24.03.2014 - 06:00
Enric Iborra, fill de l’escriptor i crític literari Josep Iborra (1929-2011), és professor de llengua i literatura catalanes a l’Institut Lluís Vives de València des del 1987. El curs 2009-2010, va començar a ensenyar-hi l’assignatura optativa de literatura universal. Havia llegit el llibre ‘Y Google como lo haría’, del periodista Jeff Jarvis, que el va convèncer de les possibilitats que oferia un bloc a internet. Així doncs, el curs següent va obrir el bloc ‘La serp blanca‘, nom tret d’un vers d’un poema de Josep Carner, ‘De lluny estant’ (una serp blanca que és metàfora de camí, que és metàfora de vida). Ho féu amb la voluntat de dur un dietari públic d’aquestes classes de literatura. Temps després aquest material es va convertir en el llibre ‘Un son profund‘ (Viena Edicions), que ha estat destacat amb el premi Ciutat de Barcelona d’assaig, ciències socials i humanitats.
‘Un son profund’, tal com diu el subtítol, és el dietari d’un curs de literatura universal. Però de fet és molt més. Així en parlà el jurat del premi Ciutat de Barcelona: ‘El llibre és un assaig original a partir de l’experiència educativa d’iniciació a la lectura dels clàssics de la literatura universal. Enric Iborra reïx a tractar aspectes de l’obra dels grans escriptors d’una manera àgil i atractiva, tant per a adults com per a joves. Transmet passió, combina un gran coneixement de la literatura amb la capacitat de generar entusiasme i interès, i convida, especialment els joves, a iniciar-se en el plaer de la lectura.’
El primer any de ‘La serp blanca’, Iborra hi resumia les classes, amb els comentaris que havien fet els alumnes i també material complementari, lectures relacionades i reflexions personals. La fórmula va tenir uns resultats inesperats, perquè el bloc es va convertir en un reforç per als alumnes, un complement de l’assignatura. Passat el curs, Enric Iborra va continuar el bloc, però ara ja no com un dietari de curs, sinó com un espai de reflexió de lectures fetes, un bloc literari i personal que a ell li agrada d’anomenar unes ‘notes de lectura i altres històries’ i també ‘una mena d’obrador públic de la meva escriptura’.
Iborra n’ha vistes de tots colors, durant aquests vint-i-cinc anys llargs de docència. Per l’experiència que acumula i per la qualitat de pensament, es fa escoltar. En l’entrevista que us oferim, aquest professor vocacional i humanista (costa trobar un perfil d’aquesta naturalesa) parla de l’educació en general i de la del país en particular. I ho fa amb optimisme. Nous aires marquen la realitat del País Valencià, que segons Iborra veurà un canvi de governants tant a la Generalitat com a l’Ajuntament de València. Els esdeveniments en cascada que els polítics del PP han perpetrat, especialment aquests últims mesos, mostren la seva incapacitat de continuar governant. Ell va viure des de primera línia de front el punt d’inflexió, perquè es visqué a l’Institut Lluís Vives.
Què ho deu fer que l’Institut Lluís Vives de València hagi pogut aglutinar un professorat i un alumnat tan destacats? Al Lluís Vives també hi feia classes de llengua i literatura catalana Octavi Monsonís, autor de la novel·la ‘Carrer de pas’ (Edicions de 1984). I van ser els alumnes del Lluís Vives que amb les seves manifestacions contra les retallades del sistema educatiu, tallant el trànsit al centre de la ciutat, el 2012 van fer l’anomenada ‘revolta del Vives’ i van encendre la Primavera Valenciana. De tots els apuntaments del bloc ‘La serp blanca’, el més llegit és dedicat a ‘La revolta del Vives‘. Impecable.
—Com se us va acudir de començar un dietari de les vostres classes de literatura universal per internet?
—Vaig començar el bloc com un joc. La intenció era portar un diari de les classes que vaig començar a fer de literatura universal (era el segon any que feia aquesta assignatura optativa), i de les meues lectures personals. També perquè no tenia cap lloc on escriure públicament de forma periòdica. En el bloc resumia les classes i oferia material complementari. D’aquesta manera també perllongava el temps que els alumnes dedicaven a l’assignatura. Ells van participar molt en el bloc. Considere que va ser una experiència molt fructífera.
—‘Un son profund’ parteix completament del bloc ‘La serp blanca?
—Es basa en el primer any del bloc. El llibre ‘Un son profund’ s’havia anat fent i al final me’l vaig trobar fet, vaig veure que tenia una certa coherència i unitat. Després he continuat publicant, però ja no és un dietari del curs, sinó que he continuat publicant unes altres reflexions, també sobre obres de literatura catalana.
—I el títol?
—No és cap referència a l’efecte somnífer de la lectura (ha, ha, ha). És una referència a un episodi de l’Odissea’ d’Homer: quan Ulisses finalment arriba a Ítaca, hi arriba adormit. Ell, que ha lluitat tant i tant de temps, en el moment culminant del retorn, es troba adormit. Aquest fet obsessionava Carles Riba. Per tant, ‘Un son profund’ és un títol literari. Els especialistes el relacionen amb l’estada al ventre matern, amb un renaixement. Les coses veritablement importants les fem sense adonar-nos-en, perquè són profundes. Ja ho veieu, és un episodi fonamental que admet moltes interpretacions.
—A l’hora d’iniciar el dietari, quins referents vau emprar?
—El que vaig tenir més present foren els cursos de literatura europea i de literatura russa que impartia Nabokov. Hi ha un llibre que recull els apunts que utilitzava per fer les classes. I un altre referent és el llibre ‘Mimesis’ d’Eric Auberbach, obra mestra de la crítica literària europea. El cite molt aquest llibre.
—Després de tants anys d’ensenyar llengua i literatura en un institut, heu entès per què a l’adolescència i la primera joventut bona part dels nois deixen de llegir? Són pocs els qui mantenen el gust per la lectura o el recuperen uns quants anys més tard.
—Els joves tenen molts interessos i comencen a exercir la seua llibertat personal. Poden fer moltes coses més enllà de la lectura. I el perquè alguns s’infecten amb el ‘virus’ de la lectura i alguns altres no és un d’aquells misteris difícils. Hi tenen a veure molts factors, com ara la trajectòria de cada jove, si hi ha llibres a casa o no, com ha viscut la lectura fins aquell moment…
—El sistema educatiu encerta en la manera d’inocular el ‘virus de la lectura’ als joves?
—Una cosa és entendre la literatura com a assaig i una altra és com viu cadascú el gust per la literatura. Si partim de l’experiència personal, individual de la lectura, no llegim mai de manera cronològica, sinó que un llibre et porta a un altre llibre per raons diverses. Entrar en la lectura és fer-se un itinerari personal. De manera que a l’institut, tot i que l’assignatura s’ensenye de forma cronològica, jo intente centrar-me en els textos, evitant parlar gaire de moviments ni de context, per cercar la reacció dels alumnes a aquests determinats textos i lligar-los amb altres arts, com la música o la pintura.
—I portar a la contemporaneïtat aquests textos?
—És clar, perquè per reculats que siguen en el temps, no deixen de parlar-nos d’experiència actuals, pròpies. Així, la literatura es converteix en una experiència viscuda. Perquè a través dels llibres es fa una reflexió sobre la pròpia vida i això et permet d’eixamplar-la enormement.
—Quins objectius cal aconseguir en la manera d’ensenyar literatura als instituts?
—És complexa, aquesta qüestió. Però jo reformaria les programacions actuals. Faria una assignatura de literatura simplement, on es parlàs de la catalana, de la francesa, l’alemanya… perquè hi ha molts autors estrangers que els tenim traduïts a la nostra llengua. De manera que reduiria la insistència del marc nacional de la literatura i també reduiria l’enfocament historicista que se’n fa: reduir la informació contextual, parlar poc de moviments, anar directament a la lectura de les obres, per convertir la literatura en una experiència personal.
—En tot aquest procés què li deveu, al vostre pare?
—Li dec moltíssimes coses. Sobretot la biblioteca que m’ha deixat, i el diàleg permanent que teníem sobre llibres. Era el meu interlocutor principal. I ara que no hi és, és com si tingués la seua ombra al darrere.
—Què té l’Institut Lluís Vives que va fer possible l’origen de la Primavera Valenciana? Com vau viure des de dintre ‘la revolta del Vives’?
—Jo fa molts anys que hi faig classes i m’hi sent molt de gust. Us diré que les accions dels alumnes del Vives tenen un ressò més important que les d’altres centres per una qüestió elemental: és un institut molt cèntric i qualsevol acció té un ressò immediat. Ara, el que el fa diferent d’altres instituts són els alumnes, perquè tenen un nivell acadèmic molt bo. Com que el centre té molta demanada, es tria pel nivell acadèmic. I sovint els millors estudiants també són els més compromesos, perquè són joves interessats pels temes socials i polítics. Això va fer que el 2012 aquests alumnes es mobilitzassen, tot i que crec que ‘la revolta del Vives’ es va produir per la intervenció desproporcionada de la policia, colpejant i denunciant els alumnes. Sovint les revoltes esclaten per motius fortuïts.
—I ara, com quins ànims hi ha, entre l’alumnat del Vives?
—M’estranya que hi haja tanta tranquil·litat, perquè avui hi ha més motius encara per a mobilitzar-se que el 2012, però de moment no ha passat res.
—Com viviu l’espanyolització de l’ensenyament al País Valencià? Atacar l’ensenyament en català és una de les estratègies de recentralització que el PP ha treballat amb més determinació. Només cal veure la llei Wert, o la supressió de moltes línies d’ensenyament en català.
—Tot plegat ens ho prenem amb un cert optimisme, perquè pensem que tot això passarà en quatre dies. La gent espera que amb les eleccions caiga el govern del PP a la Generalitat. Perquè totes aquestes agressions mostren la seua degradació més absoluta. De fet, aquestes agressions es veien venir perquè també van relacionades amb el procés d’independència de Catalunya. El PP ataca aquells territoris de parla catalana on la realitat nacional és més dèbil: les Balears, el País Valencià i l’Aragó. Jo això ho veig com una fase que no durarà, que es capgirarà. Perquè no només canviarà la Generalitat, també canviarà el poder a l’Ajuntament de València. I, pel que fa a la LOMCE, és una llei que naix morta. Potser em prendràs per massa optimista, però jo trobe que l’ambient que es respira és aquest. Perquè tots aquests atacs desesperats són la prova que el problema que tenen davant és molt fort.
—Comença a fer-se veure un País Valencià fins ara gairebé ocult, que es tenia segrestat.
—La revolta de la Primavera Valenciana va tenir una durada curta, però va mostrar amb claredat que el partit en el poder havia perdut el control de la situació i que s’iniciava un punt d’inflexió. Recorda que la policia es va trobarf obligada a retirar-se i els estudiants es van fer els amos de la ciutat. I després els episodis s’han succeït en cascada: la multa a Acció Cultural del País Valencià, el tancament de RTVV, el tancament de Catalunya Ràdio… Aquesta cursa enfollida és una fugida endavant desesperada. Ens enfastidien molt, però aquests que ens enfastidien tenen una data de caducitat bastant pròxima.
—Com veieu el procés d’independència de Catalunya?
—El veig amb il·lusió sobretot, i amb preocupació. Si la independència s’aconsegueix, pense que al començament rebrem agressions al País Valencià i a les Illes Balears. Però després la independència tindrà efectes positius per a la resta dels Països Catalans: quan es veja que a Catalunya les coses van bé, de seguida es veurà créixer un moviment independentista al País Valencià. Per això estan tan espantats els polítics del PP, pel mal exemple que la independència de Catalunya pot donar als altres territoris.
