Butcher’s Crossing

La recuperació de l’escriptor nord-americà John Williams (1922-1994) ha estat una de les millors notícies per als lectors que ens ha portat els anys que duem de segle XXI. John Williams va ser un escriptor que va compaginar l’activitat literària amb la docència universitària, i va publicar una mica a l’empara de la seua condició de professor, i en part gràcies a editorials vinculades a la universitat. El fet que impartís tallers d’escriptura creativa fa suposar que manejava amb suficient competència el llenguatge escrit, i de fet va ser reconegut amb el National Book Award per la seua novel·la ‘August’, el 1973. Tot i així, el coneixement de l’escassa producció literària de Williams es va reduir a uns pocs entesos en la matèria, generalment vinculats al món acadèmic. I va ser així fins l’any 2000 més o menys, any en què The New York Review of Books, en la seua col·lecció de Clàssics, va reeditar ‘Stoner’, escrita i publicada el 1965, que en aquell moment tot just va poder vendre els 2.000 exemplars editats. Però l’any 2000, potser més d’acord amb els criteris estètics del moment, començava una recuperació de l’autor sorprenent, especialment a Europa. Possiblement té a veure amb això el fet que s’interessara de manera decidida per ell l’escriptora francesa Anna Gavalda, que va demanar fins i tot al seu editor ser ella qui traduïra Stoner al francès. Al poc temps van començar a aparèixer a la resta d’Europa traduccions de les seus tres obres principals: ‘Stoner’, ‘August’ i, la que hui ens ocupa, ‘Butcher’s Crossing’.

‘Butcher’s Crossing’ també ha estat recentment incorporada a la col·lecció de Clàssics de The New York Review of Books, i és una novel·la en alguns aspectes radicalment diferent a la resta de la narrativa de Williams, però coincident en una qüestió principal en la seua obra: el caràcter central que atorga a l’individu, al seu paper en la vida i a la seua evolució com a persona. En ‘Butcher’s Crossing’ ens trobem davant un argument prou conegut no tant gràcies a la literatura com pel seu tractament cinematogràfic i televisiu. Bàsicament se’ns expliquen les vicissituds de William Andrews, un típic ciutadà de l’Est dels EUA, en un període d’aproximadament un any per territoris verges o molt poc poblats de l’Oest nord-americà. El narrador, en tercera persona, ens acosta sobretot a la visió del protagonista, encara que ens presenta cinc personatges que tenen una intervenció decisiva en els avatars d’Andrews. A la novel·la no s’identifiquen clarament quines són les intencions del personatge principal en el seu viatge cap a l’oest, però en això radica el punt central de la narració: la trobada amb allò salvatge com a element necessari per a forjar la personalitat i per a despertar tot allò que roman adormit en la còmoda vida d’un ciutadà de les civilitzades ciutats. Trobem ací empremtes de les lectures de John Williams: London, J. Fenimore Cooper, fins i tot Willah Cather, però tot matisat, integrat en el text, sense que es noten les costures en un teixit narratiu perfectament ensamblat, que es llegeix amb gust tant en les parts d’acció com en les afortunades reflexions que introdueix en el text.

Assistim a l’interior de l’univers que conformen els caçadors de bisons i el comerç de les seues pells en l’any 1873, i l’autor ens mostra l’evolució vertiginosa que en aquest any experimenta el grup humà que protagonitza ‘Butcher’s Crossing’. La trobada amb allò salvatge, amb allò inexplorat, comporta la seua dosi de vida i la seua dosi de mort, vivifica però es cobra el seu preu. Els protagonistes no tornaran a ser els d’abans, i la cruesa de les experiències viscudes no els permetrà el retorn a una vida insubstancial, els espentarà a l’abisme o a la recerca de nous territoris en els quals posar la vida en contrast amb la naturalesa en estat pur.

Tot això és explicat amb amenitat, a través del dia a dia del grup de caçadors, primant sempre la visió de Will Andrews. Com en ‘Stoner’, sense artificis ni successos extraordinaris, ens submergim en els seus dubtes, les seues pors, les seues il·lusions i la seua recerca d’un futur que intueixen, des del temor i l’anhel. Tot i no ser un tema central en la novel·la, també l’amor, immadur i primari, és present a les seues pàgines.

Sempre s’ha dit que la literatura i els bons sentiments no estan molt ben avinguts. John Williams contribueix a desmentir en part aquest tòpic. En les seues novel·les, que són des del punt de vista narratiu d’una precisió esgarrifosa, descobrim la simpatia de l’autor pels desfavorits, pels colpejats per la vida, per aquells que intenten fer millor la vida dels que els envolten, cosa que no és fàcil que isca bé. Sempre es corre el risc de semblar artificial o edulcorat, o ambdues coses. Williams recorre aquest perillós camí amb el mateix magistral pols narratiu que el que aplica a les descripcions de paisatges, sempre pertinents, o la presentació de personatges. I tot això conforma un llibre que, sense arribar a la cota de ‘Stoner’, se situa en altures que poques vegades freqüentem, cosa que el fa recomanable i que ens porta a esperar amb ànsia l’aparició d’inesperats llibres de John Williams. Tant de bo.