09.06.2014 - 06:00
El taller de gravat Tinta invisible, en col·laboració amb el poeta Vicenç Altaió, ha posat en circulació un gravat de preu popular amb la foto de Mateu Morral (Sabadell, 1880 – Torrejón de Ardoz, 1906), el mític anarquista que el 31 de maig de 1906 va atemptar contra el rei Alfonso XIII i Victoria Eugenia, el dia de les seves noces. L’edició va acompanyada del poema de Vicenç Altaió ‘L’extremista del sicenci. El mut’, del llibre ‘Biathànatos o l’elogi del suïcidi’ (Llibres del Mall, 1982). És dóna el fet que Altaió és parent de Mateu Morral. I així el poeta ens explica aquesta peça, en un relat entre la història personal i la proposta artística. La voluntat del gravat és rescabalar els silencis de la història i la imposició monàrquica des d’un punt de vista artístic.
Explica Vicenç Altaió, quan li preguntem si té un parentiu amb Mateu Morral:
«Sí, un parentiu mític. A més de tenir un cert parentiu ideològic, Mateu Morral era parent, diuen que era el meu oncle avi. Però això no ho vaig saber fins ben entrada la joventut: Tot i que jo havia nascut a Santa Perpètua de Mogoda, als anys seixanta estudiava als Salesians d’Horta. En aquella època, als alumnes ens posaven en fila per entrar a clase, ens cridaven pel primer cognom i nosaltres havíem de respondre amb el segon. Però el meu germà i jo ho fèiem diferent, havíem de repetir el primer cognom. Perquè el meu segon cognom havia estat esborrat de la història. Però jo no vaig demanar mai a casa el perquè no podíem dir que ens dèiem Morral. Fins que un dia, imagina’t l’eficàcia del franquisme i l’oblit de la història, quan vaig fer la prova d’ingrés a la universitat, el jove professor que passava llista, veient el meu segon cognom, va quedar sorprès que jo repetís la cantarella de l’internat, Altaió-Altaió. Aleshores em va preguntar: ‘Però no et dius Morral?’. Parat, li vaig dir que sí. Em va preguntar si era parent del Mateu Morral. Li vaig tornar a dir que sí. I aquell jove professor em va abraçar. Quan vaig tornar a casa aleshores sí, vaig preguntar a la mare per la seva família. I en aquell moment vaig saber que a Mateu Morral l’havien esborrat de la història. Era l’any 1971 i jo em vaig matricular de filologia catalana. A la universitat vaig reconèixer aquell jove professor que em va fer prendre consciència de Mateu Morral amb el seu gest, era Josep Termes.»
«A la universitat recordo el dia que van acomiadar Jordi Carbonell per parlar en català. Hi havia assamblea i vaig defensar-lo. Em van acusar de burgès per parlar en català. Imagina’t com estaven les coses i com han canviat. Als anys setanta vam fer una primera gran revisitació de la història a través dels poetes de l’exili com Agustí Bartra, poetes que van viure un exili interior com J.V. Foix o Joan Brossa, un altre proscrit per avantguardista. En aquella època, a Sabadell (Mateu Morral era de Sabadell) vaig conèixer en profunditat la seva biografia: un home culte, que parlava idiomes, que havia viatjat, que treballava a la biblioteca de Ferrer i Guàrdia. I a la BIblioteca de Catalunya vaig poder llegir la biografia que en va escriure el comissari de policia que va portar tota la instrucció del cas. Pensa que l’atemptat que va protagonitzar en Mateu Morral va tenir una gran trascendència en el seu moment: ell, a Madrid, des d’un balcó va tirar un ram de flors que portava una bomba, quan passava el seguici reial el dia de les noses d’Alfons XIII i Victòria Eugènia, el 31 de maig de 1906. Però aquest fet trascendent, amb la dictadura es va esborrar de la història, igual que van esborrar els nostres poetes, igual que van fer oblidar la pedagogia moderna.»
«A primers dels vuitanta, els poetes de la revolta vam començar a sortir de l’engany col·lectiu i de la repressió. Vam començar a publicar llibres que ens vinculaven amb la tradició llibertària. Antoni Marí ha estudiat la relació entre l’anarquisme utòpic català a l’exili i la influència que ha tingut en la música de John Cage i altres artistes de l’avantguarda nordamericana. El 1982 jo vaig publicar ‘Biathànatos o L’elogi del suïcidi’ a Llibres del Mall. Aquest llibre de poemes va tenir un cert impacte. És el moment en què Maria-Mercè Marçal també va començar a publicar des del feminisme i reivindicant la memòria de les dones.»
«El que jo em vaig proposar amb ‘Biathànatos o L’elogi del suïcidi’ era deixar parlar els organismes morts del llenguatge per trencar la relació entre la forma i el contingut. D’aquesta manera alliberàvem el llenguatge de la memòria. Eren les pràctiques del textualisme, que també practicaven d’altres com Biel Mesquida, Quim Monzó i Carles Hac Mor.»
«Amb tot això, durant una edició d’ARCO a Madrid, la fira d’art contemporani, l’Antoni Llena em va parlar de la fonda Cirilo. Era la fonda des d’on Mateu Morral va tirar la bomba al seguici reial. Hi vaig anar i quan em vaig presentar com a familir de Mateu Morral em van abraçar i em van portar a l’habitació des d’on va tirar el ram, que era plena dels retalls de premsa de l’època emmarcats i altres records, com si fos un santuari. Vaig treure el cap per la finestra.»
«Mateu Morral es va fer escàpol i uns dies després en ser identificat, es va lliurar a la guàrdia civil i tot seguit es va tirar un tret. Es va suïcidar. En aquell fet hi havia un cert romanticisme: Morral va fer un gest líric, de defensa de l’anarquisme arrelat a Catalunya que ho transformava tot. Va fer un atemptat com un acte d’amor.»
«Amb aquest gravat, en aquest context present d’acceleració històrica, reivindiquem la figura de Mateu Morral des d’un punt de vista artístic, com feia Beuys, per a la regeneració ètica. Aquest gravat és una icona que s’enfronta a la monarquia i això s’aixeca com a antimatèria. D’aquesta manera rescabalem la memòria d’un bibliotecari republicà i àcrata enfront de la monarquia. I denunciem la manera de tapar i manipular la realitat que representa la repressió monàrquica.»
«Molta gent s’enfrontarà al gravat mirant la foto d’un home que no sap qui és. Es preguntarà qui és, es preguntarà què va fer. Aquest gravat s’emmarca en el context de l’art. No és propaganda política. Hi ha d’haver l’esforç de la gent d’avui per descobrir, i sempre en contra de la imposició i del sentimentalisme.»
