22.05.2014 - 06:00
Josep-Maria Terricabras ho diu clar: si ha deixat la tasca de professor universitari i es presenta a unes eleccions europees per ERC-Nova Esquerra Catalana no és per barallar-se amb els altres partits sobiranistes. Insisteix que el fet més important és que tant ERC com CiU i ICV-EUiA obtinguin un bon resultat que doni més força al procés sobiranista. Ara, en aquesta entrevista de VilaWeb, Terricabras remarca el doble vessant amb què enfoquen la campanya: més justícia social que no CiU, més sobiranisme que no pas Iniciativa.
—Com convenceríeu un votant sobiranista indecís de votar ERC-Nova Esquerra?
—Som aquells que sempre i sense dubtes hem defensat la independència de Catalunya. A més, ho fem amb un marcat accent social, perquè volem construir un país nou i fins i tot una Europa nova, si podem. Que la justícia sigui un punt important. No estem preocupats pels creditors europeus que volen cobrar. Estem preocupats pels deutors que no poden pagar. Aquestes dues característiques ens defineixen perfectament dels altres grups.
—Duran deia que PP, PSOE i UPyD s’alegrarien que ERC passés davant de CiU, perquè esperen la derrota de la formació del president que lidera el procés.
—Com és que sap tantes coses, el senyor Duran? Sap què vol Catalunya, sap què volen els altres partits, els partits espanyols… Esperin el que esperin, segons el senyor Duran, els fets són tossuts i diuen que nosaltres defensem el procés sobiranista totalment. Sense ERC ni s’entendria el procés sobiranista, siguem francs. La debilitat de Mas seria molt més gran. Qui dóna consistència i força al procés és ERC, però no es posarà cap medalla. ERC vol protegir el procés, que és del poble. El president no ha de tenir cap angúnia: tindrà el nostre suport com si fóssim dels seus, tot i que no ho siguem.
—També es podria interpretar que una ensopegada de CiU seria una ensopegada del president que lidera el procés.
—No. Es pressuposa que la força política del president és la força que ha dirigit això. I no és cert. Tampoc no dic que sigui ERC. És el poble, que en una democràcia seriosa dirigeix els seus vots on li dóna la gana i, quan el poble, en les últimes eleccions catalanes, va repartir els vots entre ERC, CiU i algunes altres formacions sobiranistes, com ICV-EUiA i la CUP, va decidir que el sobiranisme a Catalunya era graduat, que tenia molts matisos. Però va enfortir el sobiranisme. Per això és tan problemàtic a Escòcia, perquè hi ha un sol partit que el representi. En canvi, quan són molts partits, el procés s’enforteix. I el grup polític del president de segur que entén que és un més, molt important perquè al mig hi ha el president, però un element més al Parlament de Catalunya defensant aquest procés. Seria dramàtic que els sobiranistes baixéssim, això sí que voldria dir que el procés s’ha encallat o s’ha afeblit. Però si un puja, que pugi, encara que no siguem nosaltres. Entre tots hem de fer que el procés es vegi com una obra col·lectiva.
—Què comptarem per saber si el procés en surt enfortit? El nombre de vots totals a Catalunya? El nombre de diputats que surten elegits? En què ens hem de fixar?
—Ens fixarem sobretot en els grups que han defensat la data i la pregunta de la consulta. Aquests grups tindran la seva bossa electoral a Catalunya: ens fixarem en quin resultat hauran obtingut, com se sumen aquests resultats… El president Mas de segur que continuarà essent president, tant si guanya per molt com si guanya per poc –perquè, si perd, de segur que serà per poc. Són eleccions europees amb el rerefons del 9-N, però no amb el rerefons de les eleccions catalanes.
—Algunes enquestes apunten que a les Illes obtindríeu un percentatge significatiu de vots. Com fareu visible al parlament aquest suport rebut?
—Fent-nos portaveus i corretja de transmissió de les seves inquietuds i dels seus problemes, que n’hi ha força: només cal observar l’àmbit de la llengua, la cultura i l’escola. I també la insularitat: l’estat espanyol tracta bé les Canàries, els fa la vida més fàcil, però no les Illes Balears. Els compromisos electorals es tradueixen en acció política posterior, complint el compromís.
—Primavera Europea, amb Compromís al capdavant, podria tenir un eurodiputat, Jordi Sebastià. Preveieu també de fer-hi front comú, tal com penseu de fer amb CiU i ICV-EUiA en àmbits com la llengua i el dret de decidir?
—Me n’alegraré molt, si surt Compromís. Hi ha un grapat de qüestions amb les quals de segur que podem treballar junts. I si als quatre o cinc diputats per la consulta que hi hagi tenim l’ajut d’algú del País Valencià serà fantàstic. Jo no vaig a aquestes eleccions per un afany sectari. Si m’hi poso és per veure si ens podem ajudar, si podem empènyer, si ens podem coordinar entre tots. Ara és l’etapa decisiva, no pas la de la divisió. Hem de sumar tant com puguem.
—Heu dit que Ernest Maragall podria anar al grup socialista. Voleu dir que votar-vos pot significar votar un possible eurodiputat que vagi a un grup que s’oposa a la consulta a Catalunya?
—Jo he dit que nosaltres anirem a l’Aliança Lliure Europea (ALE), tant l’Ernest com jo. Però si descobríssim que la presència d’algú de nosaltres pogués influir que el grup socialista canviés la seva versió, amb el dimoni pactaria! Si això fos possible, i tant que miraríem d’incidir-hi! Però el nostre lloc absolutament decidit és de donar suport a Ska Keller i ser membres de l’ALE.
—D’entrada, no passaria com amb CiU, on l’eurodiputat d’Unió se’n va al grup del PP i el de CDC al grup liberal?
—Penso que el paral·lelisme no es correspon. El senyor Sedó va anar allà, al grup del PP, per vocació personal o per decisió del seu grup polític. El senyor Maragall no aniria amb els socialistes per això; anirà al grup de l’ALE. Només hem dit és que si veiéssim que al grup socialista –que, a més, l’hauria d’acceptar– s’hi pogués fer forat, jo hi tot, hi aniria. De moment, no ho sembla. Així com, per exemple, no aniríem al grup popular, en el grup socialista, si hi hagués possibilitat, per què no. Ara, la nostra intenció absolutament acordada i fixada és que serem membres de l’ALE.
—Per què confieu que aquesta UE dels estat pot actuar diferent de com ho ha fet fins ara amb el procés català?
—Començarem pel Parlament Europeu, on tindrem una iniciativa que és una declaració escrita de defensa de la consulta que no presentarem pas als estats, sinó als membres del parlament. Ho hem de fer amb 376, que és la majoria absoluta. Ja sé que costa molt d’obtenir, però només se’ls demanarà que acceptin i avalin que el poble de Catalunya pugui votar amb llibertat, amb tranquil·litat, sobre el seu futur. És un principi tan democràtic i tan europeu que pensem que el podem obtenir, aquest suport. Per aquesta via el Parlament Europeu ja es va posar d’acord per sancionar el ministre Ruiz Gallardón, amb el vot fins i tot de membres del PP europeu.
—N’hi ha que pensen que seria millor quedar fora d’una Unió Europea com l’actual.
—És una opció de molta gent. Però em sembla que la cosa més natural és la UE, on ja som, i perquè reunim totes les condicions per a ser-hi. Si un cop feta la votació la posició espanyola s’enverinés tant que posés grans dificultats –cosa que no crec, perquè a Espanya no li interessa de crear un enemic al nord–, el poble de Catalunya també pot decidir d’adherir-se a l’EFTA o a alguna altra opció que no necessita el suport espanyol. Hi ha moltes possibilitats simultànies.
—Quines mesures proposeu per reforçar un model econòmic a Europa que no sigui el de la troica i l’austeritat?
—Nosaltres som eurocrítics. Proposem diverses coses. Una és una mena de pla Marshall per a nosaltres mateixos, un pla d’autosalvament d’Europa. S’han dedicat 450.000 milions a rescats. Amb la meitat es pot fer una intervenció a Europa de gran categoria per crear ocupació, per reindustrialitzar Europa i aconseguir en deu anys deu milions de llocs de feina: 990.000 per a l’estat espanyol i 175.000 per a Catalunya.
—D’on sortirien aquests diners?
—Per exemple, amb la taxa de transaccions financera. El Banc Europeu d’Inversions podria convertir-se en un banc de bancs, és a dir, de bancs regionals públics. L’Institut Català de Finances ja ha signat una col·laboració amb el BEI. De liquiditat, de diners n’hi ha molts. Però es tracta d’activar-la i orientar-la bé, per exemple amb la creació de l’Agència Industrial Europea, que proposem que tingui seu a Barcelona i que vetlli per veure les possibilitats d’industrialització, d’obtenir recursos, de donar joc… La industrialització és molt necessària a Europa. I més quan, per exemple, a Catalunya s’han perdut 65.000 pimes des del començament de la crisi, i 80.000 autònoms.
