Paper de vidre i els feliços editors de contes!

Comencem parlant de literatura i acabem parlant de felicitat. Això ens passa quan parlem amb Tina Vallès i Guillem Miralles, pares feliços de Paper de Vidre. Aquesta publicació on-line comença una nova etapa dedicada al conte. Cada setmana un conte nou, un estímul per a editors i lectors. Tal com explicaven en el pròleg del darrer número de l’època anterior, després de molt de temps amb un mateix no volien córrer el risc de morir-se d’avorriment. I de segur que no s’hi moriran, ni ells ni els lectors.

—Sense vosaltres això serà encara més un desert?

—Sincerament creiem que no. El nostre paper, si bé arribava a tenir un cert ressò, mai no havia tingut vocació de centralitat, això que se’n diu ‘mainstream’. Observem amb una certa perplexitat com mitjans que han nascut amb la voluntat de publicar continguts diferents als mitjans tradicionals, acaben comentant sèries i programes de la televisió. Si volem ser honestos, creiem que ens hem de centrar en allò que sabem fer bé. La qualitat sempre és la millor carta de presentació, si bé sabem que la nostra aposta no és central, tot i que si de resultes del nostre treball hi ha una certa capacitat d’influència i de canviar alguna cosa, benvinguda sigui. Però contestant directament a la teva pregunta, perquè això no sigui un desert creiem que podem ser molt més útils amb la línia iniciada fa un mes en aquesta nova època, que no pas allargant una línia que ja s’havia esgotat.

—Què penseu que s’hauria de fer perquè hi hagués més informació crítica i d’anàlisi cultural a la xarxa?

—La xarxa té la seva pròpia dinàmica i el que hi passa no és gaire diferent del que pot passar en un altre espai. Quan hi començaven a aparèixer continguts, qualsevol cosa semblava atractiva, i vosaltres ho sabeu millor que nosaltres, perquè també hi heu tingut un paper important. Actualment, hi ha tanta informació, que efectivament cal més crítica, anàlisi i filtre que altra cosa, però continua havent-hi la perillosa tendència del ‘com més, millor’. A més, la fugacitat ha esdevingut un altre element característic: el que publiques avui, ja no l’endemà, si no al cap d’unes quantes hores, ja és passat. En aquest moment, no podíem competir amb això i no ens hi sentíem a gust, però potser d’aquí a uns quants anys tornaran a canviar les coses.

—Creieu que el conte no té l’espai que es mereix a la xarxa?

—Exactament, i per això intentem corregir-ho. Hi ha portals que han ofert la possibilitat de publicar contes inèdits, però sense filtre ni ordre. Quan els visites, no saps quins tenen més qualitat, únicament ho pots saber per les visites i els vots, i això pot venir donat per qui sap mobilitzar millor els amics i coneguts. D’una altra banda, alguns portals publiquen contes, però barrejats amb tanta informació que acaben perdent tot el protagonisme.

—La vostra proposta és més concreta?

 —Volíem fer una aposta clara, nítida, ordenada, amb criteri, filtre i selecció. A més, a diferència de la novel·la o l’assaig d’una certa extensió, el conte és un gènere òptim per a ser llegit a l’ordinador, la tauleta o el mòbil. De moment, estem molt contents amb la rebuda per part dels lectors: en general, ens feliciten per la idoneïtat i qualitat del canvi.

—Com us financeu?

—De moment, ens financem amb la il·lusió. Això no vol dir que sempre ho hàgim de fer així. En l’època anterior, quan vam renovar el disseny de la revista i vam impulsar els continguts de qualitat, hi va haver un intent de sufragar una part de les despeses de la revista amb patrocinadors, però no va tenir continuïtat, tot i que el projecte sí que va continuar amb la mateixa intensitat. Sí que vam rebre un ajut important de la Institució de les Lletres Catalanes l’any 2007 per renovar el portal web, que els agraïm i que vam aprofitar. En aquesta nova etapa, ens estimem més anar pas a pas. Sí que hem detectat que només amb un mes de trajectòria, han sorgit de seguida les ganes de diverses persones i entitats per col·laborar amb nosaltres: traductors, editorials, llibreters, llibreries, entitats culturals, altres portals… Potser estem en una època en què això arriba més fàcilment que abans i la xarxa ho facilita. Ho aprofitarem perquè ens agrada compartir el nostre projecte amb la gent amb qui hi tenim afinitats, i moltes vegades ens ajuda a apujar el llistó de qualitat.

—L’estructura que presenteu és molt treballada i cada setmana publicareu un conte que tindrà una procedència diferent i que anirà omplint el gruix de la vostra oferta plena de sorpreses i regals per al lector. Per una banda n’hi haurà d’inèdits?

—Sí, bona part dels contes publicats són inèdits, o bé perquè són d’autors que no han publicat mai o bé perquè els hem encarregat expressament als seus autors. La secció ‘L’inèdit‘ acollirà contes de contistes de renom. De moment ja hi hem publicat un conte de Yannick Garcia, l’autor guanyador de l’últim premi Documenta –precisament amb un recull de contes–, i un altre de Mercè Ibarz, i abans de tancar la paradeta per vacances encara en publicarem un altre. Són contes inèdits que els autors ens ‘regalen’ generosament perquè els publiquem al nostre portal, tot un luxe.

—També n’hi ha de traduïts? Què preteneu amb aquesta secció?

—D’una banda, crear un espai exclusiu per a traductors, perquè sovint no som prou conscients, tots plegats, de la importància del seu paper en la transmissió de la cultura, de la literatura. I com que els considerem tan importants, a Paper de Vidre els volem convertir en prescriptors i donar-los una secció pròpia, ‘El traduït‘. Convidem els traductors a triar un conte que tinguin ganes de traduir al català ja sigui perquè els agrada molt o perquè creuen que hauria d’arribar als lectors d’aquí o perquè sempre havien volgut traduir alguna cosa d’aquell autor… De moment, hem publicat un conte d’un autor letó molt jove, Vilis Kasims, traduït per l’Alba Dedeu, i un conte pornogràfic de Boris Vian traduït per Jordi Martín Lloret, que recentment ha guanyat el premi Ciutat de Barcelona de traducció precisament per ‘L’escuma dels dies’ de Vian.

—I els recuperats, creieu que serà una secció fàcil?

—La secció ‘El recuperat‘ d’alguna manera lliga amb la nostra primera època perquè és una finestra oberta a la gent del món de la cultura en un sentit més ampli. Hi convidarem músics, cineastes, poetes, professors, periodistes…, a recuperar un conte que ells considerin que tots hauríem d’haver llegit o que sigui especial per a ells o que els faci una gràcia especial. La dificultat d’aquesta secció és quan topem amb els drets d’autor, però de moment hem fet sort. Vam començar publicant un conte de Cortázar, recuperat i traduït al català per l’editor de Cortázar Carles Álvarez, i l’Agència Balcells ens ho va fer fàcil, no ens podem queixar. I després la cantant Judit Neddermann va voler recuperar un conte de Pere Calders i tant el Fons Calders com Tessa Calders i Edicions 62 ens van concedir el permís per fer-ho –i no solament això: el Fons Calders ens va facilitar l’original del conte de Calders i el tenim disponible en pdf al nostre portal!

—Les editorials també col·laboraran amb vosaltres per a ‘L’avançat‘?

—Sí, la secció de ‘L’avançat’ només funcionarà si comptem amb la complicitat dels editors. És la secció més intermitent, de moment no aconseguim de publicar-hi un conte cada mes. Per diversos motius, creiem. Primer perquè vam engegar el portal al mes de maig, i la majoria de novetats editorials ja s’han publicat, fins al setembre es publicaran pocs títols. I d’aquests pocs títols, i aquí ve el segon motiu, encara més pocs són reculls de contes. De manera que en realitat ens queden ben poques opcions d’alimentar la secció ara com ara. Confiem que a partir del setembre no sigui tan difícil, perquè comptem amb un ressò gens menyspreable a la xarxa i creiem que a les editorials els pot resultar interessant de publicar un conte d’un recull que sigui a punt de sortir en exclusiva amb nosaltres. Vam fer un primer sondatge entre uns quants editors i, tret de dues excepcions (que confiem convèncer amb el temps), tots es van mostrar molt disposats a col·laborar-hi. De moment hem estrenat la secció amb un nom de pes: Ray Bradbury, gràcies a l’amabilitat de RBA – La Magrana i especialment del seu editor Jordi Rourera.

—Amb els lectors, com us hi comunicareu? 

—Tenim un butlletí amb més de mil subscriptors que reben un correu cada vegada que pengem un nou conte al portal, i també tenim un compte a Twitter i un munt de gent que molt amablement se sol fer ressò de tot allò que anem publicant. El paper de les xarxes, doncs, és d’altaveu, de difusor, tot i que no negarem que alguns dels contactes els hem fet per mitjà de Twitter, d’interaccionar amb gent del sector i acabar demanant-los l’adreça i el telèfon per establir-hi alguna mena de col·laboració.

—En l’etapa anterior vau publicar en paper, en col·laboració amb LaBreu; penseu que en aquesta segona etapa també ho fareu?

—No hi hem pensat encara. No ho descartem, però és aviat per decidir-ho. És clar que si continuem publicant un conte inèdit cada setmana, en un any el volum de contes publicats serà molt digne de convertir-se en llibre, però anem pas a pas, com hem dit abans.

—Com veieu la salut de la literatura catalana?

—Doncs hi ha una secció que no hem comentat i que la vam pensar per respondre a aquesta pregunta: ‘El trobat‘. Aquesta és la secció que de lluny ens dóna més feina i alhora ens emociona més, perquè també lliga amb la primera època en el sentit de descoberta de noves veus. Ens dediquem a ‘trobar’ autors de contes que la majoria s’estrenen amb nosaltres, ja sigui perquè mai no han publicat res o perquè habitualment publiquen obres d’altres gèneres. De moment hem publicat un conte de Miquel Duran i un de Carme Dolz, i tant l’un com l’altre no són del món literari i no han publicat mai cap llibre ni de contes ni de cap altre gènere de ficció literària. En el cas d’en Miquel, a l’octubre publicarà la seva primera novel·la, ‘Més o menys jo’ –però no pas gràcies a nosaltres, eh, tot i que l’hem llegida i la recomanem des d’ara mateix. En el cas de la Carme, ens faria molt feliços que el conte que ha publicat amb nosaltres no fos l’últim que publiqués. Aquesta setmana publicarem el tercer conte d’aquesta secció, de Marta Orriols, que ens ha arribat a través de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès i que sabem que prepara un recull de contes que confiem que interessi a algun editor. Ens llegeixen molts editors, estan al cas de què fem, ens recomanen autors, ens fan suggeriments, etc. De manera que potser amb aquesta secció contribuirem a millorar o si més no a mantenir la salut del conte català. No és el nostre objectiu principal, ens motiva més la descoberta, però qui sap…

—Els lectors encara trobaran viu el Paper de Vidre primera etapa i paperdevidre.net i en canvi el nou és a paperdevidre.cat. Mantindreu totes dues adreces?

—Sí. Ara paperdevidre.net és com una hemeroteca. Hi ha dotze anys de continguts emmagatzemats i disponibles per a tothom, i ens consta que encara reben visites. No costa gens de deixar-los a l’abast de qui els vulgui consultar, rellegir, descobrir…