24.03.2014 - 22:45
Bon dia a tots i totes!
En primer lloc, felicitar l’Assemblea per organitzar aquesta marxa, i en segon lloc agrair de tot cor a la resta de persones la seua participació. Perquè podrien haver-se quedat a casa descansant, reballats al sofà mirant a la tele la Fórmula 1, o fent-se una paelleta amb els col·leguetes o els familiars, o fent qualsevol cosa que se vos ocórrega… Però NO, mira per on ACÍ ESTEM! Dedicant aquest matí de diumenge a protestar contra la imposició per part de Conselleria d’un projecte aberrant. Ací, a la Pobla del Duc, tallant la carretera juntament amb altres veïns i veïnes de la nostra comarca, dels NOSTRES POBLES. Tot i que açò avui està considerat com una acció il·legal que ens podria portar de vacances a Picassent.
Redéu, que curiosa és la Justícia, no?… És il·legal tallar una carretera i no ho és imposar per la força un projecte que de dur-se avant podria deixar feta una merda mitja Vall… No sé jo, potser és que la gent dels pobles som curtets i no ho entenem, no ho pillem.
Doncs bé, jo pense que encara que aquest fet puga paréixer una cosa ‘normal’, sense més transcendència, el fet que estiguem ací un dia com hui protestant i no en un altre lloc cadascú a la seua, SÍ que és important perquè porta implícit un missatge amb majúscules, sobretot de cara a uns temps futurs, que per desgràcia no pinten massa bé –ni per als joves, ni per als majors. Millor dit, porta implícit dos missatges, un per a nosaltres i un altre per a ells: per una banda un missatge d’esperança i alegria dirigit a nosaltres, ‘el saber que per fi estem reaccionant, que ja hem despertat’, que la seua televisió, la seua educació individualista i competitiva, la seua falsa felicitat que es compra a base d’euros -amb Masterd Card o Visa, com deia aquella publicitat- no han aconseguit arrancar-nos les nostres arrels, la nostra identitat, l’estima per aquestes terres i muntanyes, i per això estem ací.
Per altra banda, per als ‘altres’, potser açò més que un missatge siga rebut com un avís, com un toc d’atenció o fins i tot com una amenaça: l’amenaça de saber que no som morts, que som ben vius, i que d’ara en avant ho tindreu difícil tots eixos Moniatos amb quatre duros que vulguen vindre ací a fer el que els done la gana. A més a més, molt més important que l’estar ací hui, és una cosa que a primera vista no es veu, però se sent: hem començat a teixir! A teixir què? Doncs mira, una gran xarxa, una teranyina, una xicoteta família de veïns i veïnes de la Vall que tenen els ovaris i collons suficients de dir que NO A LA PLANTA o AL QUE SIGA, a la cara de qui faça falta i sense cap tipus de vergonya. I açò farda molt.
QUE SOM NOSALTRES QUI VIVIM ACÍ I PER TANT SOM QUI TENIM L’ÚLTIMA PARAULA, EL DRET DE DECIDIR EL NOSTRE FUTUR.
QUE ESTEM FARTES QUE NO SE’NS ESCOLTE. I com que estem farts, hem començat a teixir, per a ser molts, per a poder recuperar la veu, perquè ressone. I això a ells els fa por, vos ho jure, els acollona!
A les comarques Zapatistes de Mèxic hi ha un cartell a l’entrada que avisa ‘COMUNITAT ZAPATISTA, ACÍ MANA EL POBLE I EL GOVERN OBEEIX’. Doncs bé, potser aquest siga un bon exemple des d’on poder començar a caminar per a evitar que en un futur des dels despatxos de VALÈNCIA, MADRID O BRUSSEL·LES ENS IMPOSEN BARBARITATS COM AQUESTES O SIMPLEMENT ES CREGUEN AMB EL DRET DE DIR-NOS QUÈ HEM DE FER O COM HEM DE VIURE.
Ja per acabar, m’agradaria deixar clar qui són aquests ‘altres’. Aquests són els del ‘tren del progrés’, eixe tren que no s’ha de deixar escapar perquè sols passa una volta en la vida. Però la realitat és que cada cinc o deu anys toca de nou a les portes de les nostres cases per a intentar vendre’ns la moto amb un nou projecte destructiu, i amb les mateixes promeses de FAENA, DINERS I UN FERRARI A LA PORTA CASA.
Bé, doncs aquest tren ja el coneixem de sobra i com diu una de les pancartes FA OLOR A MORT. Aquest tren està conduit per Conselleria, per polítics i banquers, per empresaris sense escrúpols que en compte de tindre cor al pit, tenen un bloc de formigó, i per desgràcia d’alguna manera també per a nosaltres. Sí, LES INFRAESTRUCTURES SÓN EL REFLEX DEL NOSTRE MODEL DE VIDA ACTUAL. I ja va sent hora que seiem a reflexionar. És a dir, que ens preguntem el perquè? si realment ens beneficia aquest model de vida -aquest progrés- que necessita constantment de macroabocadors, de línies d’alta tensió, d’AVE, de cada vegada més velocitat en tots els aspectes de la vida i després de tranquil·litzants i psicofàrmacs per a poder dormir. I en aquest cas concret també de PLANTES de Residus Animals on poder anar a tirar dos dotzenes de tràilers diaris d’animals morts amb malalties desconegudes o de laboratoris. En fi, animals que també són el designi d’aquests temps, d’aquest model capitalista de producció a gran escala on el que importa no és el com, ni el per què. Sinó la rendibilitat econòmica.
Bé, i amb aquesta invitació a la reflexió acabe ja, no sense abans convidar-vos a participar a aquest gran repte -si és que realment som honestos i quant hem dit que no volem la planta a casa nostra i tampoc a casa del veí, ho déiem de veres. Un repte que implica redefinir el concepte de progrés per un altre que signifique el benestar de les persones però sempre amb un equilibri amb el medi, amb la natura. Un repte que passa per recuperar el control de la locomotora -del tren- abans que ens passe per damunt, i aleshores decidir lliurement el nostre destí. Un camí que de segur serà llarg i difícil, i que no ha començat ni acabarà quan aconseguim parar la Planta. El camí serà llarg, n’hauran de passar molts per a aconseguir un canvi de model, però ací, d’alguna forma, ja hem començat també a caminar, ‘a afegir el nostre granet d’arena’.
UNA COMARCA, UNA FORÇA – NO A LA PLANTA DE RESIDUS ANIMALS.
UN ALTRE MON ES POSSIBLE.
