Joan Josep Isern: ‘Una de les alegries que ens donarà la independència és que deixarem d’una vegada de ser independentistes’

Joan Josep Isern (Barcelona, 1950). Escriptor, i crític literari, és un dels pioners de la blogosfera catalana a +Vilaweb, amb el seu bloc ‘Totxanes, totxos i maons‘ que el mes de juny farà deu anys i que avui arriba justament a 2.500 apunts publicats. Si el voleu conèixer una mica més entreu-hi i descobrireu tot el seu món i les seves dèries. Isern no para mai quiet: li agrada llegir, escriure, escoltar  música, passejar i –encara que sembli mentida– no fer res. ‘En el fons sóc un gandul reprimit, jo’, diu. Acabat de jubilar, reconeix que últimament dedica la major part del seu temps a dues noves activitats: practicar l’ofici d’avi i fer tant com pot perquè, com més aviat millor, marxem d’Espanya.

—Com definiríeu el vostre territori?

—El meu territori és Catalunya: un país anormal que desitja d’una manera ferotge esdevenir normal. Perquè això d’ara no hi ha qui ho aguanti.

—Quin és el vostre paisatge preferit?

—La Vall d’Orcia, a la Toscana, un paisatge que és Patrimoni de la Humanitat reconegut per la UNESCO. És el que apareix en els quadres de Leonardo i en la majoria d’anuncis sobre pasta italiana. Allí em sento feliç, en harmonia, tranquil….  

—Quina música recomanaríeu?

—Això és gairebé cruel, perquè mereixeria l’espai d’una altra entrevista. Us  podria recomanar des de les ‘Variacions Goldberg’ de Bach fins l’últim disc dels Amics de les Arts, Toti Soler o la Troba Kung-Fu. I entremig poseu-hi tot el que vulgueu, que l’encertareu: jazz, cançó francesa, música italiana, rock, folk… Em costa d’imaginar-me la vida sense la música. Potser algú se’n riurà, però una de les coses que vaig fent d’uns anys ençà és una llista de les cançons que m’agradaria que sonessin al meu funeral, totes relacionades amb moments concrets de la meva vida. Actualment, és una llista que s’acosta a un centenar de títols, per tant el meu funeral durarà dies… Bromes a part, se’m fa molt difícil de triar una música; depèn de les circumstàncies de cada moment…

—I un llibre?

—Si fa no fa, diria com amb la música, però em mullaré. Hi ha un llibre que m’estimo molt, per bé que ara ja és un tòpic. Em refereixo a ‘Cien años de soledad’, un llibre que un moment determinat de la meva vida em va marcar molt. Un altre va ser ‘El vigilant en el camp de sègol’. I també ‘El petit príncep’, i  els ‘Mites’, d’en Sarsanedas, i la ‘Marilyn’ del Terenci, i el ‘Coral romput’ de l’Estellés… I Pla, és clar. I si em donéssiu uns minuts més per pensar-hi me’n sortirien tres dotzenes més. Ara, els llibres en el meu funeral no els tocarem, això sí que us ho puc avançar.

—Teniu cap solució per a la crisi?

—Hi ha una cosa amb la qual no estic gens d’acord: això que ens volen fer creure que tots som culpables del que ara passa perquè hem estirat més el braç que la màniga. Això és una fal·làcia que m’indigna. Què s’han cregut? Només falta que ens carreguin els neulers a la gent normal. Una solució per a la crisi? Posant-me en pla cínic, diria que com que ja s’ha robat tot allò que es podia robar potser seria l’hora de començar des de zero i amb una mentalitat nova. Que és exactament allò que pregono per al nou país. Perquè per fer un clon catalanitzat d’allò que ja tenim ara no cal que ens hi posem. Sóc dels que creuen que l’actual classe política la tenim ja totalment amortitzada. Fora. Cal canviar cares, actituds, tot absolutament nou. El fet més important, però, es que estiguem convençuts que som capaços de fer-ho. Perquè en som, de capaços. No en dubteu pas: volem i podem.

—Us atreviríeu a posar una data a la independència?

—Molt aviat. Jo crec que al llarg del 2014 passaran grans coses. Sí i sí.

—Com voleu que sigui la Catalunya independent?

—Un país on valgués la pena de viure, amb gent tranquil·la, normal i corrent, que no ha de demanar perdó de res ni s’emmiralla amb ningú. Ho dic perquè encara ‘espanyolegem’ sense adonar-nos-en. Encara tenim Madrid com a referència constant i és urgent que canviem aquest xip. Quan hàgim partit peres tot això s’haurà acabat i viurem tranquils i descansats. És una de les alegries que ens donarà la independència: Deixarem d’una vegada de ser independentistes! Us ho imagineu?

—Quin futur creieu que tenen els Països Catalans?

—Dissortadament, això ho veig a més llarg termini. No s’ha de perdre de vista, però, que una cosa és l’estat i una altra, la nació. La independència de Catalunya és a tocar, però els altres components dels Països Catalans vénen d’una situació molt dura i els costarà més d’arribar a aquest punt. A mi m’agradaria que aquest futur comú no es demorés gaire. Sempre, és clar, que totes les parts ho volguessin. La resposta és, doncs: el futur que la seva gent vulgui. Ni més ni menys.

—Quin és el teu vostre record de VilaWeb?

—Ho vaig explicar mesos enrere en el meu bloc: el primer record que en tinc és una sessió de presentació que fa divuit anys ens va fer Vicent Partal en un cibercafé que hi havia  a la Gran Via, just al costat de la llibreria Ona. Recordo que ell –amb en Jaume Fuster, en nom de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) que organitzava la trobada– ens va explicar a uns vint escriptors una cosa molt nova que es deia ‘La Infopista’ i que havia de tenir molt de futur. A partir d’aquell moment vaig començar a seguir-vos i a convertir-vos en una de les meves referències.

—Què significa per a vós VilaWeb?

—VilaWeb vol dir gent de la qual em fio. Mireu: en aquest món pot haver-hi persones més sàvies o més curtes (Nostre Senyor reparteix els atributs com bonament pot),  però hi ha una classe de gent a la qual compraries un cotxe de segona mà a ulls clucs perquè instintivament et desperta confiança. Perceps que juga net. Per la manera com actua, per la feina que fa, per la senzillesa en les actituds, per la fermesa en els principis… I a mi em passa exactament això amb tot l’equip de VilaWeb. Amb la bona gent de Vilaweb.

—Què és allò que més us agrada de VilaWeb?

—Bàsicament, la possibilitat de tenir una informació amb la garantia que no ‘espanyoleja’. Com he dit fa un moment, la referència de VilaWeb no és allò que passa a Madrid. Si he d’entrar en coses més concretes, diria que m’interessen les seccions de ‘Lletres’ i ‘Opinió’. Començant pels editorials, les opinions contundents i els mails oberts d’en Vicent, en Barnils, la Marta Rojals… Tot plegat van configurant un univers molt coherent i una prova de tot això és l’últim llibre de Vicent Partal, fet a partir d’articles publicats a VilaWeb. La possibilitat de fer un llibre com aquest amb textos que segueixen una línia coherent des de fa sis o set anys fins ara, és l’indici més clar que qui hi ha al darrere és algú que té les idees clares. Que sap on va.

—Que hi canviaríeu?

—Canviaria el suport tecnològic que fa funcionar els blocs. Per bé que ja ens hem acostumat a les seves limitacions, l’eina que dóna suport als Blocs de +VilaWeb és limitada, ha envellit i podria millorar molt més. Si no m’equivoco em sembla que ja hi estan treballant i aviat ens donaran una alegria.

—Us sentiu part de la comunitat de VilaWeb?

—Sens dubte. Una cosa és que jo, per tarannà personal, tingui tendència a ser més aviat un llop solitari. Però el concepte de comunitat crec que és un  dels trets distintius més potents de VilaWeb. No fa gaire vaig parlar amb una persona que volia obrir un bloc i li vaig recomanar que ho fes a VilaWeb. Si obres un blogspot o similar, li vaig dir, seràs una gota solitària enmig del mar. Però si formes part de  la blogosfera de VilaWeb continues sent tu mateix, és clar, però estàs dins d’un col·lectiu que t’aixopluga i que, com es diu ara, es va retroalimentant. Per mi es un gran honor sentir que formo part d’un col·lectiu de gent amb la qual detecto molts punts en comú.  

—Què diríeu als lectors que encara no s’han apuntat a +VilaWeb? 

—Els diria bàsicament que és la possibilitat d’entrar en contacte amb un microclima d’idees clares i endreçat. 

—Un desig?

—Més que un desig, un convenciment: VilaWeb serà un dels elements bàsics d’aquest nou país que estem preparant. I tant de bo que sortissin unes quantes iniciatives més en la mateixa direcció. Desitjo un país en què parlar de gent que fa informació com Déu mana no sigui una cosa estranya. Un país on la informació no sigui sinònim de gent que escombra cap un cantó o altre en funció dels seus interessos. Uns interessos que, ai las, massa sovint són poc confessables. I així ens va.

—Com us sentiu quan mireu enrere i veieu que el vostre bloc ja aplega 2.500 apunts?

—Sento una barreja de sorpresa i d’aclaparament. ‘Tot això ho he fet jo?’, em pregunto. Sobretot perquè quan vaig començar-lo, aviat farà deu anys, estava convençut que me’n cansaria al cap de dos mesos. Després repasso la carpeta on deso els correus que rebo dels lectors –les Totxanes no tenen activada l’opció per fer-hi comentaris, però el meu correu electrònic és fàcil de trobar en el mateix Bloc– i m’adono que amb una dimensió modesta he aconseguit expressar en veu alta coses que en principi em semblen meves però que després, gràcies a la màgia d’Internet, veig que són compartides per moltes altres persones. Ja he dit fa un moment que sóc bastant individualista, però he de confessar que saber que darrere del que escric hi ha tanta gent m’estimula i m’emociona.