Ramon Tremosa: ‘Serem respectats si transformem la Via Catalana en vots’

Ramon Tremosa repeteix com a candidat de CiU (Coalició per Europa) a les eleccions europees. Ha passat cinc anys a Brussel·les, on ha tingut una activitat parlamentària frenètica: el 21è diputat més actiu de 765, segons els rànquings d’activitat. Cinc anys després, continua essent independent i defensa que és important de tenir un diputat que defensi el procés sobiranista dins el grup del Partit Popular Europeu –en referència a Francesc Gambús (Unió). En aquesta entrevista, demana una participació en massa per a enviar un missatge a Europa que, segons que diu, ens observarà. I avisa: ‘Qui vulgui votar el 9-N ha d’anar a votar diumenge.’

—Votar la llista de CiU i PNB és votar el Partit Popular Europeu?
—No home, no! A veure, això és una lògica antiga. Al Parlament Europeu no hi ha disciplina de vot dins els grups. És molt important d’explicar que no es funciona com aquí. A Brussel·les cada diputat respon davant el seu electorat. En Francesc Gambús va anar a la Via Catalana, al tram 555. Surt a la Gigafoto. Per tant, és una persona que explicarà dins el Partit Popular Europeu què volem fer els catalans amb la consulta. Podrà rebatre allò que digui el PP espanyol en les reunions del PP europeu. Vull recordar que el PP espanyol ha perdut i s’ha quedat sol moltes vegades dins el grup popular europeu…: en les votacions del corredor mediterrani, en la patent única europea, en els informes de Kossove… Quan el PP defensa posicions il·lògiques o antiquades, contra la racionalitat econòmica, es queda sol en el seu grup.

—I què hi farà Gambús al grup popular?
—És molt important que, dins el PPE, tinguem un eurodiputat d’Unió que ha anat a la Via Catalana i que ha dit que el seu compromís amb la consulta és absolutament irrenunciable. Recordem que Duran va dir que entre Catalunya i Juncker sempre escollirien Catalunya. Així tindrem una veu en un dels dos grans grups que treballarà per la consulta. De la mateixa manera que l’Ernest Maragall, candidat d’ERC-NEC, estudia d’entrar al grup socialdemòcrata, que serà el segon de la cambra, per fer això mateix. Les lògiques de grup al Parlament Europeu són completament diferents que aquí. No hi ha disciplina de vot, a Brussel·les.

—En què es concreta el compromís que vau expressar de votar tots dos sempre a favor del procés sobiranista?
—El cas d’Escòcia no ha passat ni una vegada pel Parlament Europeu. Votaran al setembre i és una qüestió que no s’ha debatut ni una sola vegada. No s’ha presentat cap esmena, ni cap moció, ni res de res, perquè hi ha un acord entre els governs implicats. A mi m’agradaria que el cas català tampoc no hagués de passar pel Parlament Europeu. Perquè no és competent per a tractar aquesta qüestió. L’eurocambra és competent en la unió bancària, en la reforma de la política agrària comunitària, en la xarxa de corredors ferroviaris… Si el Parlament Europeu ha de parlar de Catalunya és perquè l’estat espanyol continua blocant la consulta i girant-s’hi d’esquena. Pot ser que, si la situació no es desbloca, les institucions europees hagin d’emprendre alguna acció. Però d’entrada la feina l’hem de fer els catalans a Catalunya. La independència no la proclamarà el Parlament Europeu. Que ningú no digui que arribarà a Brussel·les i el primer dia farà vés a saber què, perquè les coses no van així.

—Però el debat de la campanya s’ha centrat molt en aquesta qüestió…
—Sí, és clar. És normal. És una qüestió extraordinària. Els pobles no es preparen per a votar un referèndum d’independència cada cinc anys. És normal que hi hagi mobilització i que se’n parli. Jo estic encantat que sigui així, només faltaria: tota la vida he esperat que arribés aquest moment.

—Alguna enquesta apunta la possibilitat d’una victòria ajustada d’ERC. Us preocupa? Quins efectes tindria això per al procés?
—Dilluns vaig ser a Madrid per al debat de Televisió Espanyola. I quan parles amb PP i PSOE t’adones que tots esperen la derrota del president Mas. Ja tenen a punt les portades de diari de l’endemà: ‘Derrota del líder, final del procés.’ Aquesta lectura hi serà. Per això fins a l’últim moment Convergència va intentar de fer una candidatura sobiranista única. D’aquella manera, el president s’hauria estalviat d’haver d’entrar en campanya. L’hauríem pogut blindar en aquestes eleccions per evitar possibles interpretacions com aquestes. Aquell intent va fracassar. Si no guanya CiU, es farà aquesta interpretació. Per mirar d’evitar-ho, entre més raons, vaig acceptar de tornar a encapçalar la llista de CiU al Parlament Europeu.

—I, a banda les interpretacions que puguin fer els contraris al procés, una derrota debilitarà Mas dins del partit?
—Jo no sóc militant. Tampoc no sóc politòleg. Prou feina tinc a explicar la nostra proposta a tot arreu on puc durant la campanya. Això no em pertoca de valorar-ho a mi. I, si és el cas, ja se’n parlarà dilluns. Les interpretacions caldrà fer-les quan tinguem el resultat damunt la taula. Ara no en traurem res. Jo desitjo i demano és que concentrem tota l’energia a guanyar vots al PP i al PSOE. N’aconsegueixen molts a Catalunya que seran utilitzats per a frenar la consulta. Per tant, no perdem de vista on és el veritable debat. Si PP i PSOE obtenen bons resultats a Catalunya, farem un pas enrere en el procés d’independència.

—No és important qui quedi primer?
—De què ens servirà que un quedi primer i l’altre segon, si l’abstenció creix i els partits que volen mantenir l’status quo queden molt a tocar nostre? Em sembla que desenfoquem el debat important si ens disputem els vots entre els partits sobiranistes. Hem d’entendre que més Europa vol dir menys Espanya. Més Europa vol dir més eficiència amb la unió bancària, la unió ferroviària… Espanya ens resta competitivitat, potència econòmica i, per tant, benestar social. Per això dedico la campanya a parlar d’aquestes qüestions i no a les interpretacions postelectorals.

—Penseu que els electors valoraran la feina que heu fet aquests cinc anys? S’ha explicat prou bé?
—Buf, quina pregunta! Mira, jo vaig fer una conferència de premsa fa un mes i mig amb un sol tema –el balanç de l’activitat parlamentària de cinc anys– i l’endemà la premsa de paper no va dedicar ni una sola línia a aquest balanç. En canvi, es dediquen pàgines i més pàgines a la senyora de Terrassa i més coses… Bé, això no és pas un estímul per continuar treballant. Ni tan sols el dia que fas una conferència de premsa exclusivament sobre la feina feta no surt res als diaris. Als països nòrdics diuen que el populisme mediàtic precedeix el populisme polític. Quan dilluns vegem el resultat de les eleccions, no ens esglaiem ni ens estirem els cabells perquè serà la conseqüència de no haver parat atenció a la feina feta a Europa durant aquests cinc anys. Podem tenir un resultat molt negatiu per als qui volem més Europa i molt positiu per als qui volen desfer la poca Europa que tenim. Això ens haurà de fer pensar quina comunicació tenim de les coses que fem al Parlament Europeu. Jo m’estimaria més no fer tantes entrevistes en campanya i fer-ne més durant el període de sessions.

—I aquesta manca d’atenció pot ser perjudicial per als nostres interessos?
—Cal tenir molt present que els eurodiputats catalans tan sols serem escoltats a Brussel·les si ens avala una feina intensa, compromesa i eficaç a les comissions de les quals formem part. Jo he preguntat a alguns candidats que es presenten a les eleccions a quina comissió aniran i no ho saben. Els dic que arribarà l’endemà de les eleccions i s’ho trobaran fet i ja no podran escollir. Això no és res que es pugui improvisar. Ni tan sols s’han posat en contacte amb el seu futur grup per exposar les intencions de participar en una comissió determinada? No es pot arribar el primer dia i anar passant per les portes a demanar signatures per una moció en favor de qualsevol causa sense haver demostrat una capacitat de treball i de compromís molt alta. Al Parlament Europeu t’has de guanyar l’atenció i la consideració dels altres amb molta feina. T’obren la porta quan et reconeixen com el diputat que s’ha encarregat d’un informe molt dur que no volia ningú, per exemple. Jo quedo molt parat quan sento que alguns candidats prometen que el primer dia ja parlaran d’una qüestió o d’una altra com si la cosa anés així.

—En aquestes eleccions hi ha la novetat dels candidats a presidir la comissió. Es prepara una aliança entre socialistes, liberals i verds per frenar Juncker?
—No ho sabem, això. Encara no sabem quants diputats tindrà cada grup. Els socialistes europeus van perdre 80 diputats el 2009 que ara no recuperaran. En aquestes eleccions, els populars poden perdre’n 60 o 70. Tots dos faran una majoria absoluta molt justa. Per tant, el concurs del tercer i del quart grups parlamentaris serà requerit. O bé es fa un pacte entre els quatre grans grups per repartir tots els càrrecs del Consell, Comissió i presidència del parlament, o bé caldrà mirar si és possible una entesa de socialdemòctres, liberals i verds, que ha estat molt habitual en l’activitat dels darrers cinc anys. Però caldrà estar atents al resultat dels euroscèptics, que poden passar dels dos-cents diputats d’extrema dreta i d’extrema esquerra.

—Socialdemòcrates, liberals i verds voteu moltes coses plegats al parlament. El terreny és adobat.
—Penseu que els liberals i els verds compartim planta i torre als despatxos del Parlament Europeu. Què vol dir això? Que jo tenia en Junqueras i en Romeva a cinquanta metres de la meva porta. Perquè els verds tan sols poden aprovar una esmena o una moció quan l’han pactada amb els liberals i després amb els socialdemòcrates. L’entesa ha estat i serà necessària. Això l’Urtasun ho sap perquè ha estat assistent d’en Romeva un any. No és cap secret que la preferència del grup liberal –amb l’excepció d’alguns diputats– és pactar amb els verds i els socialdemòcrates en la major part de qüestions. El funcionament a Brussel·les no és com a Madrid. Si a Espanya hi ha una majoria absoluta, ja et pots dir adéu-siau a aconseguir res els quatre anys següents. Aquí tot es negocia punt per punt i, a més, no hi ha disciplina de vot.

—Fa uns quants dies vau dir que a Brussel·les éreu d’esquerres. Com s’entén això?
—Sí. Aquí som neoliberals salvatges i som un tumor a extirpar –com ha dit aquesta setmana gent d’Iniciativa. En canvi, allà sóc d’esquerres, vénen els verds a demanar-me de fer esmenes conjuntes i, quan els dic que sí, estan contents i ja no sóc el diable. És molt trist, de veure aquest doble joc amb un simplisme argumental que amaga informació important i que tracta els electors com una gent sense criteri polític ni informació. I això ho fa gent que sap perfectament quina és la realitat. És prou trist de veure determinats arguments que es fan servir en campanya.

—Ska Keller (Verds) és la candidata que ha expressat amb més claredat el seu suport al procés català i…
—Discrepo d’aquesta afirmació. El candidat liberal, Guy Verhofstadt, va ser molt clar en la defensa del dret de decidir. I a Barcelona va dir que els catalans acabaríem votant d’una manera o una altra. Recordem que a principi d’any, quan hi havia una ofensiva diplomàtica espanyola de boicot al president Mas, Verhofstadt va venir a Catalunya a fer-li costat. Aquella visita va ser molt significativa. El seu compromís amb el dret d’autodeterminació ha estat sempre molt clar.

—Per què un independentista hauria de confiar en els liberals?
—Perquè han donat suport a l’autodeterminació sempre. I l’últim congrés de la Internacional Liberal –que ara presideix Juli Minoves, andorrà i catalanoparlant– va aprovar fa tres setmanes una esmena que diu que respectarà qualsevol decisió que prengui el poble de Catalunya. Això és liberalisme des del punt de vista de radicalitat democràtica. Recordo que el primer ministre neerlandès es va fer fotografies amb el president de Catalunya. Hi ha algun interès perquè això no es digui i no s’expliqui. El grup liberal sempre defensa que no es pot construir una nova Europa sense tenir en compte la voluntat dels ciutadans. El compromís és radical i negar-ho és amagar la realitat.

—A parer vostre, quins són els aspectes més importants que s’hauran de debatre i resoldre en aquesta nova legislatura?
—Tenim pendent la unió energètica perquè el cost de no tenir-la és que als catalans l’energia ens surti més cara. Tenim pendent la unió fiscal. El cost de no tenir unió fiscal europea és un frau fiscal rècord a l’estat espanyol i un deute públic en creixement com enlloc més d’Europa. Aquests dos elements són molt importants. Molt. També hem d’avançar cap a la unió política. Cal democratitzar més l’elecció del president de la Comissió, i s’ha de normalitzar la CE com a govern d’Europa. Tenim en joc els recursos propis de la Unió Europea. Que els estats cedeixin algun gran impost a la UE per tenir finançament propi i no dependre de les transferències unilaterals i discrecionals dels estats membres. Perquè hi ha estats que les retallen, com fa el govern espanyol amb Catalunya. A l’agenda europea, hi tenim aspectes molt importants per resoldre aquesta legislatura. Tenim en joc la unió financera. No tenir-la vol dir que les pimes catalanes paguen el tipus d’interès més alt d’Europa per finançar-se a la banca. Un tipus d’interès més alt que a França, Itàlia i, ja no cal dir-ho, que a Alemanya. El cost de la no-Europa és altíssim pels catalans. Si no anem a votar, tindrem més status quo espanyol. És a dir, més Espanya ineficient.

—Creix molt el vot per correu a Catalunya, mentre que a Espanya cau una mica. Com ho interpreteu això?
—Jo n’estic encantat de la vida. És molt important. Tant de bo sigui un avançament d’allò que passi diumenge. Seria una magnífica notícia que tinguéssim una participació molt gran. Perquè si no podran dir que el procés català omple carrers però quan pot votar no omple les urnes en les eleccions europees. I diran que el moviment sobiranista és antieuropeu i euroscèptic. Aquesta interpretació també la tenen a punt per a fer-la circular a totes les institucions europees i dels estats membres. No els hem de donar l’oportunitat de debilitat el procés.

—Quin missatge hem de donar els catalans a Europa en aquestes eleccions?
—Si participem més que la mitjana europea, enviarem un missatge de compromís amb el projecte europeu. Si votem els partits sobiranistes i compromesos amb la consulta també reforçarem aquest missatge de més Europa en un context d’auge dels euroscèptics. Si demostrem que quan podem votar ho fem en massa, anirà en benefici de les possibilitats d’aconseguir suport a la consulta. Com més vots posem a les urnes aquest diumenge, més respectats serem. Ara som admirats perquè omplim els carrers. Però només serem respectats si transformem la Via Catalana en vots. Tothom qui vulgui votar el 9 de novembre ha d’anar a votar el 25 de maig. Europa ens observa i hem d’enviar el nostre missatge. Ens hi juguem molt, en aquestes eleccions.