Germà Colón: ‘Sóc molt optimista: el català se salvarà’

Després de fer el batxillerat a Castelló de la Plana, podia anar a Madrid o a Barcelona, i Eduard Valentí Fiol l’empenyé cap amunt. Dubtava entre llengua i història, però Badia i Margarit li va fer veure que no calia renunciar a res. Amb una intel·ligent tenacitat, a cada cruïlla va saber escollir un camí. I així arribà a la Universitat de Basilea, la seva bassa d’oli de cinquanta anys. Al costat del professor Von Wartburg, contribuí en el monumental ‘Französisches etymologisches Wörterbuch’. Però sobretot, de Basilea estant, va estudiar incansablement la nostra llengua. Té vuitanta-cinc anys i, malgrat la dificultat per a respirar, es manté vivaç, treballador, murri… La seva vitalitat pren forma a través del gest. Durant la conversa, les mans l’acompanyen per cloure frases, per afegir matisos, per donar rotunditat a allò que la prudència li fa dir amb suavitat. Rumia les respostes, que són curtes i directes. La ironia, la deixa anar amb la veu i la rebla amb el rostre, però si ha de clavar una fiblada lúcida i directa no se n’està. Riu obertament enmig de les paraules sàvies que mai no et cansaries d’escoltar.

Li acaben de donar la Medalla d’Honor de la Xarxa Vives a Perpinyà, que s’afegeix a la llarga llista de reconeixements que ha rebut per l’obra i la trajectòria. Té una bibliografia aclaparadora: una trentena de llibres i centenars d’articles, molts dedicats a estudiar una sola paraula. Un home com Germà Colón (Castelló de la Plana, 1928) pot parlar de tot: d’abans i d’ara, de la seva vida i de la dels altres: Coromines, Badia, Casacuberta, Fuster, Veny, Massot, Rubió i Balaguer, Puig i Cadafalch… I tot això sense deixar d’encomanar l’amor, el deler per les paraules, que ens fa més savis. ‘M’enamoro de paraules constantment’, diu, i recorda com, quan arribà a Barcelona, el va corprendre el mot ‘tardor’, car ell n’havia dit sempre ‘primavera de l’hivern’. Ha sabut agermanar la passió i el rigor científic. Sempre l’ha guiat la dèria d’acostar-se al fet lingüístic documentat, fugint de les teories especulatives, i amb aquesta arma es va enfrontar a Coromines.

—Que un castellonenc decidís de dedicar-se a la llengua catalana a mitjan anys quaranta no devia ser gaire habitual…

—Vaig estudiar a l’únic institut que hi havia a Castelló, el Francesc Ribalta. Hi vaig tenir de professor Eduard Valentí i Fiol, que em va començar a engrescar amb la llengua. També hi havia Lluís Revest, autor de ‘La llengua valenciana. Notes per al seu estudi i conreu’. Recordo que sempre ens deia: ‘Digueu-ne valencià si voleu, però això és català.’ Després, quan vaig haver de començar la carrera, uns professors em deien: ‘Vagi a Madrid’, i uns altres: ‘Vagi a Barcelona.’

—I vau acabar a Barcelona…

—És que era la cosa natural. La gent de València i, sobretot, d’Alacant, tenen més tirada a anar a Madrid, però els castellonencs solem tendir més a Barcelona. De vegades ens diuen catalans, a nosaltres.

—I a Barcelona, qui us hi vau trobar?

—Vaig fer tota la carrera amb el doctor Antoni M. Badia i Margarit, que va ser qui em va engrescar en l’estudi de la llengua. Tanmateix, també m’interessava molt la història. Vaig dubtar, però va guanyar la llengua.

—I després la tesi doctoral.

—Sí, l’any 1954 presento la tesi sobre dialectologia, guiada pel doctor Badia. La vaig defensar a Madrid, perquè en aquella època només es podia fer així.

—Com va ser rebuda la vostra tesi, a Madrid, per part dels acadèmics espanyols?

—No els va agradar. No els agradava que un valencià fes una tesi sobre la llengua catalana. Recordo com Dámaso Alonso va manifestar el seu descontentament dient-me: ‘Vostè fa com Guarner’, referint-se a Sanchis Guarner. I jo pensava: ‘Sí, i què?’

—Un cop ja sou doctor, treballeu en molts camps. Us considereu especialista en cap?

—No, no sóc especialista en res. No faig com aquell professor de Galícia que deia que era ‘especialista en l’universal’. M’ha interessat la dialectologia, la història de la llengua, l’etimologia…

—Estudiar el català durant la dictadura franquista era difícil?

—I tant. Badia, que era professor de castellà, quan podia deixava anar explicacions sobre la llengua catalana. Això mateix feia mossèn Griera. Un dia li vaig dir: ‘I això, per què no ho expliqueu en català?’ I ell em va respondre ‘Ui, bé prou que ho faria si fos permès, però…’

—Sense la dictadura, us hauríeu dedicat només al català?

—No ho sé, no ho sé. Però em fa l’efecte que hauria fet igual. A mi sempre m’han interessat les llengües. M’han agradat el català i el castellà, però també el francès, l’italià, el portuguès…

—Després de presentar la tesi, us n’aneu a Lovaina i, en acabat, a Zuric i Basilea, on ja us quedeu a treballar. Com és que no us vau quedar a treballar aquí?

—En primer lloc, perquè aquí no hi havia oposicions. No m’esperava pas unes oposicions de català, és clar, però sí d’allò que en deien lingüística romànica. I com que no n’hi havia me’n vaig anar. De primer a Zuric. Fins l’any 53, quan vaig venir aquí al congrés de lingüística romànica i vaig conèixer el professor Von Wartburg, el futur autor del diccionari francès etimològic, i ell m’oferí de ser lector d’espanyol a la Universitat de Basilea. Allà vaig fer tota la carrera: lector, ‘privat-dozent’, professor extraordinari, catedràtic numerari i director del departament.

—Estar a Suïssa us permetia de treballar amb més recursos?

—Sí, hi havia el Fonds National de la Recherche Scientifique que fomentava veritablement la recerca. Per exemple, em van pagar perquè pogués fer la feina de preparació i edició del ‘Llibre del Consolat de Mar’. Jo no vaig cobrar ni un franc, però vaig poder mantenir un seguit de col·laboradors. Suïssa és un cas a part…

—Us vau sentir allunyat de les universitats dels Països Catalans?

—No mai, no mai. Vaig tenir sort de poder treballar amb tranquil·litat, d’allà estant. Allò era una bassa d’oli. Si hagués estat aquí, de segur que hauria tingut visites de la policia de tant en tant. A més, sempre vaig comptar amb l’ajuda d’un noi que s’acaba de morir, Amadeu-Jesús Soberanas. Era el conservador de l’arxiu de la Biblioteca de Catalunya i m’enviava tot allò que li demanava. Va ser una sort treballar amb ell; fins i tot vam fer un llibre junts [‘Panorama de la lexicografia catalana’].

—Un dels àmbits que més heu estudiat és el lèxic, i concretament el lèxic català a la Romània. Tothom sap que el català té paraules de les altres llengües, però vós vau estudiar també la influència inversa. Hi ha gaires catalanismes, en les llengües de l’entorn?

—Sí, n’hi ha bastants. N’hi ha en el castellà (penseu en una paraula tan difosa com ‘paella’). Però també en trobem molts a la Llombardia i en els parlars del sud d’Itàlia (‘torró’ que va donar lloc primer a l’italià del sud ‘torrone’, i que després es va generalitzar a tota la península). Fins i tot vaig dirigir una tesi sobre els catalanismes de l’italià. Un catalanisme internacional és el mot ‘revolució’. I sobretot n’hi ha d’antics, que no són tan coneguts i transparents com els que he citat, perquè eren del camp semàntic de la navegació.

—També heu manifestat sovint l’admiració pel diccionari Alcover-Moll, que considereu una de les millors obres de la filologia romànica.

—Sí, és una obra molt original: és alhora un diccionari històric, etimològic, dialectològic… Ara, en el conjunt de la lingüística romànica, no hem de pensar que sigui la millor obra. Tinguem en compte que hi ha el ‘Französisches Etymologisches Wörterbuch’ de Von Wartburg, que és una obra monumental…

—Vós hi vau treballar, oi?

—Sí, hi vaig treballar durant deu anys. Von Wartburg era professor i company meu a Basilea i vaig tenir l’oportunitat de col·laborar en la redacció d’aquesta gran obra, que estudia etimològicament tots els parlars de la llengua francesa.

—Un diccionari etimològic de la llengua francesa en alemany?

—Sí, l’explicació és molt senzilla: l’alemany, des de principi de segle XX, era la llengua de cultura. S’hi estudiaven totes les altres llengües. També, per exemple, les clàssiques.

—Vós estudieu les paraules com un científic pot estudiar un bacteri. Feu servir cap mètode?

—M’he dedicat a la lexicografia. He agafat paraules i les he estudiades a fons. Però no puc parlar d’un mètode: simplement, cada paraula té la seva història i cal resseguir-la. Calen moltes monografies. El procediment de Coromines és també aquest: un recorregut per a cada mot.

—Creieu que la gent es mira la llengua com una matèria susceptible d’aplicar-hi l’estudi científic?

—No. Molt sovint he pensat: ‘Ningú no gosaria dir a un metge on és el fetge, però en canvi tothom gosa dir que això en català és així o d’aquella altra manera.’

—En un article del 2002 feu un gran elogi de l’Atles Lingüístic del Domini Català. Aquesta obra és molt poc coneguda. Vós hi vau intervenir, en l’origen.

—Jo tenia l’obsessió que calia fer un atles lingüístic del domini català i en vaig parlar amb el doctor Badia. De manera que la idea va sortir d’aquí. Però jo me’n vaig tornar a Basilea i Badia anava molt enfeinat fent de rector. Per tant, si es va poder fer va ser perquè en Veny el va agafar.

—Heu dedicat més atenció als termes i materials valencians que no pas als de la resta del domini. Segons que dieu, això era necessari, perquè la majoria dels lexicògrafs són de les Illes i del Principat. Fins i tot vau dir: ‘Els valencians ens hem dedicat a vegetar sota una idíl·lica ombra.’ Encara ho veieu així?

—No, això ha canviat moltíssim. A València tenim especialistes com Emili Casanova, Antoni Ferrando… I no em vull descuidar un andalús que s’ha dedicat tota la vida a estudiar la llengua catalana a València i ha publicat una gran quantitat de textos valencians i catalans en general: Agustín Rubio Vela.

—Vau estudiar la decadència de la llengua catalana al segle XVI al País Valencià. Què hi va passar, al segle XVI al País Valencià?

—Fins a final del segle XV, podem parlar del nostre ‘segle d’or’: Ausiàs Marc, el Tirant, Jaume Roig… A partir del segle XVI, amb el trasllat de la cort al centre de la península, va arrelant la moda de parlar castellà, sobretot en les classes altes, i això comença a enfonsar el valencià. Però no pas tant com es diu: la gent s’imagina que a València tot és castellanitzat i no és cert: en alguns casos es manté més la genuïnitat que no pas al Principat.

—Heu estudiat el català del País Valencià en totes les èpoques o en resta alguna de verge?

—La del segle XVIII no l’he estudiada tant, però les altres sí. I crec que la del XVIII l’hauria d’estudiar algú.

—A banda els llibres, heu fet una gran quantitat d’estudis. La vostra bibliografia (pdf) és realment sensacional…

—No sé si he treballat molt o poc, però he fet d’allò que m’agradava. Això em fa pensar en Francesc de Borja Moll, que sempre deia que era un privilegiat, perquè havia treballat en allò que més li agradava.

—Aquí a casa vostra teniu molts llibres, i també de literatura. Llegiu gaire?

—Sí, sí. Bé, això no és res, perquè he donat tota la meva biblioteca a Castelló, a la Universitat Jaume I. En total, vint mil volums. Hi han fet una secció amb els meus llibres.

—Hi aneu sovint, al País Valencià?

—Abans hi anava més. Ara, per motius de salut, no tant, però almenys dues vegades l’any, sí. I sobretot a l’estiu, quan fem els cursos de la meva fundació, a Castelló.

—Parlem de la salut de la llengua. Eugeni S. Reig (autor del ‘Valencià en perill d’extinció’ i director de la llista virtual Migjorn) va escriure fa poc que quan ell va néixer, a Alcoi, fa més de setanta anys, els seus pares van debatre si havien de parlar-li en català o en espanyol. Si a una llengua li passa això té els dies (o els anys) comptats? La veieu ferida de mort, la llengua catalana?

—No, de cap manera. Sóc optimista. No la veig gens ferida. La veig cada vegada més forta. I veig gent que ‘torna’, gent que van decidir de parlar castellà als fills i els fills han decidit de parlar català als seus fills.

—En aquest moment hi ha un debat, arran d’un article de Narcís Garolera, que avisa que la llengua dels mitjans de comunicació s’ha empobrit molt, que és plena de calcs del castellà. L’heu seguit, el debat?

—Sí, estic d’acord amb en Garolera. Trobo molt encertat això que ha dit. No sé si ha exagerat o no, però crec que s’hauria de vigilar. De vegades penso que és culpa del món actual, en què tot ha d’anar de pressa. Això fa que es tradueixi literalment, maquinalment, i que es cometin estralls.

—I l’Institut d’Estudis Catalans hi hauria d’intervenir?

—Penso que sí, que hi hauria d’intervenir. Però qui en fa cas? Aquí no passa com en el cas del castellà o el francès. Allà les acadèmies diuen ‘s’ha de fer així’ i es fa. Aquí no hi ha tanta obediència: la gent fa el que vol. No us hi heu fixat, que encara que la norma digui que s’ha de dir d’una manera, no se’n fa cas?

—I això per què passa?

—Deu ser el nostre caràcter.

—Però potser l’Institut no s’ha sabut imposar…

—Jo sóc membre de l’Institut i no en voldria parlar malament…

—Nosaltres tampoc. Només voldríem entendre-ho…

—És que hem passat el franquisme… Penseu que durant l’època franquista, l’Institut va ser tancat i prohibit…

—Després del franquisme vam pensar que la llengua es recuperava, però potser era un miratge.

—Sí, ara és quan es veu tot el mal que van fer durant aquells quaranta anys… Però, en fi, hem de ser optimistes i esperar que això s’arreglarà.

—I què en penseu de la variació dialectal. Creieu que es manté prou, als mitjans de comunicació?

—La variació dialectal, especialment els parlars de les Illes, de València o de Catalunya Nord, es va diluint. Es tendeix a una uniformitat que no és gens aconsellable.

—S’hi podria fer res a les escoles?

—Sí, però caldria comptar amb l’ajut de les autoritats. Pensem en les Illes, per exemple, o en València, amb el govern del senyor Fabra (o abans de Camps), que hi posen tots els entrebancs que poden. Durant un temps, quan hi havia encara Lerma, hi va haver una obertura, però després va venir aquella ‘batalla de València’ amb els blavers. Ara, repeteixo: hem de ser optimistes.

—I a les Illes?

—És una llàstima, amb els atacs de Bauzá. Espero que no seran eterns, ni Bauzá ni Fabra.

—Al País Valencià, quan es recuperi la televisió, ha de ser igual com era?

—No. Jo recordo que era a València quan es va inaugurar Canal 9. I es va fer una reunió per a decidir com havia de ser aquella televisió. Tots, absolutament tots, fins i tot els blavers, van dir que havia de ser en valencià.

—Però després van veure que la llengua podia ser una arma?

—Sí. I els fa por. A Mallorca, a València i fins i tot a Catalunya Nord, amb ‘la France, une et indivisible’.

—El Principat de Catalunya serà independent aviat? Això serà bo per al País Valencià i per a la resta dels Països Catalans? Serà bo per a la llengua catalana?

—És una qüestió delicada. Hi ha el desig i la realitat. Raimon em va dir fa poc que tenia molta por que a València la reacció fos contrària. I això també ho he sentit dir a mallorquins ‘conscients’. Això no vol dir, és clar, que no cregui que el procés pel dret de decidir pugui tirar endavant.

—Si Catalunya esdevé un estat, la llengua catalana ha d’ésser llengua oficial única? I si no ho és, es podrà superar la diglòssia?

—Ho veig difícil. Fins i tot els polítics d’aquí han dit que el castellà també ha de ser llengua oficial.

—I vós què en penseu?

—Sortim al carrer i veurem de seguida quina presència hi té el castellà. Crec que pensar en l’oficialitat única del català és gairebé utòpic. Ja m’agradaria que la realitat fos diferent. A mi m’agradaria que a casa meva fos tot en català.

—A Suïssa les coses són més clares, oi?

—Ui, allà! Per exemple, a Basilea o a Zuric, que són al cantó alemany, tot és en alemany. I quan hi arriba una família de Ginebra, posem per cas, ho han de fer tot en alemany. No hi ha excepció. I no es discuteix.

—I aquest model seria bo, per a nosaltres?

—Si pogués implantar-se, sí.

—Vós que heu estudiat tantes llengües i algunes tan profundament, creieu realment que una llengua és una manera d’entendre el món?

—Sí. Quan parlo català penso d’una manera i quan parlo alemany o francès, penso d’una altra manera.

—I quan parleu català, com penseu?

—No ho sé definir. No ho sabria dir, potser diria alguna bestiesa.

—Us heu enamorat de paraules?

—Sí.

—Per exemple?

—Quan vaig arribar a Barcelona, vaig sentir ‘aquesta tardor…’ Jo no havia sentit mai ‘tardor’, perquè al País Valencià en dèiem ‘primavera de l’hivern’. I aquesta paraula, ‘tardor’, em va acompanyar molt temps, i va ser la primera que vaig estudiar. Després em van atreure més mots. Per exemple, ‘amainar’.

—Però ‘primavera de l’hivern’ és molt bonic…

—És cert. Al País Valencià, a la meva joventut, es parlava de ‘les dues primaveres’, que són la primavera i la primavera de l’hivern. Ah!, i molta gent no sap una cosa: aquí també es deia. Recordo que quan vaig fer l’estudi de ‘tardor’ vaig escriure al meteoròleg Eduard Fontserè, perquè ell havia escrit sobre les formes ‘darrevera’, ‘tardavera’… Quan li vaig dir que a València dèiem ‘primavera de l’hivern’, em va respondre: ‘Quan jo era jove a Barcelona ningú no deia “tardor”; tothom deia “primavera de l’hivern”…’ De fet, ‘tardor’ és un mot que ve del nord. I ha fet com la sardana: ha anat baixant des del Rosselló cap al sud.

—I encara us enamoreu de paraules? Encara treballeu?

—Sempre m’enamoro de paraules. Ara faig un llibret que em va dir el pare Massot que sortiria aviat. És un llibre ple de paraules que m’han enamorat. Es dirà ‘Origen i història del lèxic català’.

—Estudiant el català dins la Romània vau definir la filiació de la nostra llengua. El català és una llengua gal·loromànica o iberoromànica?

—Quan vaig publicar ‘El léxico catalán en la Romania’, Badia en va fer una ressenya per dir: ‘S’ha acabat la polèmica de la filiació del català.’ Resumint, es pot dir que fins al segle XIV la llengua tenia més tirada cap a l’occità, però a partir del XV hi ha un canvi de rumb, i va més cap a la Iberoromània. Coincideix amb el canvi de dinastia, l’arribada dels Trastàmara. Ells no ho van imposar mai, però aquest canvi es nota… Que parlo massa?

—No, no. Feu respostes molt curtes. No us ‘enrotlleu’ gens, com es diria ara.

—Aquesta paraula, ‘enrotllar’, no m’agrada gens. Trobo que és una paraula molt lletja…

—Heu tingut cura de les edicions dels ‘Furs de València’, el ‘Llibre del Consolat de Mar’, les ‘Regles d’esquivar vocables’, el ‘Liber elegantiarum’. Què ens en podeu dir?

—Els ‘Furs de València’ i el ‘Llibre del Consolat de Mar’ són molt interessants per a veure la terminologia jurídica catalana antiga. Els altres dos són pur lèxic. Ara, en tots hi ha molt material lingüístic, interessantíssim. Eren llibres que calia editar, i buidar. Se n’han de destacar els Furs, editats gràcies a Josep Maria de Casacuberta, que hi va deixar moltes hores, molts esforços i molts diners.

—L’edició dels Furs fou idea vostra o d’en Casacuberta?

—Meva. Ell la va acceptar. I quan ho vaig tenir a punt, vam revisar-ne el text tots dos.

—És una pena que l’obra de Coromines, la de l’Alcover-Moll i la vostra no es pugui cercar tota en conjunt. Un intent de superar aquesta mancança és ‘L’Índex del lèxic estudiat en l’obra de Germà Colón’. Què és?

—És un llibre amb CD-rom que conté les paraules que jo he tractat. El van presentar quan em van fer doctor ‘honoris causa’ per la Universitat Autònoma de Barcelona.

—Estaria bé que això anés a internet, oi?

—Sí, i també hi hauria d’haver el Coromines, a internet.

—L’Institut no pot fer-ho, això?

—Crec que caldria, però és una qüestió de diners.