03.06.2014 - 22:03
L’arquebisbe sud-africà i premi Nobel de la Pau, Desmond Tutu, ha rebut avui el XXVI Premi Internacional Catalunya. Tutu, gran defensor del dret d’autodeterminació, ha insistit a demanar diàleg entre el govern espanyol i la Generalitat per canalitzar en un referèndum el desig d’autogovern dels catalans. I ha recomanat al govern espanyol que accepti la voluntat majoritària dels ciutadans de Catalunya. Aquest és el fragment del discurs de Tutu en què ha parlat del procés d’independència català.
«Quan una massa crítica de ciutadans de qualsevol regió o nació actua amb un propòsit comú per tal d’assolir un objectiu just es converteix en una força irresistible. Els qui pretenen aturar-los se’n poden sortir durant un temps, amb un gran cost, però inevitablement s’adonaran que la resistència és inútil.
Les negociacions amb amplitud de mires i amb el cor obert, en què totes les parts fan necessàriament concessions per al benefici mutu, són infinitament preferibles.
La lluita del poble català per un estat independent va centrar l’atenció mundial el 2012, quan més d’un milió de persones –1,5 milions, segons algunes estimacions– es van aplegar al centre de Barcelona en la manifestació més multitudinària de la història de la ciutat. Al cap d’un any, encara més persones van unir les mans per formar una cadena humana de 400 quilòmetres del nord al sud de Catalunya.
Però, a l’abril, el parlament espanyol va rebutjar formalment la petició de Catalunya de convocar un referèndum per saber l’opinió del poble; un rebuig que va anar seguit d’un enduriment públic de la posició de totes dues bandes. L’any passat, l’agressiva invasió d’un centre cultural català de Madrid per part d’uns ultradretans violents va ser un senyal preocupant d’allò que podria arribar a passar.
El sentit comú sembla que diu que, si la majoria dels set milions de ciutadans de Catalunya desitja la independència, el govern central espanyol ho hauria d’escoltar.
Les parts haurien de debatre la millor manera d’assolir la independència per als catalans i els ciutadans de la resta d’Espanya, i quina mena de relació futura beneficiaria la majoria de la gent.
Sens dubte, té més sentit de planificar conjuntament el futur que no pas de permetre que es deteriorin les negociacions, amb el risc que Catalunya declari la independència unilateralment. Faig servir la paraula ‘risc’ de manera deliberada, perquè qualsevol forma d’unilateralitat és menys desitjable que el consens i l’acord.
Demà tornarà a sortir el sol, fins i tot sobre els jaciments de sorra bituminosa d’Alberta septentrional, si més no de moment. Els germans i germanes que es trobin a les dues bandes de la frontera de Catalunya continuaran essent, en fi, germans i germanes en un sol món compartit.
Unim les mans i planifiquem el millor futur per a tothom. Aquest ha de ser el vostre primer premi col·lectiu.
Gràcies.
Que Déu us beneeixi.»
