13.05.2014 - 06:00
Després de vuit anys de col·laborar en projectes diversos, ajudant-se i forjant una amistat, Sílvia Pérez Cruz i Raül Fernàndez Miró (Refree) han fet el pas que tantes ganes tenien de fer: un disc plegats. A ‘Granada’ (Universal) presenten quinze cançons d’estils i llengües diferents, passades pel filtre de les guitarres d’ell i la veu d’ella. ‘Ens agradaria que es veiés que Schumann no és tan lluny d’Albert Pla o Edith Piaf’, explica Refree. Parlem amb ells dels seus lligams i la seva manera d’entendre la música, i, en aquest vídeo de VilaWeb TV, repassem la seva història plegats a través de les cançons del disc. També us oferim una cançó interpretada especialment per a VilaWeb: ‘Acabou chorare‘.
—Vau coincidir fa vuit anys en el projecte Immigrasons. Què heu viscut fins arribar a aquest primer disc conjunt?
—Sílvia Pérez Cruz [S. P. C.]: Ens vam conèixer el 2006. Tot i que en aquell moment ens va costar de trobar l’equilibri, hi ha una connexió entre ara i aleshores, quan ens proposàvem de barrejar un so elèctric amb una veu més popular. Tots dos tenim una carrera individual força plena, però hem fet concerts a duo, hem treballat l’un en el projecte de l’altre, i sempre ens hem ajudat. Teníem moltes ganes de fer un disc plegats, i ara fa un any vam començar a triar cançons.
—Quin és aquest equilibri de què parleu? Què us aporteu l’un a l’altre?
—Raül Fernàndez Miró [R. F. M.]: Hem passat aquests anys buscant els espais on ens trobàvem més còmodes en cada moment. Crec que hem agafat un camí en què l’equilibri musical és molt estable. És difícil d’explicar: tocar amb la Sílvia em dóna alguna cosa que no em dóna ningú més, arribo a uns espais impossibles d’arribar per mi mateix. Però l’equilibri també està en el fet que, després de tots aquests anys, allò en què es basava la força musical ha esdevingut també una amistat molt forta, i això també influeix a l’hora de tocar plegats.
—S. P. C.: Era molt evident què no ho compartíem tot musicalment, però hi havia tot un món que sí: aquesta part més universal de la música, i crec que la treballem sense prejudicis. La manera que té de treballar el so i la llibertat amb què ho fa se m’emporta encara més lluny. Ens donem seguretat l’un a l’altre i no ens fa por d’anar fins als nostres límits.
—El format duet també deu permetre d’explorar més aquestes connexions…
—S. P. C.: El duo és transparent, s’hi veu l’equilibri. Es nota molt quan no van bé les coses, i quan van bé també. Amb el meu pare cantava a duo i l’entenc molt. Tant, que veig que amb cada persona és ben diferent. És com treure a ballar algú: amb segons qui ho trobes de seguida, i amb segons qui veus que no t’has de moure’t tant, a un altre li veus la bellugadissa… En Raül i jo fa molts anys que ens traiem a ballar. Al principi semblaven balls molt diferents, i la felicitat és trobar que cadascú pot moure’s com vulgui, però que hi ha un moviment comú. Crec que hem trobat la nostra manera de ballar.
—El disc presenta una quinzena de cançons d’autors i estils diversos. Quin nexe les uneix?
—R. F. M.: A l’hora de triar-les, era important que ens agradessin a tots dos, però també que la Sílvia s’hi sentís còmoda cantant. A més, havíem de portar les cançons a un terreny personal. Finalment, hem trobat un so. Per mi, l’èxit seria que vosaltres veiéssiu, com hem vist nosaltres, que Schumann no és tan lluny d’Albert Pla o Edith Piaf. Hi ha una línia que uneix tot el disc, una homogeneïtzació i un so que fa que no sigui un disc de versions separades. Penso que el disc mostra una visió molt clara de la música, la que tenim nosaltres.
—Quina és aquesta visió?
—S. P. C.: Quan dues persones que vénen d’estils tan diferents s’entenen vol dir que no tenen prejudicis i que, al final, busquen cançons que les emocionin. Aquí passa això. Teníem les portes obertes i el filtre per a triar les cançons era si ens emocionaven o no. Els autors han fet cançons boniques i són intèrprets que ens creiem molt.
—R. F. M.: Es tracta d’entendre la música com una cosa més global. Crec que hi veiem alguna cosa inexplicable, que és molt personal. Quan una cançó ens agrada no és que sigui d’un estil concret ni que sigui tocada d’una manera determinada, sinó que ens aporta alguna cosa que no es pot explicar. Una energia. I l’energia que ens entra a tots dos en aquest cas és molt semblant.
—S. P. C.: En definitiva, es tracta de buscar plegats un discurs musical que ens creiem, descodificar-lo i portar-lo al nostre terreny.
