21.03.2014 - 10:43
Jenspeter Bonde és un escriptor i polític danès que sap perfectament com funciona la Unió Europea i com és per dins, atès que fou diputat del Parlament Europeu del 1979 al 2008. Per això és interessant l’article que va publicar el 5 de març al diari Jyllands Posten, titulat ‘La Unió Europea ha de respectar les noves nacions‘. ‘No hi ha cap base per a excloure Catalunya i Escòcia de la UE si voten en favor de la independència’, hi diu. Us oferim la traducció al català que n’ha fet l’ANC Dinamarca.
«La Unió Europea ha de respectar les noves nacions
Han circulat força rumors sobre l’expulsió d’escocesos i catalans si voten en favor de la independència respecte de la Gran Bretanya i Espanya. Recentment, el president de la Comissió Europea, Manuel Barroso, es va veure obligat a empènyer els escocesos. Especialment Espanya protegeix la unitat del país i pressiona perquè la UE doni suport als actuals estats membres, en comptes de mantenir-se neutral en la disputa entre els diversos pobles dels països membres.
Les amenaces d’exclusió de la UE són purament polítiques. No hi ha cap base legal en els tractats de la UE per a fer fora de la Unió un poble. Això tan sols pot passar legalment mitjançant una modificació dels tractats vigents per unanimitat dels vint-i-vuit estats membres.
Aquest també fou el mètode amb què Grenlàndia es va retirar de la CE l’1 de gener de 1985, després d’un referèndum el febrer del 1982.
De la mateixa manera, no hi ha cap disposició als tractats sobre l’atorgament de drets de les regions que esdevenen estat. Això també requereix una esmena unànime dels tractats. Per tant, s’hi haurà de trobar una solució.
Hi ha bases legals fortes per a resoldre un conflicte d’aquestes característiques. Segons els tractats, tots els països europeus tenen el dret de pertànyer a la UE si compleixen uns quants criteris.
Catalunya i Escòcia, evidentment, els compleixen tots, atès que les lleis de la UE són vigents ara mateix en ambdues regions, per damunt de tota la legislació regional i nacional. Així és ara i així serà també quan hagin votat per la independència.
La pregunta més important de totes les de la negociació serà la representació de les noves nacions en els òrgans de la Unió. S’han de tractar com a nacions independents i tenir els propis membres a la Comissió Europea i el consell de ministres, i també han de tenir els seus membres al Parlament Europeu? Haurien de sol·licitar ésser-ne membres seguint les directrius dels tractats per a l’admissió de noves nacions? En aquest cas, Escòcia i Catalunya es trobarien obligades a acceptar l’euro com a moneda. La Gran Bretanya i Dinamarca en són excepcions. Nosaltres podem decidir si volem substituir les corones per la moneda comunitària. Els nous estats membres no.
Catalunya té l’euro, però no té pas intenció de disposar de moneda pròpia. Escòcia fa servir la lliura britànica i si s’independitza haurà d’establir un acord amb la Gran Bretanya, crear una moneda pròpia o bé acceptar l’euro.
Quan el 1993 Txecoslovàquia es va dividir en Txèquia i Eslovàquia, els dos nous països es van tractar com a nacions independents. Tots dos van obtenir més tard una representació corresponent a la dels altres països amb la mateixa població. No els va castigar ningú pel fet d’haver-se separat.
Ben al contrari, tots dos països van obtenir en conjunt una representació molt més gran que no pas si haguessin sol·licitat l’admissió com a Txecoslovàquia. Si Catalunya i Escòcia reben un tracte menys favorable, poden anar al Tribunal de Justícia de la Unió Europea i queixar-se per discriminació respecte d’unes altres nacions. No serà fàcil trobar arguments legals per a rebutjar un cas com aquest. La discriminació nacional és explícitament prohibida pels tractats.
El dret d’autodeterminació dels pobles és un dret internacional també reconegut per la UE.
Això vol dir que qualsevol enclavament pot formar el seu estat i reclamar els drets d’estat? La City de Londres pot independitzar-se de la Gran Bretanya i obtenir representació pròpia a la UE i a les Nacions Unides? Difícilment, perquè no es tracta d’una nació amb un poble diferenciable respecte de la Gran Bretanya com a unitat nacional especial.
Hi pot haver casos al límit, en què prendre una decisió sigui complicat. Però ningú no pot posar en dubte que tant Escòcia com Catalunya són dues nacions viables. La Gran Bretanya ha decidit que Escòcia pot votar sobre la independència. Catalunya també ho ha decidit, però Espanya hi va en contra.
Escòcia pot convertir-se en un país com Dinamarca i afegir-se a la cooperació nòrdica i ésser representada a la UE, igual com Dinamarca a la UE i les Nacions Unides. Amb un comissari, un espai al consell de ministres i tretze representants al Parlament Europeu. Per a obtenir aquesta representació és necessària la revisió unànime dels tractats, a fi d’incloure nous estats membres. Però el punt clau està en el fet que els nous països ja formen part de la UE.
No hi ha cap motiu per a excloure Catalunya i Escòcia de la Unió Europea si voten en favor de la independència. La seva pertinença a Espanya i Escòcia és un afer espanyol i britànic, en què la UE no té competència. En tot cas, les competències espanyoles i britàniques no són suficients per tal d’expulsar de la UE les dues nacions si voten en favor de la independència.
Tots dos estats mare també tindrien, per tant, l’obligació de trobar una solució si Escòcia i Catalunya decidissin d’independitzar-se.
El fet que la independència s’encomani als bascs i a més nacions, i sorgeixin molts petits estats a la UE, portarà a una revisió general de la representació dels països a la UE. Els països grans s’han mostrat renuents que tots els estats membres tinguin un comissari.
Probablement es convocarà una reunió de governs dels estats membres de la UE el 2015 per uns altres motius.
El Parlament Europeu vol tornar a provar de convertir els tractats en una constitució.
Alemanya vol tenir el control sobre les lleis de pressupost de tots els països com a condició per a continuar contribuint a la supervivència de l’euro. Si Escòcia i Catalunya decideixen d’independitzar-se, pot produir-se un debat específic sobre com s’han d’organitzar tant les nacions com les regions europees.
La UE prohibeix la discriminació contra les minories nacionals i aquesta directriu la considero fruit de la meva tasca a la UE. Vaig ésser convidat a parlar de la minoria alemanya a Dinamarca, al centre d’ensenyament de Sankelmark, al sud de Schleswig (Alemanya). Els havia de parlar de polítiques agràries a la UE i ho vaig fer en sønderjysk [el dialecte danès del sud de Jutlàndia], que és la llengua comuna entre danesos i alemanys en aquesta regió fronterera. Durant la pausa vaig dinar amb el cap de la minoria danesa del sud de Schleswig, Anke Spoorendonk, i el de la minoria alemanya del nord de Schleswig (Dinamarca), Hans Heinrich Hansen. Ens vam posar d’acord a formular una proposta de prohibició de discriminació de les minories nacionals a la Carta dels Drets Fonamentals de la UE.
Vaig formar part de totes dues convencions i no vaig tenir dificultats a portar-ho a terme. La disposició es va incloure més tard en el Tractat de Lisboa. De jove, vivint a Aabenraa (Dinamarca), amb una mentalitat danesa, mai no hauria somniat de col∙laborar a crear uns drets conjunts per a danesos i alemanys a la regió fronterera i per a totes les nacionalitats de la UE. Sovint he parlat en uns altres països sobre la manera exemplar com hem resolt la qüestió fronterera entre Dinamarca i Alemanya.
Hans Peter Hansen va ésser un gran referent per als habitants del sud de Jutlàndia abans de la reunificació [la reunificació és el terme utilitzat a Dinamarca per al canvi de domini alemany a danès de la regió de Nordschleswig/Sønderjylland el 1920, per mitjà d’un referèndum], perquè va establir bones relacions amb els membres alemanys del Reichstag a Berlín, i mai no va deixar de banda la seva tasca: aconseguir que els meus avis i els altres pro-danesos del nord de Schleswig tornessin a Dinamarca. Els de mentalitat alemanya van acceptar la redefinició de les fronteres perquè així es va decidir per votació en tres zones.
H. P. Hansen tan sols volia que se sentissin danesos. Va respectar els nostres veïns alemanys, fins i tot després d’haver caigut en la Primera Guerra Mundial. El meu avi va ésser ferit com a soldat alemany durant la guerra, però jo mai no li vaig sentir dir ni una mala paraula contra els alemanys. Som dues nacions diferents i ens sentim millor com a bons veïns. Els danesos entenen els principis de les minories nacionals, les fronteres i el dret d’autodeterminació dels pobles. Tant de bo que aquests principis es puguin estendre a tot Europa. Amb Escòcia i Catalunya com a nacions independents o sense.»
