Juste de Nin: ‘L’únic perill per a la independència és l’excés de seny; ara ens cal més rauxa’

‘L’únic risc per a la independència és confondre seny amb immobilisme’. D’aquesta manera el dissenyador i dibuixant Lluís Juste de Nin, durant defineix el punt en què es troba el procés sobiranista que viu Catalunya. I per això, diu, ‘en tot cas el que ens cal és rauxa, que és sinònim de valentia i atreviment’. No es casual, doncs, hagi decidit de publicar enguany ‘Rauxa. La Catalunya rebel de 1925 a 1931‘, la seva novena novel·la gràfica d’una sèrie que recull moments concrets de la història del nostre país. En la novel·la, molt ben documentada, parla, sobretot, del coronel Macià, ‘el primer referent independentista i un precedent del moment actual’. ‘Sense ell, ara no seríem on som’, diu. En aquesta entrevista parla dels detalls de la novel·la, però també de la seva vida, marcada sobretot, en paraules seves, per la ‘clandestinitat i el compromís nacional, passant per la moda’. No en va, Juste de Nin és conegut com a conseller delegat i dissenyador d’empreses com Armand Basi i Lacoste. I com a empresari, assegura que això que allò que diuen alguns de què els empresaris estan en contra de la independència és un mite. I respecte els passos a seguir a partir d’ara, a més de la rauxa, ‘el primer que cal és proclamar la república catalana , que després ja ens posarem d’acorden els detalls’.

—És la novena novel·la gràfica en relatiu poc temps, en una vida, la vostra, dedicada a la moda…
—Fa unes setmanes vaig fer una conferència a Tarragona en què resumia la meva vida amb el títol ‘De la clandestinitat al compromís nacional, passant per la moda’. En realitat em vaig dedicar a la moda perquè no em podia dedicar al dibuix. En ple franquisme caspós i lamentable vaig entrar en la clandestinitat i no podia publicar legalment.

—Però mai no heu deixat de publicar. En aquella època signàveu amb el nom d’El Zurdo’…
—Sí, però en la clandestinitat. Des de petit, la meva manera d’expressar-me ha estat sempre el llapis. Cada vegada que havia de dir alguna cosa, a l’escola per exemple, era dibuixant. Això no ho he abandonat mai. I la meva intenció era ser ninotaire, fer llibres, còmics, humor gràfic, etc. Però en edat adulta jo i la meva dona vam decidir de posar-nos al servei d’alguna cosa que fos útil contra la dictadura. Ens vam vincular al PSUC. I aleshores vàrem entrar al forat de la clandestinitat. Em van sortir ofertes precioses, del Noticiero universal i El Mundo Diario, entre més, per fer l’acudit diari. Però vaig haver de dir que no, perquè si no la político-social, la Gestapo de l’època, hauria vingut en vint-i-quatre hores a casa. Em vaig concentrar en el dibuix antifranquista per a totes les revistes del PSUC, Comissions Obreres, més endavant a l’Assemblea de Catalunya… També a El Mundo Obrero, del Partit Comunista d’Espanya, on tenia una secció setmanal amb un tal M. Sánchez Molbatán. Que, evidentment, era Manuel Vázquez Montalbán.

—Vau ser amics molts anys…
—Oi tant. La meva primera novel·la gràfica es va publicar gràcies a ell. Vaig tenir el plaer de veure’l cada setmana durant molts anys. Va ser una sort, perquè va ser un mestre per a mi. I quan jo em posava rabiós, com quan vaig anar per primera vegada a la Unió Soviètica, a l’època Bréjnev, i vaig veure l’olor d’estafa estaliniana que feia, ell deia: ‘ho veus, t’afloren les vísceres del POUM!’. Era un autèntic intel·lectual d’esquerres, però decididament molt crític. No tenia manies a l’hora d’atacar el PSUC i el PCE per la manca d’autocrítica, pel dogmatísme que de tant en tant hi aflorava… A més, ara me’n vaig de tema, però aquests partits van acabar essent els còmplices de l’assassinat d’Andreu Nin, que era cosí del meu avi. A Andreu Nin jo li tenia un gran respecte. Quan deixo el PSUC a 1978,vestudio àvidament els seus escrits, en especial el premonitori, en les actuals circumstàncies, ‘Els moviments d’emancipació nacional’. De fet, sóc de la Fundació Andreu Nin, i no només pel cognom, sinó per l’anti-estalinisme, perquè aquesta aberració del comunisme no va morir amb Stalin. Jo diria que fins i tot el Putin té trets estalinians… Perdona, tornem on érem…

—Parlàvem de la vostra vida: clandestinitat, compromís nacional i moda…
—És que quan es va acabar la clandestinitat jo ja era dissenyador de moda. I treballava mig a París i a Barcelona. Aleshores la Isabel-Clara Simó em va proposar de fer una pàgina legal! Llavors ja firmava amb el nom de ‘L’Esquerrà’, pseudònim que vaig mantenir un temps. Era una sèrie que es deia ‘Petant la xerrada’ i consistia en un resum setmanal de tot allò que passava; i passavaen moltes coses! Aleshores la meva catalanitat anava decididament en augment. Va venir l’època constitucional i fins i tot em vaig barallar amb Solé Tura. Li vaig tornar el carnet del PSUC perquè s’havien ‘descuidat’ de lluitar per un dels punts de l’Assemblea de Catalunya: el dret de l’autodeterminació. Li vaig dir que en un partit que no reconegués el dret de l’autodeterminació jo no hi podria ser. Jo havia estat molt còmode al PSUC, però era el PSUC qui havia canviat, no jo. Bé, ja hem deixat la clandestinitat i jo ja vivia de la moda. El compromís nacional creixia encara més i aleshores vaig publicar el meu primer llibre.

—Continueu. Gràcies a Vázquez Montalbán?
—En bona part ¡, mentre la situació política era la que era, passa el temps i decideixo, amb tota la documentació que havia acumulat de la meva família, fer el meu primer llibre, la primera novel·la gràfica. Vaig pensar no tant en publicar-lo sinó de llegar-ho com a document gràfic als meus descendents. també parlaria de la branca de l’Anaïs Nin, la meva cosina segona. El seu germà, el compositor Joaquin Nin-Culmell venia sovint a Barcelona. Ens estimavem molt, fins i tot li vaig dissenyar el vestuari de la seva òpera ‘La Celestina’, estrenada a Madrid el 2008. Era la història d’una família catalana, això sí, ben singular, oi? Manolo Vázquez Montalbán va venir a casa, li vaig ensenyar, i em va dir: ‘Què dius? Que no ho vols  publicar? Ara mateix te’n vas a Planeta- Agostini! I va sortir…’ Veient l’èxit que va tenir ‘acollida, vaig decidir desenvolupar una idea que tenia de feia temps: explicar la història del meu únic país, que és Catalunya, per fascicles, mai seguits ni cronològics i saltant èpoques. La idea era parlar novel·ladament en cada llibre d’una època concreta que no tingués res a veure amb la del llibre anterior. Es tractava de mica en mica de formar un mosaic de la història del país. I aquesta ja és la novena novel·la gràfica!

—‘Rauxa’, sobre la Catalunya rebel del 1925 al 1931. Per què rauxa?
—Tinc una llibreta on hi tinc acumulades diferents idees que em vaig apuntant. I ‘Rauxa’ hi era, però tenia clar que havia de sortir l’any 2014, per raons que us podeu imaginar, perquè commemorem el tricentenari i perquè en el fons jo intuia el passaria, el que passa…

—Ja us imaginàveu el referèndum?
—Estava convençut que arribaria un dia en què Catalunya no podria fer cap pas enrere. I tampoc podria fer el ridícul. O sigui, calia una carta astral que s’ha produït, que és que des de la presidència fins al cap de l’oposició, les grans entitats com Òmnium, ANC, pràcticament tots, estan d’acord a parlar amb naturalitat d’un estat propi, d’independència. I per descomptat que ho aconseguirem! Em vaig reservar la novel·la perquè fos publicada aquest any, en què l’únic perill per a la independència és l’excés de seny; ara ens cal més rauxa. Amb la dosi adequada. La tenia guardada per contribuir amb unes gotes més de rauxa.

—La rauxa l’associaciem a la festa i la xerinola…
—Rauxa vol dir coratge i valentia. Atreviment. I per tant era molt necessari dedicar la novel·la al primer referent independentista de la nostra història, Francesc Macià. Tot i que jo tinc la sospita, i no sóc pas l’únic que ho diu, que Prat de la Riba i Valentí Almirall, entre tants d’altres, ja eren independentistes, El que passa és que no ho veien factible ni tenien la parròquia a darrere com ara.

—Macià era un arrauxat?
—Macià era una figura molt cotrovertida al principi. La gent de seny el criticava, el mateix Rovira i Virgili. Sí, ‘és un arrauxat’, deien. No diem que els catalans som seny i rauxa? Ell era la rauxa. O millor encara, un arrauxat amb seny. Ell va ser capaç de deixar l’exèrcit i convertir-se en un cabdill independentista que funda Estat Català. Ara tenim els pobles, les assemblees nacionals, els òmniums culturals, els ‘Súmate’, la gent! Les grans majories, n’estic convençut. I em vaig dir: si has de parlar dels referents, que sigui en un llibre que reflecteixi l’època de la dictadura de Primo de Rivera i la figura de Macià.

—Si ens falta rauxa, ens fa falta un Macià, doncs?
—No, ara, com deia, tenim una carta astral bona perquè tant el president, com el cap de l’oposició, no tenen cap problema per parlar d’estat propi. Això no havia passat mai. Quan dic que ens falta rauxa vull dir en realitat que el seny no ens pot fer presoners ni traïdors. La gent és qui apreta el polítics, a diferència d’abans. I això és molt bo. Per tant, l’únic perill és que hi hagi un sector significatiu de la ciutadania que confongui seny amb immobilisme. Hem fet la Via Catalana, les grans manifestacions, etc. Però en el moment de treure pit, que és un moment que arribarà, i no parlo del futur galàctic, sinó del 9 de novembre, hem de tenir coratge, rauxa, amor propi, per no fer ni un pas enrere, per a demostrar-nos que ho podem fer, que no era un somni. Potser els escocesos no hi arribaran, potser els quebequesos tardaran una mica més. Però els catalans hi hem d’arribar. Perquè ara ja no hi ha cap més camí que aquest.

—Els espanyols no ens ho posen pas fàcil…
—És que l’únic camí és ser un estat amb bones relacions amb Espanya. I només tindrem bones relacions amb Espanya quan ens mirem cara a cara, amb igualtat. Això només té un nom: ser un estat propi. Quan siguem dos estats fins i tot podem fer tractes preferents entre nosaltres, perquè hi ha moltes coses que ens uneixen, llaços familiars, molta part de la història. Jo no sóc en absolut ni anti-castellà, ni anti-espanyol, ni res de tot això. Al contrari. De la mateixa manera que no sóc ni anti-italià, ni anti-francès, ni anti-irlandès. El que seria realment meravellós és que el film s’acabés amb uns Estats Units d’Europa en què Catalunya fos un estat igual que la resta. Amb els mateixos drets i deures.. I ara és la nostra oportunitat. Tal vegada la Holanda del sud…

—De les últimes coses que diuen és que navegarem anys per l’espai sideral…
—No em fan por les amenaces del govern espanyol, ni de l’oposició del govern espanyol. Com deia Pla, no hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres. I no em fa por Europa. Europa no es pot pronunciar avui. Europa es pronuncia amb realitats. Si Escòcia se’n surt, tu t’imagines que facin fora Escòcia? I si Flances es separa, què faran amb Burssel·les? És absurd, és divertit pensar-ho. Es tracta de no tenir por. Aquesta és raó del llibre. Volia mostrar aquesta Catalunya, que és la Catalunya rebel, sense por, amb rauxa, com a precedent del que vivim ara.

—Parlem del llibre. Hi ha tota mena de detalls, personatges… Us heu documentat molt…
—Tot el que hi passa és documentat. Explico fins i tot coses que no se sabien.

—Per exemple, alguna cosa que es pugui avançar als lectors?
—Doncs que Macià, a més de la filla, va tenir un fill. Un fill que va anar a Cuba i queli encantaven més els daiquiris que no altra cosa, però existia i surt al llibre. O que al Palau de la Generalitat hi ha un cinema on Macià gaudia de les pel.licules de Chaplin. La història comença l’any 1925 amb un malentès. Un xicot periodista té el somni d’entrar a un diari catalanista com La Publi i al ho aconsegueix. Hi coincideix amb patums com en Josep Maria de Sagarra, en Just Cabot, els ninotaires Passarell o Apa, i una redactora que no existia, però que jo hi he posat, i que es diu Mariona Bosch, preciosa i molt sexi. El periodista se n’enamora, però ella té nòvio, un pipimandúrries que balla molt bé el tango. Ella, que és de bona família, té un germà que està embolicat amb aquella escisió que hi va haver a Estat Català que es va dir Bandera Negra i que va organitzar el complot de Garraf. Per no explicar tota la novel·la, només et dic que el periodista s’ofereix a amagar-lo casa seva, però causalment ell apareix en una fotografia presa per la policia quan és amb ells i aleshores és a ell a qui empaiten… Ha de fugir a París, el París de les ‘années folles’, del xarleston, de la Josephine Baker, de Macià, que era allà, de Ventura Gassol… I tota la novel·la és el periple d’aquest periodista, que amb missió profesional, haurà de seguir al coronel Macià, tant a París com a les amèriques. Però atenció, parlo del Macià més humà, no del Macià mític, sobre d’un núvol.

—Com era aquest Macià més íntim?
—Era més humà del que ens diuen els llibres d’història. Li agradaven molt les dones, frissava per Josephine Baker, esperava els últims films de Hollywood. Quan va tornar, més que Esquerra Republicana, qui va guanyar per majoria va ser ell. Era un gran intuïtiu, un visionari, un seductor… El periodista l’acompanya a Nova York, a l’Argentina, a Montevideo, on coneixerà Gardel, que era allà i estava a punt de tornar per segona vegada a Barcelona per triomfar. Macià era un líder absolut. I, a més, era un ‘dandi’. Penseu que estudiava com creuava les cames, com es posava el mocador, sabia estar perfectament assegut en cada situació. En Companys era molt diferent en això. Una anècdota, que no surt al llibre, però que explica el seu carisma. Una vegada va anar a un poblet i de tant afònic no podia parlar. I va fer el gran eslògan, que es va utilitzar a tot arreu, fins i tot després de la seva mort. Va sortir al balcó del poble i va dir: ‘Catalans, Catalunya’. I tothom va esclatar i allò va esdevenir un eslògan! Doncs va ser perquè estava afònic, pràcticament sense veu, i no podia parlar més. Aquí la gent no se’l creia, en Macià. Ni la burgesia ni la classe mitjana. Li deien Quixot i, a Gassol,  Sancho Panza. La gent deia: ‘Què han fet aquests a Prats de Molló?’. I en realitat el que va fer va ser un procés de màrqueting bestial.

—Màrqueting?
—Sí, i tant! Si s’analitzés des d’un punt de vista de màrqueting el complot de Prats de Molló, en què no va morir ni una persona, trobaríem que va ser una gran operació: va posar per primera vegada Catalunya al mapa mundial. I això és una mica el que passa ara, que de sobte Catalunya existeix. Jo que viatjo força i sóc relativament sovint a Nova York i a París, quan fa anys em preguntaven ‘where are you from?’ Jo deia: ‘I’m catalan’. I em deien: ‘Excuse me?’. Ara, en canvi, em diuen: ‘Oh, catalan!’ i quatre tòpics més sobre Messi, però ja saben on és. I llavors pregunten: ‘Us voleu separar, oi?’. I jo dic: ‘Sí, clar que sí’. I si és sudamericà li dic: ‘Vosaltres també us vau separar, no?’

—D’acord, però després d’allò va arribar la guerra i acte seguit el franquisme… Ara ens en sortirem?
—Sí! És una suma. Penseu que si no hi hagués hagut aquell precedent, ara probablement no existiria la Generalitat. Si Macià no hagués proclamat la república catalana el 14 d’abril, encara que durés tres dies, no tindríem Generalitat. Tindríem una mancomunitat, com a l’època de Prat de la Riba. I si ara no fem un estat propi, no tindrem independència. És a dir, independència és estat propi. Per tant, s’ha de tenir coratge, hem de ser valents, ens hem d’encarar democràticament al poder de l’estat. I d’això també se’n diu rebel·lia, com aleshores.

—Hi ha qui diu que els empresaris són els més reticents a la independència…
—Jo sóc empresari. Em molesta que es generalitzi, com quan diuen ‘els obrers això’ o ‘els camperols allò’ o ‘el publicistes’ tal cosa o els periodistes tal altra. Hi ha moltes menes de periodistes, oi? Doncs d’empresaris també. A banda, cal distingir la gran empresa, la de sempre, que té una actitud conservadora i que vol conservar determinats interessos per a seguir amb Espanya, de la trama tremenda, la xarxa, de petites i mitjanes empreses, pimes, amb empresaris molt potents a favor de la independència. Que els empresaris estan en contra de la independència és un mite. L’empresari el que vol és vendre el producte que fabriquen. I la pregunta que es fan molts és: quines dificultats comportaria per a aquest propòsit ser un país com Holanda? Podríem exportar com hem fet sempre a Europa, i al món? Nosaltres, els catalans, hi tenim la mà trencada, per acabar tenint bones relacions amb Espanya. Que tenim un any de ‘mal rotllo’? Ho recuperarem. Que ens deixen uns quants mesos fora de l’euro? No ho crec, perquè a qui interessa que siguem a l’euro és a Alemanya. Geopolíticament Catalunya és un dels llocs més privilegiats d’Europa. Estem situats entre els estat francès i espanyol i, a més, amb grans ports a la Mediterrània. És un triangle valuosíssim. I per això tenen tanta por els espanyols. Saben que això els pot portar moltes dificultats. Jo sempre els dic, amb broma, que demanin d’unir-se a Portugal, per compensar…

—Els espanyols no se n’adonen, però, que no fan res més que empènyer-nos perquè marxem?
—Una vegada sopava amb en Raimon i altres amics, entre els quals també la muller d’en Manolo, en Vázquez Montalbán, a casa meva. I justament comentàvem com era possible que després de tants anys de democràcia ho no entenguessin. En Raimon em va dir: ‘Lluís, ens entenen perfectament. El que passa és que van en contra’. I això és senzillament així: van en contra nostra. Ells pensen que Catalunya els pertany, per dret de conquesta.

—D’acord, però com més en contra van, més ens empenyen…
—Sí, això ho han fet sempre. Per exemple, a Cuba hi va haver una proposta d’autonomia i no els la van donar. I mira com va acabar. Autonomia, eh! El mateix a Filipines, al Marroc… Sempre ho han fet així. Per a mi, Espanya no ha existit mai, és l’ampliació de Castella, que necessita agafar totes les vores fins al mar. Per això els dic que es posin d’acord amb Portugal, que també té mar! En el nostre cas, el que hem de fer és poder parlar entre iguals, com deia Macià. Primer cal proclamar la república catalana i després ja ens posarem d’acord amb els detalls. Perquè, a més, d’independència del tot, no n’hi ha. No hi ha cap país que la tingui. Però abans de parlar de res, de tots els tractes que es puguin fer, cal poder parlar de tu a tu i que no et faltin al respecte.

—Ja prepareu el proper llibre?
—Sí! Com deia, no serà la continuació cronològica d’aquest i no en vull avançar cap detall, però us interessarà molt!

—Però si ara pot canviar tot d’avui per demà!
—Sí, amb tot això ja hi compto! I, de fet, ja us convoco el dijous 5 de març del 2015, per a la presentació. No parem, eh!

—No, no parem. N’estarem pendents. Salut!
—Salut.