09.04.2014 - 06:00
Les xarxes socials tenen això: permeten de veure néixer i créixer projectes, compartir el compromís i la il·lusió que hi posen aquells qui els engeguen, i el caràcter que hi van imprimint. Això ha passat amb la nova llibreria Calders (Twitter i Facebook), del passatge de Pere Calders número 9, al barri de Sant Antoni de Barcelona. Obrirà dissabte, amb Sant Jordi a tocar i aquesta Setmana Santa tan mal col·locada. Els emprenedors d’aquesta aventura cultural són Isabel Sucunza (Facebook) i Abel Cutillas, dos personatges de l’àmbit literari, amb contactes ben afermats amb autors, editors i llibreters.
D’aquesta nova llibreria, n’hem parlat amb Isabel Sucunza (Pamplona, 1972). Però no ens pas hem aturat aquí. Perquè és una periodista literària que va formar part de l’equip del ‘Saló de lectura’ de BTV i de ‘L’hora del lector’ del Canal 33, editora (treballa a Navona editorial) i autora de ‘La tienda y la vida‘ (a partir dels apunts del seu bloc ‘First Swimmig Lesson‘). Sucunza s’ha destacat també pel compromís en qüestions com ara la independència de Catalunya, a través dels articles del bloc i les notes de Facebook (utilitzat com a dietari personal). Per exemple, va respondre l’article de Vargas Llosa i, abans el del Javier Cercas (el del semàfor, recordeu?). I també ha denunciat la degradació del barri del Raval i l’actuació indiscriminada dels mossos, tant per la mort de l’empresari Juan Andrés Benítez com, en general, per la violència de la brigada mòbil al barri.
De manera que això és una entrevista a una activista cultural, amb compromís social, amb discurs a voltes incòmode (vegeu aquells qui volen convertir Jaume Cabré en un símbol extraliterari), que obre amb passió i amb criteri una llibreria a Ciutat Vella, avui l’única del barri de Sant Antoni, concebuda com un espai de cultura.
—Com vau començar l’aventura de la llibreria Calders?
—L’Abel Cutillas sempre tenia al cap el projecte d’obrir una llibreria. I n’havíem parlar molt, però només n’havíem parlat. Un dia en Gregorio Luri ens va dir que la Llibreria Documenta buscava socis joves i amb ganes i que en Josep Cots començava a tenir candidats. De manera que el vam anar a veure i en vam parlar. De seguida ens vam adonar que no hi compartíem coses bàsiques. Per exemple, ell volia instal·lar la nova Documenta a l’Eixample i nosaltres la volíem mantenir a Ciutat Vella. Però, de fet, amb en Josep Cots va ser la primera vegada que vam parlar seriosament de muntar la llibreria. I després d’aquella conversa, ja no ens ho vam poder treure del cap.
—I com hi vau anar a parar, al passatge de Pere Calders?
—L’editor Jordi Carulla ens va avisar d’aquest local. Era el primer que vèiem i ens va captivar: pel barri, per l’espai, pel nom del passatge, per les condicions que ens feien de lloguer…
—Com l’heu finançat, el negoci?
—Doncs hem demanat un crèdit i hem aconseguit inversors del sector. I després tenim un munt d’amics que s’han implicat en el projecte i hi col·laboren, no pas amb diners, sinó de moltes altres maneres.
—Avui, obrir una llibreria té un punt d’acció subversiva. És plantar cara a la crisi i al poder amb una acció de cultura. Això crea una certa eufòria, també. Però què us fa pensar que us en sortireu?
—Hem parlat amb més llibreters, com ara la Montse de la llibreria Jaimes, que va haver de canviar de local; o l’Eulàlia d’Áncora y Delfín, que va haver de tancar. I hem constatat que no obrim la llibreria en el moment més difícil de la crisi i podem veure què ha fallat. Per exemple, som conscients que hem de començar d’una manera austera: abans es treballava amb deu empleats, es tancava el dilluns al matí i el dissabte només s’obria fins a migdia. Volem fer les coses d’una altra manera, i compensar la baixada en la venda de llibres amb un bon programa d’activitats.
—De quin espai disposeu? I amb quin fons de llibres obrireu? Perquè fa angúnia que una llibreria ofereixi pocs llibres.
—Tenim un espai de 200 m2, dels quals 140 són superfície de venda. Perquè hi ha una part del local que destinarem a ‘coworking’. Pel que fa als llibres, hi hem fet gairebé tanta inversió com en les obres del local. D’entrada, oferirem uns 6.000 llibres, però, és clar, s’ha de tenir en compte que obrim a les portes de Sant Jordi. La diada enganya. Després, de mica en mica, anirem fent. La llibreria podrà acollir fins a 12.000 llibres i, amb el temps, esperem arribar-hi. D’espai, n’hi ha. Una part de la llibreria la destinarem a llibre internacional: en anglès, francès, llibre llatinoamericà especialment de l’Argentina (ens en farà la selecció des d’allà l’Andrés Ehrenhaus) i Diana Hernández ens posarà al dia l’edició des de Mèxic.
—També heu comentat que volíeu prestar una atenció especial a l’autor de proximitat: tant a aquells que viuen al barri com als qui hi van viure.
—Sí, els tenim molt a l’abast. A Sant Antoni hi viu en Miqui Otero, en Yannick Garcia, la Tina Vallès, en Quim Monzó i molts més. I hi vivia en Francisco Casavella. Tenim els escriptors molt a prop i encara hi seran més: ara els escriptors s’espavilen i fan moltes coses, toquen moltes tecles i és més divertit. Mira, si no, en Martí Sales, que treballarà amb nosaltres a la llibreria, o en Pedrals o en Pons Alorda… Hi tindran un lloc. Volem col·laborar amb ells. Sabem que no estem sols, tenim ganes de treballar, creiem que tenim criteri i tenim recursos més enllà de la literatura. I tindrem una xarxa de barri: vendrem llibres de segona mà al mercat de Sant Antoni, aviat ens posarem en contacte amb les escoles i instituts, també ens vincularem amb el Goethe Institut –que tenim aquí al costat–, col·laborarem amb els biblioteques, etc.
—És una bona data, Sant Jordi, per a obrir una llibreria?
—Sí, és un moment ideal, perquè és el dia que més gent entra a les llibreries i això ens ajudarà molt a fer-nos a conèixer. A més, també tindrem una paradeta al passeig de Gràcia, que compartirem amb l’editorial Mediterrània, i ben a prop dels nostres amics de LaBreu.
—Com el veieu, aquest Sant Jordi? Mal col·locat al calendari, creieu que serà bo pel que fa a les vendes? Per on tirareu, a la Calders? Sereu la llibreria de les editorials petites, ja d’entrada? Hi haurà llibres que no hi trobarem malgrat que prometin unes bones xifres de vendes?
—S’escau molt malament, aquest Sant Jordi, sí, però espero que funcioni. Per a nosaltres serà una mena de prova molt bèstia, serà començar pel punt més difícil. I ho farem amb tota l’artilleria: tindrem llibres d’editorials petites, i tant!, però també ‘best sellers’ d’editorials grans; és un dia per a posar-ho tot a l’abast del comprador de llibres. La intenció, un cop passada aquesta data, es anar definint el nostre contingut, no solament pels llibres que tinguem, sinó també per la línia de les activitats que hi oferirem i del material del bloc-revista que preparem.
—Ara que parlàveu de la importància del programa d’activitats, se m’ha acudit d’imaginar en Jaume Cabré dalt de la tarima de la Calders. Aquest escriptor és una de les vostres dèries…
—No és cap dèria. És clar que el convidaria, juntament amb més autors. Per mi, el problema d’en Jaume Cabré és el fenomen que s’ha creat al seu voltant, amb campanya de Nobel inclosa. Em fa ràbia que es faci tant de rebombori per uns llibres que tampoc no em semblen grans obres mestres. Ara, una cosa és inflar una obra i una altra és l’ofici. Convidaria Jaume Cabré a parlar de literatura. Però no parlem de Cabré, parlem de Vargas Llosa, home. Oi que en volíeu parlar?
—I tant. Des del vostre bloc, ‘First Swimming Lesson’, vau definir-vos molt clarament a favor del procés d’independència i contra els articles que havien escrit Javier Cercas i Vargas Llosa després de l’èxit de la Via Catalana. Què us va fer decidir a contestar l’article de Vargas Llosa?
—Estava enfadada. Per mi en Vargas Llosa és un escriptor meravellós; els seus llibres són molt bons, però quan obre la boca… I quan diu que l’article d’en Cercas és bo… Un escriptor tan bo com en Vargas Llosa com pot dir això? En aquest sentit, té una mica a veure amb en Cabré: són situacions en què la política s’anteposa a l’escriptor. En el cas d’en Cabré és aquesta cosa de fer país, de buscar una patum que representi Catalunya, anteposant la política a la creació. En el cas d’en Vargas Llosa, passa al revés: és l’escriptor que deixa de banda la seva qualitat literària per definir-se políticament. Suposo que el mitjà on escriu Vargas Llosa li va demanar que es pronunciés, però coi, si tot un Vargas Llosa no pot dir que no!
—Com el veieu, el procés d’independència?
—Hi estic molt entusiasmada. Jo vinc de Pamplona i allà, quan era joveneta, tot el procés abertzale estava criminalitzat. Era un ambient completament polaritzat, i només et permetien o bé d’alinear-te amb els que en deien assassins o bé convertir-te a la dreta més carca. Per exemple, la insubmissió s’associava directament a l’esquerra abertzale i, en conseqüència, a ETA. Així i tot, a nosaltres ens queien millor els assassins, que deien, tot i que no érem radicals. Mira, a Pamplona portar una ikurriña era sinònim de ser radical. I et podies trobar un divendres al vespre en un bar fent el got i que tot d’una entrés la policia i et llancés gasos lacrimògens. La situació sempre hi ha estat difícil, perquè ja em direu com pot ser que fiquessin a la presó en Martxelo Otamendi perquè publicava un diari en basc. És clar, quan arribes a Barcelona i descobreixes unes posicions més moderades i que a les manifestacions hi van les famílies amb criatures… Definir-te com a independentista aquí i avui és una cosa festiva. És fantàstic, viure això.
—Una altra qüestió en què heu pres partit és respecte del barri del Raval i la violència dels mossos al barri.
—Fa vuit anys que visc al Raval, al carrer de Carretes. En aquest carrer tan encongit els mossos van fer la primera prova amb el canó de so, aquest nou aparell que gasten ara. No em cal moure’m de casa per veure la violència dels mossos. Jo em vaig instal·lar al carrer de Carretes, al costat d’una amiga, la Gemma, que viu en un pis on ja vivien els seus avis. L’àvia de la Gemma era modista de les artistes del Paral·lel. A través de l’àvia i de la mare de la Gemma vaig fer una immersió absoluta al barri i el coneixement del passat m’ha fet mitificar-lo. Però ara els pares de la Gemma han marxat del Raval i viuen al Masnou, i no volen tornar, no pas pels immigrants, sinó per la quantitat de merders que hi ha i per la delinqüència. I quan veus què fan al Gòtic i en què el converteixen, i quan veus les dificultats que posen a la gent del Raval, i escoltes l’Itzíar González Virós… Veus que hi ha uns interessos que no són els interessos de la gent del barri. I passen coses que no tenen lògica: que es mori en Juan Andrés Benítez, després de les puntades de peu que li han fotut vuit polis, i aquests mossos avui ja tornin a patrullar? Hi ha més policia que mai i els problemes són cada dia més grossos. Quan van matar en Juan Andrés Benítez tot el barri es va manifestar: gent de tota la vida, immigrants, putes… Tots tenim la mateixa percepció.
