19.03.2014 - 06:00
Al llibre ‘Una societat assetjada‘ (Empúries), l’historiador Albert Garcia Espuche relata el setge de Barcelona del 1714 muralles endins, a partir de les actes notarials, documents parroquials, notes anònimes, i cròniques de l’època. D’aquesta manera el lector reviu fets quotidians d’una part de la població que fou víctima del setge (es calcula que a Barcelona hi havia unes quaranta mil persones). Entre les aportacions més destacades, hi ha el testimoni de notaris valencians exiliats a Barcelona després de la batalla d’Almansa.
Valencians a la Barcelona austriacista
De bell començament, hi trobem l’apartat ‘Els exiliats valencians i els seus notaris. 12 de gener de 1708’, que diu: ‘Després de la derrota d’Almansa, molts valencians es traslladaren a Barcelona i s’hi instal·laren. Des d’aquell moment, una gran quantitat d’exiliats del Regne de València visqueren a la capital de Catalunya durant força anys. Aquest és un fet d’una enorme importància que no es pot oblidar. La història de la Barcelona austriacista és també la dels valencians exiliats, i també la dels vinguts d’altres llocs que es refugiaren igualment a la ciutat.’
Continua el relat: ‘Entre els naturals del Regne de València que arribaren després d’Almansa, hi havia força notaris […]. S’han conservat llibres de protocols firmats de tres d’aquests fedataris: Fulgenci Artich, Cristòfol Aguilar i Joan Babtista Blasco.’ Garcia Espuche ressegueix el rastre notarial dels caps dels valencians, però també explica, per contrast, les penúries que passen la majoria dels valencians exiliats a la ciutat. En són testimoni els memorials que molts van adreçar al rei per demanar-li ajuda.
En una conferència de premsa al Born Centre Cultura, Garcia Espuche també explicava: ‘Durant el setge, la vida quotidiana era vida no quotidiana. És més fàcil de narrar tot allò que s’havia deixat de fer que no allò que es podia fer. Sobre això, el llibre aporta un manuscrit inèdit de Josep Camañes, un austriacista valencià de Morella, disposat a defensar Barcelona en favor de Carles III i la seva terra: portava un quadern on durant molts dies va relatar la situació del setge i parlava de les dificultats de trobar un tros de pa per a menjar.’
Una societat assetjada que no deixa d’acomplir els usos i costums marcats
Albert Garcia Espuche és doctor en arquitectura i en història, i ha centrat la recerca en el període 1550 a 1725. Va començar estudiant la ciutat amb una visió global, a través de la tesi doctoral dedicada a l’estructura de la ciutat per entendre la barbaritat que va significar la construcció de la Ciutadella. Després va publicar ‘Un siglo decisivo’ (Alianza), que tracta del període 1550-1640. A la novel·la ‘El inventario’ relata la vida dels barcelonins de mitjan segle XVII a través d’un notari. Més tard va escriure ‘Barcelona entre dues guerres. Economia i vida quotidiana 1652-1714’ i ‘La ciutat del Born. Vida quotidiana i economia a Barcelona segles XIV a XVIII’. Dirigeix la col·lecció ‘Barcelona 1700’, que constarà de dotze volums. Ahir al vespre, precisament, es va presentar el desè, sobre la indumentària, al Born Centre Cultural.
És, doncs, tot un especialista en aquest període. De fet, diu que en trenta-quatre anys de recerca ha consultat més d’un milió dues-centes mil actes notarials. La xifra fa rodar el cap, i només es pot entendre per la passió que hi posa. Ell mateix diu que se sent mig tafaner mig Sherlock Holmes.
Reprenent el fil de ‘Una societat assetjada’, l’historiador destaca un altre fet colpidor, que és l’aspecte de l’obra que destaca en majúscules: ‘El 2002, després d’haver escrit “El inventario”, em vaig preguntar si la gent havia anat a cal notari l’11 de setembre del 1714. La recerca d’aquest llibre comença amb aquesta pregunta. I la resposta és que sí, efectivament hi havia anat. En el llibre queda clar que el setge va ser excepcional: va ser llarguíssim, va durar 414 dies (un setge de l’època no superava els tres mesos i aquest en va durar tretze); va ser dur, s’hi va passar gana, s’hi van destruir les cases, s’hi va bombardejar la gent… Però aquesta societat assetjada va continuar acomplint els usos i costums que marcaven les constitucions de la ciutat i del país. A diferència d’unes altres terres, a Catalunya, i a la Barcelona assetjada també, totes les decisions importants es prenien avalades per un notari, perquè es respectaven els usos, costums i lleis, que eren una defensa de la “res pública”.’ Al llibre, hi ha molts exemples que ho corroboren i l’historiador destaca aquest compromís ciutadà amb el bé comú, amb les normes establertes, que es complien fins i tot en situacions d’extrema perillositat i excepcionalitat bèl·lica. Per això diu: ‘Acomplir les maneres de fer malgrat tot això és espectacular, em produeix admiració, és un societat de fe pública.’
Entre les altres aportacions innovadores, Garcia Espuche també destaca haver aprofitat el testimoni de Giovanni Francesco Gemelli Careri, el viatger més famós de l’època, personatge en el qual es va inspirar Jules Verne per a ‘La volta al món en vuitanta dies’. El considera un ajut impagable, perquè va passar per Barcelona i va deixar testimoni sobretot de la vida de la cort. I creu que és escandalós que un material tan important no hagi estat traduït al català.
El llibre incorpora a la part final un índex onomàstic que és una mesura de la ingent feina feta. Per a Garcia Espuche és una mena de manifest, ‘és el Castellví dels anònims’, diu, en referència a les ‘Narraciones históricas’ escrites per Francesc Castellví, on va deixar constància minuciosa dels fets que ell mateix també havia viscut.
Rafael Casanova, enèrgic o neulit?
En un moment de la conferència de premsa, Garcia Espuche comenta amb to de crítica que en aquestes interpretacions novel·lades del setge Rafael Casanova en surti malparat en favor del general Villarroel. I que això va segons les modes. Les al·lusions semblen clares i adreçades cap a ‘Victus’, la novel·la d’Albert Sánchez Piñol. Però preguntat per ‘Victus’, Garcia Espuche comenta que no l’ha llegit, que la realitat sempre supera la ficció i que ell s’ha situat en el pla de la realitat. Sí que aclareix que el Rafael Casanova que ha trobat en els documents és enèrgic, està empipat i disposat a defensar una causa defensable. Per això acaba dient: ‘Les novel·les s’han de jutjar pel caràcter literari.’
