viscut abocada: ‘Després de la marejada, la ressaca regala tresors, com un dia del 1606 quan uns pescadors trobaren l’estàtua del Crist que encara ara s’utilitza durant les processons de Setmana Santa.’
La llengua catalana que es parla a l’Alguer, afegeix el jove historiador, seria un d’aquests regals ‘que les ones marines han fet als habitants d’aquest indret de la Mediterrània occidental’. Una llengua que, una vegada arribada a aquest litoral, ‘ha viscut la influència de la terra sarda, de la sal marina i del pas del temps en un indret que, a partir del segle XVIII, ha viscut una segregació forçosa de la resta de terres de parla catalana’ amb la guerra de Successió hispànica, el desmantellament de la Corona d’Aragó i el pas de Sardenya a l’òrbita dels Savoia i d’Itàlia.
Però no tot és història freda i una pinzellada de llengua, al llibre. Farinelli també hi destaca personatges clau de la catalanitat de la ciutat, dedica unes quantes línies a les ginquetes (‘els còdols que a l’Alguer, encara avui, formen la pavimentació dels carrers i que, malgrat el gran nombre de dislocacions que causen cada any a les turistes amb talons, ningú no gosaria de substituir’), comenta l’animadversió històrica entre Sàsser i l’Alguer (‘que semblen oposar-se en tot’), exposa l’impacte del feixisme a la ciutat (un tema sobre el qual l’autor va publicar el llibre ‘El feixisme a l’Alguer‘), parla de la política local i, a l’epíleg, es mira la ciutat en clau de futur i arriba a exposar la visió que els algueresos tenen dels Països Catalans i del procés sobiranista català.
