07.05.2014 - 06:00
Isabel Martí, editora de la Campana, fa tres anys seguits que publica el llibre més venut de Sant Jordi. En un mercat de quatre mil títols nous cada l’any, no és gens fàcil. Parlem d’algunes de les raons d’aquests encerts, de les transformacions del sector, de la necessitat d’augmentar el minso 22% de lectors de llibres en català… L’editora també pren una posició clara i contundent contra el Gremi d’Editors i l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, per haver fet el joc a Sáenz de Santamaría la diada de Sant Jordi.
L’any 2012, contra tot pronòstic, un suec desconegut de nom Jonas Jonasson, amb una novel·la intitulada ‘L’avi de cent anys que es va escapar per la finestra’, atenyia la primera posició de vendes de Sant Jordi. L’èxit inesperat va ser fonamental per a Isabel Martí, perquè la Campana vivia una situació econòmica crítica. Aquell llibre la va salvar. Potser per això repeteix sovint: ‘Picasso sempre deia: Si la inspiració existeix, que quan baixi em trobi treballant. I jo dic: Si la sort existeix (que existeix), que quan baixi em trobi treballant.’
L’any següent, el 2013, l’èxit aclaparador de ‘Victus’, d’Albert Sánchez Piñol, ja es veia a venir i fou, efectivament, el més venut amb diferència. Enguany també s’ha venut molt bé, ha estat entre els deu primers, tant en català com en espanyol. Només en català ja se n’han venuts uns 100.000 exemplars.
I aquest Sant Jordi, una altra vegada contra pronòstic (tot i que les dades de la setmana abans ja hi apuntaven), una altra novel·la de Jonas Jonasson, ‘L’analfabeta que va salvar un país’, tornava a conquerir el gust dels lectors. Amb tots aquests èxits, avui l’editorial torna a ser consolidada i tot fa pensar que el 2015 celebrarà els trenta anys sense sotracs.
Què ho fa que Isabel Martí sàpiga atrapar l’interès i la curiositat de tants lectors? N’hi ha unes quantes, de raons, és clar, i molts intangibles. Un comentari seu ens dóna peu a l’entrevista: ‘A mi m’agrada molt estar amb gent que no és com jo. La diferència m’agrada molt.’
—És aquesta una de les claus de la Campana, també?
—Sí, potser sí, saber posar-se en la pell de l’altre. És que m’interessa l’altre: instintivament intentes posar-te en el seu lloc i entendre com veu les coses i llavors automàticament fas les coses de manera que ell entengui què li vols fer arribar. Saber que l’altre no ha pas d’interessar-se per tu ni entendre’t t’ajuda a no donar per fetes les coses. No seguir aquella actitud tan habitual en la cultura que és esperar que els altres s’acostin a tu perquè dónes per fet que allò que proposes té interès i els altres s’hi han d’acostar. Crec que la Campana mai dels mais no ho ha vist així. Sabem que ningú no té cap obligació de demostrar interès pels llibres que publiquem i que la responsabilitat d’aconseguir-ho és només de l’editor. La confiança que l’autor ha dipositat en l’editor ha de ser corresposta amb tota l’energia i tot l’enginy.
—Una altra de les claus de l’èxit és que a la Campana sou ben conscients del moment que vivim?
—Sí. A vegades penso que li dec molt al llibre del Xavier Roig, ‘La dictadura de la incompetència’. Crec que a la Campana les coses li van anar més malament abans que a tothom. I recordo que quan jo ja em trobava molt fotuda perquè les vendes no anaven bé, vaig notar que la cosa s’enfonsava i veia que no era un fet conjuntural. Però tothom em deia: ‘Que ets pesada, pessimista, tot ho veus molt malament. No home no, que la crisi fa que la gent es quedi a casa i llegeixi.’ I no, llegir és un hàbit com esmorzar o rentar-se les dents, i qui no el té no l’agafarà perquè no té quartos per a anar de viatge. Potser sí que viure i veure la crisi abans que alguns altres i entreveure uns canvis en el consum cultural molt importants ens va ajudar a redibuixar una mica la manera de fer, a temps.
—De quina manera?
—Som en un procés de canvi i jo no se ben bé cap on anem: hem adquirit l’hàbit de mirar el telèfon, de llegir mil ‘tweets’ i ‘facebooks’ i el que vulguis, tot a la pantalleta. I al final la vida té vint-i-quatre hores, i les hores que dediquem a tot aquest món i a mirar sèries, les prenem de la lectura. La gent passa moltes hores davant l’ordinador en tensió, buscant, canviant d’aquí cap allà. El llibre ara és un contrapunt a aquest món. Quin poder més gran de seducció ha de tenir el narrador perquè la gent, en lloc de fer de tastaolletes, es lliuri a hores de lectura! Em sembla que la funció i el lloc del llibre va canviant.
—Aquesta reflexió ha afectat el catàleg de la Campana?
—Va virar la manera d’escollir els llibres, de buscar la tensió narrativa. També vaig pensar que amb la crisi econòmica i la quantitat de problemes gravíssims que té la gent no s’havien d’editar llibres greus, sinó llibres que ajudessin a oxigenar-se, que no t’ensorressin més. Em sembla que aquesta literatura que durant uns anys ha estat una mica de moda de recrear-se en la misèria humana, de sentir-se important en la desgràcia, forma part del viure bé. És com una espècie de frivolitat, en el fons. Ara la gent té problemes i, per tant, demana a les novel·les que l’ajudin a viure, a passar bons moments. I ser vital no vol dir ser ruc i no entendre res. Potser més aviat són aquells excessivament destructius que d’una manera adolescent encara protesten perquè volen una naturalesa humana ideal.
—Més reflexions sobre la crisi econòmica?
—La crisi provoca la solidaritat: l’altre torna a comptar, perquè el necessites i perquè et necessita. Per això penso que el llibre col·lectiu torna a tenir sentit. La gran cosa que té ‘Victus’ és que el gran protagonista torna a ser el poble. No pas el ‘jo’ i el ‘superjò’, que ens governa des de fa tantes dècades i que també ha marcat tanta literatura dels darrers quaranta anys. L’Albert Sánchez Piñol torna a la literatura el ‘nosaltres’. Aquest ‘jo’ de la novel·lística de l’Albert, no tan sols el fet catalanista, és el que el fa important, no únicament a Catalunya sinó al món sencer. És el que li ha donat l’antropologia.
—Jonas Jonasson també té alguna cosa d’aquest ‘jo’ col·lectiu?
—La perspectiva de Jonas Jonasson no és d’endinsar-se en la psicologia dels personatges. En una entrevista explica que fa un gran esforç per a simplificar al màxim els personatges. Se’n serveix per divertir-te, per fer captivadora la narració. Però ell és periodista, i en les seves novel·les fa una sàtira de la nostra societat, del comportament humà. Crec que darrere les novel·les de l’Albert hi ha un antropòleg i darrere les novel·les de Jonasson hi ha un periodista. I aquesta manera de buscar perspectives noves, fetes amb bon ofici, és segurament un criteri encertat de la Campana. Si més no ho penso així.
—I ara on heu ficat el nas? Aquesta setmana passa per Barcelona l’italià Michele Serra, autor de ‘Els escarxofats’.
—És un llibre que m’agrada molt, és un llibre petitet, que em sembla que explica un fet social en què molta gent es pot sentir reflectida. És una carta imaginària d’un pare al seu fill adolescent. El llibre commou de veritat. Té una barreja de tres coses molt ben dosificades i que es complementen molt bé: la sàtira i la ironia sobre els adolescents (la tovallola mullada a sobre el llit, les dutxes que no poden durar menys de vint-i-cinc minuts, només existeixen les vambes, màniga curta sigui hivern o estiu, munts de roba per terra…, tot de codis de comportament que fan molta gràcia). També conté molta tendresa: hi respires l’amor d’un pare per un fill, un amor immens, que no es pot trencar. I també hi ha dolor: el dolor d’un pare que no troba la manera de comunicar-se amb el seu fill i que se sent perdut. Perquè ell ha renegat de la manera d’educar dels seus pares i avis amb autoritarisme. Ell ha rebutjat aquest model, però també s’adona que el seu model de l’amiguisme fa aigües i que el fill passa d’ell com ell no ha passat mai del seu pare. Més que el retrat d’un fill potser en el fons acaba essent el retrat d’una generació de pares desvalguts i que encara ara no entenen què han fet malament. I tot a través de petits fotogrames, amb escenes de la vida, i contrapuntats per la petició, el prec de: ‘Fill, acompanya’m a una excursió, només una’, que es va repetint en totes les variants possibles. L’últim capítol és l’excursió. Realment commou.
—Aquest llibre és ‘campaner’ però és diferent dels altres dos.
—Aquesta barreja de ficció i no-ficció, quasi testimonial, és molt ‘campanera’. A més, una editorial és una petita simfonia i el seu catàleg ha de tenir equilibri, contrastos, ritmes diferents, com una peça musical. Em sembla que sempre ho hem fet així; un nou títol es el contrast d’un altre i així es potencien i no es tapen.
—La Campana deu ser de les editorials on s’han publicat més llibres protagonitzats per infants.
—Sense adonar-me’n, potser es nota que sóc mestra.
—‘Wonder’ es troba entre els deu llibres més venuts de Sant Jordi també.
—’Wonder’ va costar d’arrencar però després ha estat un fenomen. Quasi cinquanta mil exemplars venuts. És impressionant. Una de les coses de què estic més satisfeta és que amb els llibres de la Campana anem de costat l’edició catalana i la castellana. Amb ‘Wonder’ i les novel·les de Jonas Jonasson (també ho vam aconseguir amb la novel·la ‘La petita història dels tractors en ucraïnès’) fins i tot podem dir que anem estirant l’edició en castellà en vendes. Aquesta és una de les grans satisfaccions. Som una editorial petita, que treballa durament, que és capaç de col·locar-se en nombre de vendes al costat de les grans editorials que publiquen en castellà. Aquesta satisfacció no és només particular, és col·lectiva. Podem arribar més lluny d’on som.
—Sí, la Campana fa anys que publica poc, però tot allò que publica acaba venent-se molt bé. Com us ho feu, per apuntar i fer diana?
—He de dir que la Campana no és la Isabel Martí i prou. Som un equip i això és fonamental. Jo és clar que sóc apassionada, i em sembla que també sóc treballadora i responsable, a vegades fins i tot una mica obsessiva i, per tant, pesada. Però el fet important és que al meu costat hi ha un equip molt bo: l’ànima de l’editorial és l’Espinàs, però també hi ha la Joana Martí i l’Imma Falcó, i una bona xarxa de lectors i informadors, un bon dissenyador… Tots som importants, tots participem en les decisions. També les opinions que em donen els llibreters. Jo consulto moltes coses als llibreters. És clar, som exigents: perquè te’n facis una idea, es van fer unes quaranta versions de la coberta de ‘L’analfabeta que va salvar un país’. Ens va costar de trobar una portada que transmetés alegria i que no semblés que el llibre, ple d’imaginació i esbojarrat, era l’experiència testimonial d’una noia africana.
—La coberta ha estat molt celebrada. També el títol ha estat un encert.
—T’explicaré la història del títol: la traducció del títol original era ‘L’analfabeta que sabia comptar’. En català, el doble significat de ‘comptar’ era un problema. No era un bon títol en català i no transmetia el missatge del llibre: que la vida s’ha aprofitar, que s’ha de viure, que la vida ha de ser atrevida. Mirant què havien fet uns altres països, em va cridar l’atenció la versió nord-americana. Allà no s’hi podia posar l’analfabeta perquè tenia connotacions negatives, i van titular ‘La noia que va salvar el rei de Suècia’. Vaig trobar que per aquí anàvem bé, tot i que a Catalunya de salvar reis ni pensar-hi. Vam decidir de mantenir l’analfabeta perquè, tot i tenir connotacions negatives, hi donava molt de caràcter. I li vam posar ‘L’analfabeta que va segrestar el rei’. Però els traductors, amb molt d’encert, no van acceptar-lo, perquè de fet explicava la novel·la. I l’Imma Falcó va proposar ‘L’analfabeta que va salvar un país’. Em va agradar i encara ens vam plantejar si podria ser també ‘L’analfabeta que va salvar el món’, però vam escollir la concreció. Per una altra banda, era una mica una picada d’ullet a la nostra situació. Potser només el títol ens ha costat més de cent hores de converses i de donar-hi voltes!
—Dieu que fins i tot feu opinar els taxistes?
—I tant, ha ha. Sóc com aquesta empresa del baròmetre. Pregunto a tothom, des dels taxistes fins als meus fills. Tothom et dona la seva perspectiva i t’ajuda a entendre què fas. L’Espinàs, amb el seu do extraordinari (molts i molts títols de llibres de la Campana són seus), és el millor mestre per a adonar-se que en cada matís hi ha tot un món de diferències.
—Sou bona encomanant l’entusiasme dels vostres llibres als llibreters, que us fan confiança i en són bons prescriptors.
—Home, més aviat són els llibreters que m’ensenyen a mi i són ells que em donen pistes sobre si interessarà un llibre o no. De fet, a la Campana posem molta cura i molta dedicació en totes les parts del procés: naturalment, primer en la tria de l’original; després en la traducció (paguem de 13 euros a 16 el foli quan al mercat sovint es paga al voltant de 10 euros), i la producció editorial (el disseny de la coberta, el títol); fins a la difusió (llibreters, periodistes…). Cap d’aquests processos no s’ha de desatendre, perquè si en falla un el llibre es pot enfonsar. I recordem que l’autor ha posat la seva confiança en nosaltres.
—Un exemple?
—Una de les millors novel·les que hem publicat a la Campana és ‘Una part del tot’ de Steve Toltz. Però un volum de set-centes pàgines amb aquest títol semblava un assaig filosòfic. És un títol equivocat, que en el seu moment no em vaig atrevir a canviar. I no va funcionar. I em sap greu perquè Steve Toltz és un narrador com n’hi ha pocs. A vegades penso que el tornarem a editar demanant-li de canviar el títol. I que consti que ell, que és australià, per posar-lo es va inspirar en els castellers, perquè va viure una temporada aquí.
—Parlant de llibreters, què en penseu de la nova generació de llibreries i llibreters que van brostant?
—Ho veig molt bé, tot i que hem de tenir una perspectiva d’uns quants anys per veure què passarà. Em sembla molt bé que hagi tornat la llibreria de barri: aquests llibreters no es faran rics i hauran d’oferir molts serveis, però potser ara toca això. Ho comparo amb el ressorgiment del súper de barri enfront de les grans superfícies comercials. Ara, a mi també m’agrada que hi hagi grans cadenes, perquè vol dir que el llibre pot ser un gran negoci, que té un gran pes social. En aquests moments hem de veure com evoluciona el sector mundialment: nosaltres hi hem d’afegir el problema de la pirateria i de l’oligopoli mundial que són Amazon, Apple i Google. Voleu dir que estar en mans de tres gegants serà bo? Quin peatge implicarà? Per una altra banda, un català que visqui en un indret qualsevol del món avui mateix pot comprar o llegir una novetat en el mateix moment que qualsevol habitant d’aquí.
—Creieu que podran sobreviure les petites llibreries, en aquest nou context?
—Veig és que l’existència de petites llibreries demana de tenir un país amb hàbit de lectura. Perquè llegir, ja ho he dit i no em cansaré de dir-ho, és un hàbit i només un hàbit. I així ho hem de tenir clar a l’escola i a casa i a tot arreu. Per tenir una estructura cultural una mica sòlida, necessitem que la gent, abans d’anar a dormir, tingui la necessitat, el costum de llegir. Deu pàgines o cinquanta. D’un llibre més senzill o més sofisticat. Però tenir l’hàbit de llegir. Perquè ni editors ni llibreters no podem viure només de la campanya de Nadal, de Sant Jordi i, en menor mesura, del llibre que ens comprem per a les vacances. I aquesta sembla que és la tendència.
—Aquestes observacions ens remeten a les dades preocupants de l’estudi del Gremi i de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana sobre hàbits de lectura i la compra de llibres a Catalunya: un 40% d’enquestats no llegeix llibres i només un 22% dels qui llegeixen llibres ho fa en català.
—Sí. Però cap mitjà no ha destacat prou que aquest Sant Jordi el 54% de llibres que es van vendre eren en català. I això em fa pensar que, tot i que el consum de llibres en català i castellà és difícil d’equilibrar per raons d’oferta, si un dia l’any podem passar del 22% al 54%, és que tenim molta feina a fer. Alguna cosa no fem bé ni els escriptors ni els editors ni els llibreters ni els pares ni l’escola… Potser aquest Sant Jordi el sector editorial en català hem fet la feina més ben feta: una oferta variada i ben plantejada en català. Penso que moltes editorials han fet molt bona feina.
—I com veieu el fenomen del naixement de petites editorials? El gruix que ocupen en el conjunt del sector comença a ser significatiu. Aquest és el nou panorama enfront de l’oligopoli de Planeta amb Grup 62, avui en hores baixes, que vau denunciar obertament temps enrere.
—Efectivament, les editorials petites comencen a ser significatives i com que hi ha més perspectives hi ha més varietat. És com les llibreries i els ‘colmados’. Tornen a tenir sentit! Ara, no oblidem que un país madur és aquell que ho té tot. Necessitem editorials grans també. I ara també ho passen malament. Jo admiro la seva capacitat de pagar molts sous, eh! No m’agradaria que no hi hagués grans editorials a Catalunya. I és cert que em vaig quedar sola denunciant el fet que el 80% del món editorial en català estigués en unes mateixes mans i continuo pensant que no és bo. Una cosa no priva l’altra.
—Què n’heu de dir de la reunió que va convocar la vice-presidenta espanyola, Soraya Sáenz de Santamaría, amb el sector editorial el dia de Sant Jordi?
—No sóc de la junta del Gremi d’Editors de Catalunya ni de la junta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, però em va semblar molt malament que s’hi anés, especialment el president de l’Associació. Em sembla intolerable que s’instrumentalitzi un gremi que ens representa a tots. Que vingui la vice-presidenta espanyola a menystenir el govern de la Generalitat un dia tan significatiu com és Sant Jordi i que els membres de la junta que s’hi van reunir li riguin totes les gràcies! Em va semblar claríssim el missatge subliminar: ‘L’enrocat és el president de la Generalitat, i aquesta dona és tot orelles.’ A mi em va empipar, em va semblar un gest polític partidista fet per un Gremi d’Editors que ens ha de representar professionalment a tots i després a casa que cadascú tingui les idees que vulgui. Em penso que a la junta hi dominen del tot les ‘terceres vies’ i han instrumentalitzat el càrrec. O si més no, tinc aquesta por.
