24.05.2014 - 06:00
El despropòsit del lapao, el tancament de RTVV, la supressió de línies en valencià, la imposició del TIL a les Balears… La llista d’atacs contra la llengua dels governs del PP a l’Aragó, el País Valencià i les Illes és inacabable, i no exclusiva d’aquests territoris. Al Principat, on el PP és marginal, l’ofensiva també és palpable a través de mesures impulsades pel govern espanyol en matèria educativa i, com s’ha vist aquesta setmana, en els mitjans de comunicació públics. D’aquestes agressions, i de la resposta de la societat civil, en parla el professor Roger Buch a ‘Asfixiant la llengua‘, que es presenta dilluns vinent dia 26, a les 7,30 de la tarda, a l’Espai VilaWeb.
–El subtítol de ‘Asfixiant la llengua’ és ‘Crònica dels atacs del PP contra el català’. De quina mena d’atacs hi parles?
–Em centro en l’ofensiva a partir del 2011, amb un repàs de tots els atacs que han fet els governs del PP contra el català a tota la nació: en concret, al País Valencià, les Illes Balears, la Franja de Ponent i Catalunya. Es tracta d’enumerar i fer veure tot allò que ja sabem, però que posat en conjunt fa una certa angúnia de veure com un determinat polític, en un moment concret, prem l’accelerador i comença a aprofitar les eines que té a l’abast jurídiques, legislatives i governamentals per a atacar el català.
–Per què des del 2011?
–Segurament ells ho haurien volgut fer abans, però parteixo del 2011 perquè és quan van aconseguir el poder en majúscules. Mai abans el PP no havia tingut tant de poder: va mantenir el País Valencià; va aconseguir el poder a les Corts Generals espanyoles; a l’Aragó hi va haver canvi de govern; i, sobretot, va aconseguir el poder a les Illes d’una manera important, perquè va començar a governar també els consells insulars de Menorca i Mallorca amb majoria absoluta. Tot plegat li va permetre de fer una política que no havia pogut fer mai abans. A més a més, amb la sentència del Tribunal Constitucional espanyol del 2010 el PP també disposava d’una arma que no havia tingut abans: una sentència que diu que a Catalunya el castellà pot ésser també llengua preferent a l’escola. No vull dir que tot això no ho hagués volgut fer abans, sinó que fins el 2011 el PP no podia.
–Què li passa, al PP, amb el català? Què busca, amb aquesta estratègia?
–No és una estratègia nova, és de sempre. És tan senzill com que per al PP hi ha llengües de primera i llengües de segona: el català és una llengua regional i punt. Per això quan el català els últims anys ha desenvolupat una estratègia de no renunciar a ésser únicament una llengua regional, sinó d’apostar per ésser una llengua d’ús habitual (als mitjans de comunicació, l’administració pública, una llengua que s’ensenyi i que tingui un pes), tot això topa amb el projecte nacional espanyol del PP, que no ho accepta. De fet, el PP no té res contra el català: reacciona contra el català quan es reivindica i vol ésser una llengua normal. Si el català és per estar per casa, li pot arribar a fer gràcia i tot…
–I només és una obsessió del PP?
–Aquesta és la pregunta que hi ha al final del llibre, si el PP i el PSOE fan el mateix. La resposta, de manera ràpida, seria que quant a polítiques concretes de cada comunitat autònoma, en la pràctica és diferent què fa el PP i què fa el PSOE. Si mirem Catalunya, per exemple, fixem-nos qui dóna suport a la immersió lingüística i qui no; a l’Aragó, qui ha canviat la llei de llengües; a les Illes el mateix… I al País Valencià hi ha una mica més de dubte perquè un sector del nacionalisme considera que el PSOE ha fet el mateix que el PP, però jo crec que no, que és diferent. Per tant, hi ha una política diferent. Ara, si mirem des del punt de vista de l’estat espanyol com a estat, no la política que fa al País Valencià, a les Illes o a l’Aragó, sinó a l’estat com a tal, sí que veiem que hi ha continuïtat de pensar que Espanya és un estat uninacional amb una llengua principal i unes altres de secundàries. I això es nota en el fet que no hi ha tanta diferència quan governa el PP que quan governa el PSOE respecte al plurilingüisme. Sí que hi ha diferència en cada comunitat autonòma separadament, però no n’hi ha cap en l’àmbit estatal en temes com l’oficialitat del català a Europa, que es pugui parlar a les Corts Generals espanyoles, que sigui una llengua assumida com a tal… La prova d’això és que a la declaració de Granada, en què el PSOE volia intentar de fer veure que apostava pel federalisme, no hi havia cap canvi substancial en favor que el català fos una llengua espanyola de primer nivell: no hi apareix.
–En ple any del tricentenari dels fets del 1714, es poden trobar també arrels històriques a aquesta obsessió contra la llengua i la cultura catalanes.
–Absolutament. Justament des de fa tres-cents anys, com ja va explicar en un llibre Francesc Ferrer i Gironès, es pot parlar de la persecució política de la llengua catalana. Per tant, el que faig és actualitzar tot això els tres últims anys i demostrar que és una obsessió que ve de lluny en una evident continuïtat. Passa que els últims anys havíem pensat que amb la democràcia i l’oficialitat tot això canviaria i l’estat faria com un esforç, però ha quedat en no res. Sí, evidentment que és continuïtat absoluta.
–Pel títol, en què parles d’asfíxia, ens podríem imaginar una crònica molt negativa dels atacs contra la llengua. Però el llibre també destaca molt positivament la resposta de la societat civil a tots els Països Catalans.
–Exacte, una de les coses que sobten més és com hi respon la gent. Fins i tot gent de Catalunya que no tenia gaire coneixement de la realitat de les Balears o el País Valencià s’ha sorprès molt llegint el llibre: ‘Ostres, no sabia quanta gent demana l’ensenyament en valencià! No sabia això de la vaga i les manifestacions a les Illes…’ Realment, la cosa positiva és que els atacs ens ha fet reaccionar quan s’han passat de frenada. És que els atacs del PP han estat tan bèsties, no ha estat allò que no es noti… La gent s’hi revolta molt. Pensem, per exemple, que d’aquí a pocs dies hi haurà la cercavila de Som Escola… O que a les Balears mai ningú, tret del president Bauzà, no havia aconseguit d’unificar les tres illes en una sola reivindicació. I pensem en la revolta importantíssima que hi ha al País Valencià amb el tancament de Canal 9 i TV3, o per la defensa de les línies d’ensenyament en valencià.
–Quan parlem d’atacs del PP, solem pensar en els governs valencià i balear. Però des de Madrid també es porta una ofensiva contra el Principat en temes com la llengua a l’escola, la televisió… És un pas més en la seva estratègia o un salt qualitatiu?
–Això és un salt d’impotència: és a dir, per què ho fan d’aquesta manera? Perquè el PP mai no tindrà el poder a Catalunya. A les altres comunitats, què passa? Doncs que com que hi ha alternança, de tant en tant hi són, al govern. A Catalunya els ha passat una cosa molt dura i és que hi ha alternança i no suquen, diguem-ne. Hi havia Convegència, el tripartit, després va tornar Convergència… i el PP no entra mai, al govern. Per tant, com que no ho pot canviar des de dins, ha de fer-ho des de fora. Com? Doncs a partir del ministre José Ignacio Wert, a partir de la legislació, de la laminació de competències i aprofitant també la sentència del Tribunal Constitucional. Una sentència, recordem-ho, que fou fruit d’un recurs d’inconstitucionalitat que va signar precisament el PP. Si no s’hagués fet aquell recurs, moltes de les sentències o interlocutòries actuals no haurien pogut tirar endavant. És aprofitar totes les armes que tenen a l’abast i quan no poden des dels parlaments autonòmics, busquen de fer-ho des del govern estatal, el parlament espanyol i, evidentment, els jutges. Resumint, és el PP sol contra tot i tothom. Ara, quan perdi un diputat ací o allà, tot això també es podrà aturar.
–El llibre se centra en què ha passat del 2011 ençà, però quin escenari es planteja, de cara al futur?
–De cara al futur ens plantegem evidentment la independència com a escenari factible i amb una reflexió curiosa, que potser no agrada a tothom. I és constatar que des de Catalunya, tant govern com societat civil han refredat molt les seves expectatives de política lingüística els últims anys. És a dir, han estat molt més moderats. Fa cinc o sis anys parlàvem de 50% de cinema en català, de judicis en català…, i sembla que ara ho hàgim oblidat i hàgim apostat tots els ous per la independència, sabent que això ha d’ajudar la llengua. Jo compro aquesta diagnosi i crec que sí. Si mirem què han fet la Plataforma per la Llengua o el mateix Òmnium, per exemple, veiem que insisteixen menys en temes lingüístics i més en temes polítics, entenent que així se superarà tot. El debat aquí, que queda obert al final del llibre, és com quedaran en el futur el País Valencià i les Illes. Aquest és el gran debat. Intento ésser optimista, perquè en sóc de mena, i entenc que la independència de Catalunya pot ésser un revulsiu lingüístic també per a la resta de territoris.
