20.05.2014 - 06:00
Durant l’últim quart d’hora de projecció de ‘Deixa’m viure’, el segon film del projecte Summits of My Life de Kilian Jornet, tothom qui omplia el Palau de la Música Catalana en la pre-estrena d’ahir al vespre aguantava la respiració. Es va escapar algun crit d’esglai. Presenciaven la culminació –ara com ara– de la figura de Kilian Jornet, l’assoliment d’una proesa esportiva, alpinista, gairebé impossible: pujar i baixar el mític Cerví en menys de tres hores. I tot això en l’enregistrament en imatges més vertiginós que ens poguéssim imaginar, gràcies a un equip, dirigit per Sebastien Montaz, que viu i entén la muntanya com Jornet.
Informació relacionada: ‘Deixa’m viure’ de Kilian Jornet: com es va filmar?
Tota aquesta èpica a la pantalla contrastava amb la figura menuda del corredor, acabat d’arribar de Chamonix, on al matí encara havia anat a córrer a la muntanya, amb el temps just d’anar a Ginebra, agafar el vol cap a Barcelona i presentar-se al Palau de la Música amb una samarreta i uns pantalons llargs que n’amagaven uns altres de curts a sota, els de córrer. Semblava que li fes més vertigen el Palau de la Música ple de gent pendent de què deia ell que no pas baixar corrent damunt l’esmolada aresta del Cerví.
Jornet presentava el film que es podrà veure avui a les 21.55 a TV3. Aquest n’és un petit tast:
En la presentació, conduïda per Xavi Coral, el van acompanyar Gerard Quintana, que li ha dedicat una cançó, l’emprenedor Pau Garcia-Milà, i també un home molt especial per al jove corredor: l’italià Bruno Brunod, tot un mite de les curses de muntanya, sobretot des que el 1995 va aconseguir el rècord de pujar i baixar el Cerví en poc més de tres hores. Kilian Jornet explicava que quan tot just s’iniciava en el món de les curses Brunod era un dels seus ídols, que en tenia un pòster a la paret de l’habitació i que aquell rècord el tenia gravat a la ment.
Ara és la filla de Brunod que té un pòster de Kilian Jornet, que ha esdevingut un ídol, no tan solament per a joves corredors i amants dels esports de muntanya (com els que omplien ahir el Palau de la Música), sinó per a tanta altra gent, que n’admira la feina, l’esforç i el sacrifici que el duen a assolir objectius que semblen inabastables. I la humilitat amb què ho fa. ‘Aquest home és la persona més humil que conec’, deia Pau Garcia-Milà. I es feia un silenci. En Kilian no sabia què dir, tot timidesa damunt l’escenari. Al final, com sempre, un somriure.
‘Què entenem per fracàs?’
Aquest segon film del seu nou projecte explica prou bé la humilitat amb què encara els desafiaments més ambiciosos. Ambiciosos, però no pas insensats, malgrat que ho pugui semblar; perquè ell s’hi aproxima sabent les seves aptituds, els riscs que assumeix i les millors condicions per a plantar-hi cara.
‘Tens por del fracàs’, li demanava Xavi Coral. ‘Primer hem de saber definir-lo, el fracàs’, responia ell. ‘Què és un fracàs? Vivim en una societat que es basa en l’assoliment d’objectius, en un sí o en un no. Has quadrat aquest pressupost, sí o no? Has fet el cim, sí o no? I la resta tant fa. I els coneixements que has adquirit? I el creixement intern? I la gent que has conegut?’ Doncs el film ‘Deixa’m viure’ ens ensenya tot això: el camí, l’experiència i el coneixement de Kilian Jornet, passant pel Mont Blanc i l’Elbrus, fins a arribar a mirar de fit a fit un objectiu monstruós: batre el mític rècord del Cerví.
