16.05.2014 - 06:00
Una moció del PP contra les delegacions de la Generalitat a l’estranger va fer néixer l’etiqueta #cosesdelBOE, que es va empescar el diputat d’ERC Pere Aragonès després d’haver comprovat al butlletí de l’estat com eren d’escandaloses algunes despeses del Ministeri d’Afers Estrangers espanyol. Per exemple: l’ambaixador espanyol a Tòquio es va gastar 560.000 euros en mobles per a la residència oficial. Ara Aragonès n’ha fet una selecció, en col·laboració amb el periodista Andreu Mas, que hi ha afegit una dosi d’ironia. I n’ha sortit el llibre ‘Les #cosesdelBoe i el filòsof de butxaca. La mà foradada’ (Nautilus).
—Tot queda retratat al BOE? O hi ha una part de balafiament que fa de més mal controlar?
—Pere Aragonès [P. A.]: Tots els estats i administracions han anat millorant la informació pública de la contractació. HI ha el BOE, on es publiquen les adjudicacions d’una determinada quantia, i hi ha la plataforma de contractació de l’estat, on poden accedir els licitadors, els oferents. Si et dediques a fer vestits de gala els podràs subministrar als alumnes de l’acadèmica militar. Una altra cosa és la petita despesa, que no arriba a ser un contracte perquè és molt menor, i una altra que hi ha en el pressupost general de l’estat, que és el personal que tenen assignat. La despesa no és tan sols el cost de les catifes o el de la compra d’antiguitats per a una ambaixada, sinó també el personal que hi ha assignat a cada unitat administrativa, que cal saber si realment serveix per a això.
—Heu dit que es van gastar diners en antiguitats per a una ambaixada?
—Andreu Mas [A. M.]: Sí, n’hi ha una despesa de 200.000 euros. És un dels exemples de l’ambaixada de Tòquio, que ens té meravellats, perquè el cost de construcció de l’ambaixada va ser de divuit milions d’euros. El cost de col·locar els mobles a la residència de l’ambaixador va ser de 500.000 euros. I, una vegada tot això fet, encara van considerar que s’havien de gastar 200.000 euros en antiguitats. Això és consignat en el BOE, amb l’adjudicatari, amb l’empresa que va concursar i guanyar aquest concurs.
—Quines són les despeses de #cosesdelBOE que més us vénen al cap, de tan escandaloses?
—P. A.: De les ambaixades se’n treu molt suc, perquè són un model d’acció exterior de Ferrero Rocher. Per exemple hi ha la residència de l’ambaixador espanyol al Marroc, que es va tirar a terra per construir-ne una de nova; hi ha la nova seu de l’ambaixada a Amman, a Jordània, que va costar quatre milions d’euros o cinc. I una despesa curiosa, que és que la guàrdia reial es va comprar tres Harley Davidson, no sabem si perquè les utilitzés el rei o per a acompanyar el rei. I també destacaria determinats privilegis dels soldats: des de residències d’estiu exclusives per a militars que paguem amb fons públic fins a lloguer d’apartaments al costat de Marina d’Or perquè hi vagin els soldats amb les famílies a l’estiu.
—A. M.: Hi ha, per exemple, un gimnàs que es fa en un lloc on hi ha personal sense que faci entrenament de cap mena. I hi ha despeses que no són tan escandaloses per la quantia, sinó perquè demostren la pervivència d’un franquisme sociològic. Hi ha una residència de la tercera edat per a càrrecs militars que fins el 2007 es deia residència Carmen Polo [la muller de Francisco Franco] i una altra residència que es diu Primo de Rivera. En l’estament militar i policíac, és qüestionable que s’hi hagi fet la transició democràtica. I hi ha més coses, com ara que la despesa de viatges del rei es camufli dins una despesa del Ministeri d’Afers Estrangers, i puja a més de deu milions d’euros.
—P. A.: Hi ha una despesa no inclosa en el llibre, perquè encara és en procés de contractació: una remodelació que es fa a la seu del Ministeri de Defensa, en una zona de despatxos, que té un nom i que es diu general Yagüe, que és l’home que va ocupar Barcelona el 1939. La zona de despatxos es diu així perquè el carrer intern també té aquest nom.
—Sembla que les despeses més cridaneres es concentren en l’àmbit militar, d’afers estrangers i la casa reial.
—A. M.: També hi ha un capítol important dedicat a la despesa del govern espanyol. Hi trobareu quant gasta l’estat en les plantes d’interior del despatx de Soraya Sáenz de Santamaría. Hem volgut tocar tota l’estructura de l’estat, amb una especial atenció a les ambaixades, que és d’on neix l’etiqueta #cosesdelBOE el 2012. I és allà on ens castiga més la caverna espanyola amb la qüestió de les delegacions de la Generalitat a l’estranger.
—La despesa en ambaixades d’Espanya és desproporcionada en comparació amb els altres estats europeus?
—P. A.: Espanya vol jugar a la primera divisió i a intentar ser a la zona de Champions, quan el seu pes internacional no s’hi correspon. Sí que hi ha uns estats, els d’antics imperis colonials, com el Regne Unit o França, i també els EUA, que tenen una gran presència amb ambaixades. I Espanya s’hi vol assemblar. Hi ha més models a la UE, on molts estats comparteixen ambaixades a l’exterior. Els països nòrdics ho acostumen a fer, també amb els consolats. Quan Catalunya sigui independent esperem optar a un acord d’aquestes característiques, per poder tenir unes seus a l’exterior tan eficients com sigui possible.
—En el cas de la casa reial, hi ha manera de saber quina és la despesa real, més enllà del pressupost que presenten cada any?
—A. M.: Una cosa és l’assignació directa a la casa reial i una altra són les múltiples partides que et pots trobar relacionades amb la casa reial en diversos ministeris. En recordo una que eren 200.000 o 300.000 euros per a l’ampliació del pavelló de caça de la Zarzuela. És una despesa del ministeri de Presidència, que assumeix el cost de l’ampliació del pavelló on el rei exhibeix els seus trofeus de caça. L’estat s’ha de gastar 400.000 euros. La seguretat del rei i serveis que rep la monarquia, des del metge particular fins als secretaris formen part de la guàrdia reial, que és un cos separat dins l’exèrcit. A la Zarzuela hi ha molt personal que, per més que vagi vestit de civil, és militar, perquè forma part de la guàrdia reial. I, això a banda, hi ha els viatges, que van a càrrec del Ministeri d’Afers Estrangers, la seguretat, que va a càrrec d’Interior…
—Hi ha manera de saber quin és el cost total de la casa reial?
—P. A.: Hi ha coses que s’escapen, perquè no tot és contractació. El llibre recull allò que surt al BOE: despeses a proveïdors. Però el capítol de proveïdors és una part petita: hi ha tota la part de personal, la del Ministeri d’Afers Estrangers, el consell de patrimoni que fa la feina per compte de la casa reial, les inversions que s’hagin fet i els interessos que comporten, si s’han finançat amb deute…
—Amb totes aquestes dades, que fa temps que són públiques, com és què a Espanya no ha posat ningú el crit al cel?
—A. M.: Hi ha un consens dels dos partits majoritaris, que podria ser extensible a les altres forces polítiques espanyoles. A PP i PSOE ja els va bé que això sigui així. Sobre el model d’estat i la manera com se’n gasten els diners hi ha un consens no escrit entre tots dos partits. Els grans beneficiaris al final són aquelles empreses de la llotja del Bernabeu, les empreses del BOE, totes les que viuen de les grans licitacions públiques. Se n’han beneficiat tant si hi havia governs del PP com si eren del PSOE. El sistema és pervers, perquè quan a l’estat espanyol es demana que faci un esforç amb retallades, Catalunya en fa, però l’estat com a tal fa una retallada mínima. I el llibre demostra que es pot retallar moltíssim.
—P. A.: És molt indignant el contrast. Els soldats espanyols tenen complex de Benidorm – Ciudad Patricia per passar-hi les vacances per un preu irrisori, i els treballadors de la sanitat catalana tenen una paga retallada. Això depèn del finançament que fa l’estat a cadascun dels serveis. La prioritat no ha estat salvar l’estat del benestar, sinó l’acció exterior, l’exèrcit. Espanya és l’estat de l’OCDE que més part del pressupost de defensa destina a manteniment de la tropa. Perquè moltes despeses d’aquestes no existissin l’estat hauria de fer una profunda reforma. I no han tingut mai l’incentiu de fer-ho. Tal com diu el PP d’Extremadura, ja n’hi ha uns altres que aporten 16.000 milions d’euros cada any. Restaran obligats a fer això si finalment els catalans aconseguim la independència. Hauran de fer reformes.
—A. M.: Per mi, és exemplar el funcionament del bar del congrés espanyol. Si al Parlament de Catalunya els diputats s’han de pagar els tallats a preu de mercat, al congrés espanyol l’empresa que té la concessió ha de pagar uns dos milions d’euros per poder subvencionar els tallats, els gintonics…
—P. A.: Al parlament, l’empresa que gestiona la cafeteria ha d’invertir per poder anar mantenint el servei, però el parlament no l’indemnitza pel fet de prestar el servei.
—Penseu que funcionaria aquest llibre a Espanya, amb una edició en espanyol? La reacció de la gent seria igual que aquí?
—A. M.: No ho sé, perquè aquí estem molt sensibilitzats. Però això no afecta només els catalans, sinó els ciutadans de tot l’estat espanyol. Mirant l’animalada de la despesa de la candidatura de Madrid 2020, si jo fos ciutadà de Madrid m’escandalitzaria bastant. I, depenent de quina zona de l’entorn de Madrid, encara més. El govern autonòmic es va gastar milions a comprar vestits, a contractar una agència de publicitat que sembla que no ha fet la feina i en coses que no han acabat sortint.
—P. A.: La diferència és que potser la major part de catalans veuen l’estat espanyol com una cosa molt llunyana, i això de les ambaixades, l’exèrcit, la monarquia… ho veiem molt estrany a la nostra realitat. Però estic convençut que això que s’explica aquí, que és que l’estat espanyol és al servei del poder i no al servei dels ciutadans i que és segrestat per una casta mig funcionarial, mig descendent de la noblesa, amb les portes giratòries, que hi ha tota una gent que viu a costa del BOE… Estic convençut que indignaria la major part de la ciutadania espanyola.
—Malgrat les diferències, veieu gaire ‘coses del DOGC’ sobre les quals caldria alertar?
—P. A.: Jo vaig intentar fer-ho a consciència en la negociació del pressupost amb CiU. I he de dir que el 99% de les despeses de la Generalitat són justificades, quant a la destinació de la despesa. La Generalitat no paga apartaments als mossos d’esquadra, no es gasta disset milions en una residència del delegat a Londres o on sigui, ni els mossos es compren tres Harley Davidson per acompanyar Artur Mas… La major part de la contractació de la Generalitat es fa en l’àmbit de la salut, i quan es gasten cinc milions en catèters i en gases per als hospitals de Catalunya la despesa com a finalitat està bé, però no sé si la quantitat és la correcta. Segurament, mesures d’estalvi i de reducció de la despesa sempre se’n poden fer. Amb 26.000 milions segur que hi ha parts que s’escapen. Però la naturalesa de les despeses és absolutament diferent.
—A. M.: L’estructura mental dels governs de Catalunya és diferent de la dels partits que han governat a Espanya. Si féssim el llibre amb allò que haguéssim trobat al DOGC –o mirant diputacions i ajuntaments– abans del 2007, abans de la crisi, potser sí que trobaríem coses qüestionables. Però un dels aspectes positius de la crisi és que aquella màniga ampla que hi havia en determinades despeses es va acabar. La crisi ha fet que les administracions catalanes s’hagin hagut de mirar molt en detall en què es gastaven els diners.
—Què hem de fer perquè un futur estat català eviti despeses d’aquesta mena?
—A. M.: Si volem que l’estat català funcioni i tingui satisfets els seus ciutadans no ha de ser com l’estat espanyol, ni en això ni en algunes altres coses.
—P. A.: És una lliçó per a un nou estat. Si la mobilització per a aconseguir l’estat es manté en el procés constituent, podrem evitar una bona part d’això, podrem fer un model molt més auster. Estic convençut que no ens gastarem disset milions en una ambaixada a Tòquio, i que farem un model més ajustat al nostre pes, petit, al món.
