18.06.2014 - 06:00
Catalunya perd empenta econòmica per culpa d’un dèficit fiscal amb l’estat espanyol que durant tres dècades ha estat, invariablement, del 8% del PIB català. Aquest drenatge de recursos fa perdre competitivitat a les empreses i alenteix el creixement econòmic. Ho explica el director general d’Anàlisi i Seguiment de les Finances Públiques, Ivan Planas, a VilaWeb. En aquesta entrevista exposa perquè, sense grans xocs econòmics, el procés d’independència de Catalunya és viable fiscalment.
—Com repercuteix en l’economia el fet que Catalunya hagi tingut un dèficit del 8% de mitjana durant trenta anys?
—La repercussió principal és que l’economia creix més lentament. Una economia que no pot reinvertir allò que produeix no pot generar més activitat econòmica, i això té unes conseqüències: el creixement futur és més lent. No fa tants anys que Catalunya era la comunitat autònoma amb el PIB ‘per capita’ més alt d’Espanya. Ara ja és la quarta dins d’aquesta classificació. Aquest 8% té dos components. Un és de solidaritat. Que un territori més ric que la mitjana aporti recursos com a mecanisme de solidaritat és perfectament normal. El fet irregular és que la situació es mantingui durant trenta anys.
—Quina diferència hi ha entre el cas català i el d’estats com Alemanya o Canadà?
—Cada territori pot calcular les balances fiscals. Del cas català, en sorprèn el nivell del dèficit fiscal. Si mirem la situació en estats com ara el Canadà o els Estats Units, el dèficit fiscal oscil·la entre el 2% i, a tot estirar, el 5% o el 5,5%. Aquest 8% de mitjana és molt superior.
—Una solidaritat amb aquests percentatges i durant trenta anys ja no és solidaritat.
—En un termini raonable, aquesta solidaritat no hauria de ser tan gran. Els territoris receptors de recursos haurien hagut de ser capaços de crear inversió productiva i creixement per eliminar aquesta distància en nivells de renda. Aquesta part de solidaritat és acceptable, però l’altra part no és solidaritat, sinó una contribució que supera el límit que pertoca a Catalunya en termes de renda i de població. Allò que aporta Catalunya en recursos impositius, taxes i preus i cotitzacions socials és un percentatge, el 19,2%, que supera el percentatge de renda, del pes del PIB català en el conjunt de l’estat, que és del 18,6%. Per tant, es fa una contribució que és superior al pes de la riquesa de Catalunya. Aquesta situació no és normal.
—I què se’n fa, dels diners que no tornen a Catalunya?
—Fa la sensació que la contribució neta que fa Catalunya a la resta de l’estat no va a inversió productiva, sinó a despesa corrent, que podria ser despesa social. És a dir, pot anar a finançar la sanitat, l’ensenyament, els serveis socials d’uns altres territoris o a despeses culturals, etc. Això també seria acceptable. Però ens inquieta que, mentre Catalunya és contribuïdora neta, hi hagi territoris que gaudeixin de nivells de despesa en sanitat, educació, serveis socials, superiors a la catalana.
—Mentre a Catalunya hi ha dèficit fiscal, l’estat inverteix en infrastructures tan poc productives com algunes línies de TGV…
—Sí, i un altre exemple més nostre seria l’enllaç al port. Malgrat les promeses, encara no s’ha acabat. Hi ha empreses estrangeres que han pres decisions estratègiques d’instal·lar-se a Catalunya, perquè hi veuen un territori dinàmic amb tradició d’impuls empresarial. Però s’adonen que allò que depèn de l’estat espanyol no arriba a temps o amb les condicions que hom esperaria per a poder continuar essent el motor econòmic.
—Què ho fa que durant trenta anys el dèficit fiscal sigui tan constant, malgrat els canvis que hi ha hagut en model de finançament.
—Ens trobem que els models de finançament han anat millorant, però mai no han portat un canvi dràstic en la situació de les balances. Hi ha una part de component estructural en el model de finançament, i hi ha una altra part més vinculada a l’activitat aleatòria de l’estat. El procés de desenvolupament competencial ha fet que aquelles competències vinculades a la població, com ara la sanitat, l’ensenyament i els serveis socials, hagin estat transferides a les comunitats. Aquelles en què l’estat no tenia tanta discrecionalitat, en què podia fer diferències entre territoris, s’han anat transferint i han desaparegut de la balança. A la balança han quedat inversions en infrastructures en què el criteri per part de l’estat. és lliure Allà on hi ha absoluta discrecionalitat és en les que manté l’estat.
—No tenir el llast del dèficit fiscal és un dels principals factors que explicarien la viabilitat d’un estat català?
—Catalunya en cas d’independència hauria d’assumir la diferència entre el dèficit que fa Catalunya amb el mètode del flux monetari, 15.000 milions el 2011, i el de càrrega-benefici, 11.000 milions. És a dir, allò que no es fa a Catalunya però podem considerar que beneficia els catalans arribaria a uns 4.000 milions.
—Què volen dir aquests 4.000 milions?
—Allò que fa l’estat en uns altres territoris i que beneficia Catalunya. Per exemple, l’aparell administratiu d’un estat, que és a Madrid i que no considerem en la balança del flux monetari, però que sí que en considerem la part de benefici en el mètode de càrrega-benefici. Un altre exemple seria l’exèrcit, els cossos de seguretat de l’estat, les ambaixades, etc. De tot això, es pot dir que Catalunya se’n beneficia en uns 4.000 milions. Aquest import, contraposat a uns recursos addicionals que tindria de 15.000 milions sense dèficit fiscal, serien 11.000 milions que Catalunya tindria per autofinançar-se. Per tant, és un argument que es pot utilitzar per demostrar la viabilitat econòmica de la independència de Catalunya.
—Hi ha més aspectes a tenir en compte en cas d’independència?
—Hi ha la seguretat social, si seria viable o no…
—I ho seria?
—Caldria fer estudis de projeccions demogràfiques i d’ocupació. Som en un sistema de repartiment on hi ha una base de cotitzants que financen els receptors nets en aquests moments. De moment, sabem que fins ara ha estat viable. Hem fet càlculs des del 1985 i, en la seguretat social espanyola, els catalans han acumulat un saldo positiu de 24.000 milions nets. Tot i que el conjunt de seguretat social espanyola acumularia un dèficit de 82.000 milions. Això vol dir que sense la part catalana el dèficit espanyol hauria estat molt superior. Amb l’esquema actual de seguretat social espanyola, la part catalana ha finançat de sobres les prestacions que rep. Catalunya partiria d’un saldo positiu acumulat de 24.000 milions, que li podria permetre de resistir tensions financeres futures.
—Les xifres surten, per a una Catalunya independent?
—Puc parlar per la part de la hisenda catalana. Les xifres diuen que sense grans canvis ni xocs econòmics és absolutament viable. Hem de tenir en compte que un hipotètic procés de separació ha de passar per un procés de negociació. Cap de les dues parts –o de les tres, tenint en compte Europa—no passa per alt que haurà de ser un procés negociat. Un procés en què fins i tot Catalunya estigui disposada durant un temps a continuar contribuint en part a l’estat espanyol. Pel que fa a la situació econòmica de les finances de la Generalitat i dels ens locals, les finances són viables.
—Demanar un nou sistema de finançament per a l’any que ve, i tenint en compte les expectatives que s’hi poden posar, no és una manera de voler posar un pedaç?
—El govern i el president lideren un procés per a consultar la gent sobre quina forma política vol per a Catalunya. Però des dels departaments de la Generalitat hem de continuar treballant el dia a dia. No podem deixar de fer-ho per un hipotètic futur que no sabem com es concretarà, en quin moment… Hem de continuar reclamant que mentrestant tinguem un model de finançament just. No parlem d’un model que hagi de substituir cap procés, sinó que continuï mantenint l’estat del benestar que ens podem permetre. No pot ser que hi hagi un drenatge de recursos des de les comunitats autònomes per mantenir un determinat nivell de la despesa del govern espanyol i que per culpa d’això hàgim de rebaixar la qualitat dels serveis públics per continuar fent determinades activitats que entenem que no haurien de ser tan importants.
