15.06.2014 - 18:00
El primer de juliol farà tres anys que Convergència i Unió governa a l’Ajuntament de Barcelona. I en faltarà menys d’un per a les eleccions municipals, previstes el maig del 2015. Des de la transició democràtica, aquesta ha estat l’única legislatura en què l’esquerra no ha governat el municipi i hi ha tot de moviments que pretenen que el recuperi. El darrer, i més inesperat, l’aparició del manifest ‘Guanyem Barcelona‘, impulsat, entre més, per Ada Colau.
Les dades
Actualment CiU té 14 regidors, el PSC 11, el PP 9, ICV-EUiA 5 i ERC 2, un dels quals és Joan Laporta, de Democràcia Catalana. En percentatges, CiU va aconseguir el 28% dels vots, el PSC el 22%, el PP el 17%, ICV el 10% i ERC el 5%.
Si comparem això amb els resultats de les darreres eleccions europees a la ciutat veurem que el canvi previsible en l’ajuntament és més que notable.
Les eleccions les va guanyar ERC-Nova Esquerra Catalana amb un 21% dels vots, 126.000 en total –el 2011, Trias va guanyar amb 174.000, però amb una participació molt més alta. CiU va quedar segona, a menys d’un punt de distància. ICV-EUiA va ser el tercer partit amb un 12% dels vots, gairebé empatat amb el PSC, que va treure el pitjor resultat de la història en la ciutat. Després ja vénen el PP amb, un 11%, i Ciutadans, amb un 6%. Podem obté un 4,79%, molt a prop de la xifra que necessitaria per a entrar. I, com és sabut, la CUP no s’hi va presentar.
Aquestes dades permeten d’imaginar la possibilitat d’un ajuntament molt més fragmentat que no l’actual, en què l’esquerra tindria diverses possibilitats.
ERC creu que pot aconseguir la batllia
Evidentment, ERC ha vist en el resultat una catapulta cap a la batllia. Els republicans han guanyat en sis barris, CiU en tres i el PSC en un. Un resultat que, dins ERC, no s’esperaven ni els més optimistes.
És en aquest context –la possibilitat de ser la força majoritària– que cal interpretar les primàries entre Oriol Amorós i Alfred Bosch. Apartat Jordi Portabella, que ha estat la cara d’ERC durant unes quantes legislatures, els republicans hauran de decidir entre una persona com Amorós, que va portar l’organització local i que ha reivindicat la figura de Pasqual Maragall, o bé el seu actual cap de files a Madrid, l’escriptor Alfred Bosch, que abans de fer el pas a la política va liderar la consulta sobre la independència a Barcelona.
Des de bon començament, Oriol Amorós ha presentat un perfil més esquerrà i Alfred Bosch és vist com una cara pública amb molta tirada popular per les seves contínues intervencions a Madrid, en situacions poc fàcils.
Però dins Esquerra tothom és conscient que la seva actuació municipal dependrà finalment de com vagi el procés d’independència. El maig del 2015 el referèndum o les eleccions hauran obert pas a un esprint final que pot tenir conseqüències, sobretot si ERC i CiU acosten posicions o governen junts a la Generalitat. Si fos el cas, és evident que una coalició seria la primera opció a l’ajuntament i, en vista dels resultats de les europees i les catalanes anteriors, podria constituir un bloc majoritari sòlid.
La difícil recuperació del PSC
La situació és ben diferent en el PSC, que havia estat el tradicional pal de paller de l’esquerra barcelonina. Amb el lideratge de Jaume Collboni, després de les polèmiques primàries obertes, el PSC barceloní encara una etapa ben incerta. En les europees va conservar el lideratge a Nou Barris i, en canvi, en alguns districtes va tenir resultats estrepitosos. A l’Eixample o a Gràcia fou el cinquè partit i a Sarrià el sisè.
Més que un problema municipal, el PSC té un problema nacional. És evident que les posicions de Pere Navarro han allunyat el partit de la ciutadania i ara caldrà veure si recupera el tremp per a tornar a obtenir la confiança d’un electorat que li havia estat molt fidel, però que sembla que s’ha passat sobretot a ERC.
Sota aquest punt de vista, la posició del Moviment Barcelona de Jordi Martí era molt més centrada. Martí ha descartat de continuar en la batalla municipal, però, segons com vagin les coses, ell o el seu equip podrien integrar-se en unes altres forces i intensificar la sagnia socialista.
Des d’ICV cap a l’esquerra
Un altre gran pilar tradicional de les esquerres barcelonines, ICV-EUiA, no viu apressat per la crisi, però tampoc no acaba d’arrencar com sembla que hauria de fer. A les europees va superar per primera volta el PSC a Barcelona, un fet històric, però va quedar molt lluny d’ERC.
D’ací ve que ICV treballi amb la idea d’articular un moviment més ampli. No veu amb mals ulls el manifest ‘Guanyem Barcelona’, però tampoc no s’hi incorporarà de manera automàtica.
‘Guanyem Barcelona’, de fet, podria ser una de les claus de la pròxima etapa municipal a Barcelona. Integra gent coneguda i gent que fa molts anys que treballa criticant el model de ciutat que han creat els partits tradicionals. Els atacs més durs i directes a plans com els de la Marina – Port Vell o la situació de Ciutat Vella han arribat precisament des d’aquests grups, que qüestionen els beneficis de l’actual model de ciutat i en reclamen una gestió més democràtica.
D’alguna manera, és una posició que recorda la de Podem, una formació que el 25 de maig va obtenir un resultat baix a Barcelona, en comparació amb ciutats importants. I també té una clara intersecció amb el missatge de la CUP, que ja ha anunciat la intenció d’entrar al consistori.
Si finalment es pot forjar un espai integrat per ICV-EUiA, la CUP, Procés Constituent i els signants del manifest ‘Guanyem Barcelona’, poca gent dubta que això tindria un gran impacte electoral. Tanmateix, de moment, només hi ha converses i aproximacions i el camí per a arribar a una entesa, si és que arriba, encara sembla llarg.
