25.05.2014 - 06:00
La pertinença o no a la Unió Europea pràcticament monopolitza la discussió sobre el procés polític que viu Catalunya i, tot i que s’ha encetat un tímid debat sobre la possibilitat que el castellà fos cooficial en l’eventual nou estat, la qüestió lingüística sembla que ha quedat ajornada. La Universitat Oberta de Catalunya, però, ha volgut revifar el diàleg i ahir va organitzar a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans la jornada ‘La convivència lingüística a la Catalunya del futur’, en què, si alguna cosa va quedar clara, és que la qüestió lingüística serà, possiblement, la més delicada de tot el procés.
Va obrir el foc el sociolingüista alemany Georg Kremnitz, professor de la Universitat de Viena, que, en un català correctíssim, va aportar una visió externa sobre els escenaris que es pot trobar Catalunya en matèria de llengües. En la més inversemblant de les hipòtesis: que l’Estat espanyol acceptés la consulta del 9 de novembre, s’obriria “un temps d’incertesa” en què “els estats europeus observarien Catalunya amb la màxima atenció i sense gaire simpatia”, va avisar Kremnitz.
En el terreny demogràfic –va vaticinar Kremnitz–, hi haurà “moviments migratoris” per raons polítiques i lingüístiques. “Hi haurà gent que no acceptarà el veredicte de les urnes i voldrà marxar, i gent de la resta dels Països Catalans que vindrà a Catalunya, sobretot si té èxit en l’aspecte econòmic i social”, preveu el professor alemany.
Catalunya, per tant, haurà d’actuar amb una mentalitat molt “oberta”, que suposa facilitar la doble nacionalitat als ciutadans que ho vulguin i donar la nacionalitat catalana a tothom nascut a Catalunya. Kremnitz proposa, a més, reconèixer les diverses comunitats “culturals i lingüístiques”, de manera que no percebin cap “assimilació cultural” i, alhora, no separar la població per grups. “Tothom ha de tenir garantits els seus drets lingüístics, però el català ha de ser la primera llengua oficial”, va resumir el sociolingüista.
Kremnitz va prescriure una “integració suau” dels immigrants enfocada, sobretot, a les segones generacions, que es podria vehicular a través de la creació de consells per a cada comunitat, que, en col·laboració amb els seus membres, facilitarien que aprenguessin la seva llengua i cultura d’origen alhora que aprenen la que els acull. “L’organització de la convivència crearà despeses, però serà més barata que la força i la violència”, va sentenciar.
Per poder-se plantejar totes aquestes coses, però, primer s’ha de superar l’estadi actual, tal com va fer Estònia quan es va independitzar de la Unió Soviètica. Així ho va exposar Josep Soler, lingüista de la Universitat de Tartu, a Estònia, que va explicar com la conversió d’aquest país en un estat sobirà va revitalitzar de manera espectacular la llengua estoniana. “El 1989, el percentatge de russòfons d’Estònia que tenien un nivell prou bo d’estonià era d’un 15%; actualment, és d’un 55%”, va exemplificar Soler. “La independència –va afegir– va canviar el mapa mental de la gent.”
Catalunya, però, no té res a veure amb el país bàltic, adverteix Soler. Entre altres coses, perquè “l’estonià i el rus no tenen res a veure”, mentre que el català i el castellà, dues llengües romàniques, tenen moltes semblances. La composició social del país és també molt diferent. A Catalunya la gent està molt barrejada i té una identitat diversa i a Estònia –diu Soler– “tenen molt clar qui són els uns i qui són els altres”.
Precisament, el principal objectiu que ha perseguit Catalunya amb models com el de la immersió lingüística en català és que no hi hagi “els uns i els altres”. A la pràctica, però, les coses són més complicades. “A alguns el català no els serveix de res si no cuidem els parlants i la qüestió social”, va alertar l’escriptora Najat El Hachmi, que va posar com a exemple de “mobbing” la retirada de la renda mínima d’inserció a alguns immigrants per haver anat al seu país d’origen a veure la família. “Molts dels immigrants que estan marxant del país són els que fa anys que són aquí, parlen català perquè han estat escolaritzats en aquest idioma i se’n poden anar a altres països de la Unió Europea perquè tenen la nacionalitat espanyola”, va dir El Hachmi.
El futur, doncs, es presenta amb moltes variables i un pas en fals –alerten els experts– ho podria espatllar tot. “Hem de trobar un model que tingui en compte totes les conseqüències i que no exclogui ningú”, va advertir Bernat Gasull, de la Plataforma per la Llengua.
El més curiós és que ahir ningú es va plantejar un escenari gens descartable: que Catalunya es quedi amb l’estatus actual. Possiblement, perquè en aquesta situació ja sabem el pa que s’hi dóna en matèria de llengua.
