19.03.2014 - 06:00
Miquel Sellarès és un dels veterans independentistes que han vist com el pas dels anys li anaven donant la raó, després d’haver estat molt de temps com una ‘rara avis’ en la política catalana. Aquesta és una de les evidències que aporta el llibre de les seves memòries polítiques, ‘Construint un estat nou‘ (Angle Editorial, 2014), que ara arriba a les llibreries. Sellarès hi repassa els seus inicis en l’activisme polític antifranquista, el compromís amb l’independentisme combatiu, el pas al pujolisme, l’experiència de l’Assemblea de Catalunya –una de les que més el va marcar–, les primeres responsabilitats de govern per a construir la policia de Catalunya, el conflicte amb Prenafeta i la seva expulsió de CDC, el compromís amb el projecte de Carod, el pas pel govern tripartit i l’auge de l’independentisme actual.
En aquesta entrevista, Sellarès explica que va ser a una passa d’implicar-se en la lluita armada, d’on li ve la dèria per la seguretat i la defensa, l’experiència iniciàtica de joventut a Israel, parla del futur exèrcit de Catalunya i de l’espionatge i els seguiments que ha sofert. També explica quin creu que és l’enemic principal del procés d’independència i com actuen els serveis d’intel·ligència internacionals en un fenomen com el català.
—Ja éreu independentista abans d’entrar en política?
—Sí. Jo em movia a l’entorn del Front Nacional de Catalunya, una formació netament independentista. Després vaig participar en la difusió del llibre de mossèn Josep Armengou ‘Justificació de Catalunya’, també independentista, que es va repartir en el món de l’escoltisme. Quan vaig entrar en l’òrbita del Pujol jo era independentista sense matisos. En aquell món hi havia alguns independentistes que no gosaven dir-ho, però majoritàriament se seguia la línia de Vicens Vives. Jo era un independentista que actuava en un entorn no independentista. Després vaig continuar molt influenciat per gent com Xavier Arzalluz, al País Basc, i Josep Benet, que, encara que no ho digués obertament, amb la boca petita sí que admetia que l’única sortida era tenir un estat.
—Vau ser a punt d’embrancar-vos en la lluita armada.
—Sí, però les coses no s’han de treure de context. En aquell moment hi havia l’EOKA de Xipre, el moviment d’alliberament d’Algèria, l’IRA irlandès, l’ETA, el Front Bretó, etc. I el franquisme, encara en l’època dura, matava sense manies. Per tant, era lògic que, com a país que érem, hi hagués gent que considerés que la resposta havia de ser armada. Després d’entrar en contacte amb Jaume Martínez Vendrell i alguns altres que es van implicar en la lluita armada, si jo no hagués conegut alguns responsables de l’Ertzaintza del PNB del País Basc, és possible que hagués comès aquest error. En qualsevol cas, encara guardo un respecte profund per aquella gent que, enfront de la violència de l’estat, van mirar de reaccionar. Allò volia dir que érem un país normal.
—Al pròleg del llibre, Joan B. Culla diu que sou un home de fidelitats personals i no ideològiques.
—És cert. Després de més de cinquanta anys d’activitat política, he viscut moltes situacions i molts moviments i partits. He estat fidel a Josep Benet, a Jordi Pujol –amb els meus alts i baixos–, a Antoni Gutiérrez Díaz –encara que pugui sorprendre–, la meva fidelitat ha estat sempre amb la gent que mirava de fer avançar el país en conjunt. Darrere les sigles dels partits sempre hi he buscat persones. No he estat un home de partits. Entenc que els països han de funcionar d’aquesta manera i que els partits són molt necessaris… No els detesto pas. Però sempre he tingut al cap el país i construir la nació. És cert que ara em moc en l’òrbita d’ERC, però, encara que m’han fet propostes, mai no he volgut fer-me’n militant. Si visqués a les Illes, seria del PSM –ja ho sóc, d’alguna manera–, i si en Josep Rull acabés manant, no em sabria greu de caure en la seva òrbita. M’enteneu? Si a ICV hi manés en Jaume Bosch, estaria amb ell… Aquest és el meu món. Quan els països són en fase de reconstrucció nacional, no és el moment de filar massa prim en l’esquema dels partits.
—Després de Macià, el general Batet i el coronel Escofet, la tradició militar catalana es va estroncar amb el franquisme… D’on surt el vostre interès per la defensa i la seguretat en un país com el nostre?
—Jo tenia la part de la família materna mallorquina amb molts militars. Ser militar a Mallorca no tenia les connotacions que tenia al Principat. Vaig conèixer els aparells de l’estat a través seu. Amb els meus cosins i oncles vaig tenir discussions eternes sobre aquestes qüestions, i vaig entendre que el poder polític no anava enlloc si no l’acompanyava un poder coercitiu. A aquesta influència familiar hi hem d’afegir la meva primera estada a Israel, on a les casernes hi havia un cartell que hi deia ‘Mai més’ enlloc de ‘Todo por la patria’… Allò volia dir que mai més no els farien pujar als trens per enviar-los als crematoris, sinó que aquesta vegada moririen matant. També em va influir la relació amb homes com Martínez Vendrell o Txomin Iturbe Abasolo –un dels anomenats generals d’ETA–. I jo llegia moltes coses sobre les lluites dels pobles del món… des de les més pròximes fins els tupamaros de l’Uruguai. Això d’anar amb un lliri a la mà i el ‘happy flower’ està molt bé. I estaria molt bé de poder construir un país nou molt diferent de la resta de països del món. Però una nació que no es defensa acaba malament. Nosaltres assolirem la independència al segle XXI i, per tant, ens podrem estalviar algunes formes del segle XIX i el XX, però sí que haurem de tenir gent amb mentalitat d’Interior i de Defensa.
—Un dels moments que més va marcar la vostra vida política va ser aquesta estada a Israel que ara comentàveu. Què hi vau trobar?
—Pensem que quan hi vaig anar, ara fa cinquanta anys, hi vaig trobar un Israel èpic –com s’explica a la pel·lícula ‘Exodus’–. Les patrulles de soldats portaven cinc fusells diferents i vestien uniformes d’orígens diversos… Era un poble en lluita i que mirava de defensar-se en un entorn hostil. Encara trobaves gent que portava el número del camp de concentració nazi tatuat al braç. Jo vaig conèixer l’Israel d’aquella època. Si hi vas ara, pots veure com ha avançat la societat, amb el seus centres tecnològics, amb un exèrcit tecnificat i modern. Jo entenc que l’Israel actual potser no crea aquella sensació que jo vaig viure quan tenia divuit anys. A mi em va colpir aquell poble en lluita que havia sortit corrent d’Europa cercant una pàtria i un lloc on els jueus es poguessin sentir segurs. Aquella experiència em va transmetre un profund sentit d’estat.
—Sempre heu mirat de construir això que ara en diem ‘estructures d’estat’.
—Ens trobàvem amb la gran dificultat que no ens entenia gairebé ningú. Recordo quan el president Pujol em va enviar escales avall la primera vegada que li vaig dir que calia organitzar la policia de Catalunya. Em va dir que llegia massa ‘tebeos’ de Roberto Alcázar i Pedrín. O el president Tarradellas, que em va dir que mentre la guàrdia civil se li quadrés, ell ja en tenia prou. Quan parlaves de qüestions de defensa, la majoria de la gent es posava les mans al cap. Em consideraven un boig. Espero que a la vostra generació això ja no li passarà. Però hem de ser conscients que no tenim escola d’interior. Tenim molta gent preparada pel Departament de Cultura, molta gent per Universitats, també per Economia… Qui tenim d’interior? I de seguretat i defensa? La gent hi és, però falta que ens mentalitzem que cal incorporar aquesta gent al govern i enviar-los a formar-se a l’estranger.
—Al llibre dieu que sense el 23-F probablement no tindríem els mossos d’esquadra tal com els coneixem.
—Aquell episodi fatídic va fer reaccionar la nostra classe política. Es van adonar que anaven completament despullats i que calia actuar. Jo espero que ara, que passarem un altre moment complicat i excepcional, els disset mil homes i dones de la nostra policia estiguin preparats. Hem d’estar orgullosos de l’actuació de la nostra policia en episodis com la protecció de la Via Catalana, però també per la protecció de la mobilització unionista del 12 d’octubre i, fins i tot, el marcatge que va fer als feixistes que van venir d’Espanya amb una clara voluntat provocadora. Tenim unes forces de seguretat que tindran una funció històrica en aquest moment de transició nacional. És molt important que no hi hagi ningú que tingui actituds violentes a Catalunya. Ho diu algú que no és pacifista: el pitjor que podria passar en aquest moment és que algú actués amb violència. Encara més: el primer que actuï amb violència haurà perdut. Els mossos són la garantia que s’actuarà contra qualsevol mena de violència vingui d’on vingui. Hem pensat què passaria si en un moment com l’actual no tinguéssim una policia pròpia?
—Els mossos estan preparats per a assumir la seguretat integral del nou estat? Què els falta?
—Hem de tocar de peus a terra. Ara mateix, parlar de quin exèrcit tindrem o com serà pot ser precipitat. El debat potser no és aquest. Però si que hem de començar a pensar com substituirem els cossos i forces de seguretat espanyols en aquelles competències que encara tenen reservades en exclusiva. L’endemà d’allò que hagi de passar hem de tenir gent que pugui controlar l’espai aeri, l’espai marítim, el terrestre i el cibernètic. Són coses que ja hem de tenir preparades, disposats per actuar. I hem de tenir la gent preparada i formada a l’estranger per a poder assumir responsabilitats. No cal fer el debat sobre si hem de tenir exèrcit.
—De manera que no hem de parlar de l’exèrcit…
—De fet, ja en tenim d’exèrcit. Molta gent farà escarafalls, però quan negociem el repartiment d’actius i passius amb l’estat espanyol, també haurem de parlar de quina part de l’exèrcit ens pertoca. Si ho pensem bé, Catalunya ja té exèrcit. A Catalunya li pertoca un 20% de l’exèrcit espanyol. Si hem de parlar, hem de parlar seriosament. Tenim avions, destructors, carros de combat. Mirem l’exemple de Suècia i Noruega, de Txèquia i Eslovàquia… que s’ho van repartir tot, comptant fins a l’última bala. Si hem d’assumir una part proporcional del deute, també haurem de quedar-nos la part proporcional de tot allò que hem pagat.
—L’exèrcit és una qüestió que neguiteja molta gent.
—El fet més important és que els nostres polítics no diguin les bestieses que diuen a vegades. Que no parlin de Costa Rica, ni d’uns quants mossos amb bazuca… Discutirem les nostres responsabilitats en defensa asseguts a taula amb els estats veïns. Em sap greu per aquests companys que somien, però no els podrem dir als francesos, als italians, alemanys, britànics –i també als espanyols– que l’1,8% o el 2% que ells gasten en seguretat, nosaltres el destinarem a fer escoles per als nostres nens i per enviar-los de colònies a aprendre anglès. Ens diran que ja ens espavilarem si passa res als nostres ports i aeroports… A Catalunya, amb la nostra dimensió, haurem d’assumir la responsabilitat que ens pertoqui.
—Sempre heu conservat bones relacions amb responsables de seguretat a Israel. Com veuen el procés d’independència?
—Israel és un estat. I com tots els estats no dirà res fins l’endemà. Israel sap que la societat catalana simpatitza majoritàriament amb la seva història de lluita i supervivència. Una part de la població catalana és contrària a Israel. Però ells saben que hi ha simpatia. I ells també en tenen cap a nosaltres. A més, hi ha interessos comuns en àmbits industrials i de recerca. Nosaltres hem de fer un procés exemplar que mereixi el respecte de tothom. La batalla internacional és molt important. En aquest sentit, el ministre Margallo ens ajuda molt. Li haurem de donar una medalla. Fa una gran campanya a favor de Catalunya. Les seves accions diplomàtiques aconsegueixen que molta gent s’interessi per nosaltres. Els serveis d’intel·ligència del món, quan reben aquest patracol de papers que envia, fan una cosa molt normal: contrastar. Vénen aquí; observen; parlen amb tothom; veuen com funciona la societat catalana; el to pacífic i democràtic de la reivindicació nacional; la gran capital que és Barcelona… Margallo potser no entén que quan els països reben un paper no el deixen damunt la taula i se’l creuen a ulls clucs, sinó que contrasten. Per això serveixen els serveis d’intel·ligència. Nosaltres rebem moltes visites de països de tot el món per a saber què passa. I parlen amb tothom, de l’un extrem a l’altre.
—Sovint denuncieu que anem amb el lliri a la mà en aquestes qüestions… Us han seguit? Sou espiat?
—Sí, a mi m’han vigilat i m’han fet seguiments. Alguns companys de la policia de Catalunya m’han creat alguna cortina de protecció. Però a algú de la meva edat i amb centenars d’amics a la policia, no crec que s’atreveixin a fer res. A més, si ara mateix m’escolten, ja poden fer-ho. No m’he d’amagar de res d’això que dic. Els hem perdut la por. Què ens faran? Jo parlo amb seny i responsabilitat. I ells tampoc no són monolítics. Un dia em va parar un alt comandament de la guàrdia civil a la Rambla de Catalunya. Jo l’havia conegut quan ell era capità. Em va dir: ‘Estem farts de ser utilitzats políticament, Sellarès. Aquesta gent no viu aquí. Jo fa molts anys que visc a Catalunya. Els meus fills han posat l’estelada al balcó. Jo no hi estic d’acord, però la societat ha canviat molt. Catalunya és una altra cosa.’ No tots els guàrdies civils i policies espanyols són allò que a vegades ens imaginem. Sí que els han inculcat un fort sentit patriòtic espanyol a les acadèmies. Però quan fa vint anys que viuen aquí i tenen fills aquí, la cosa canvia. I en cas d’independència ens quedarem sorpresos dels que optaran per continuar a Catalunya. Ens trobarem gent de l’exèrcit de l’aire i la marina — en el de terra no tants– disposada a col·laborar. A mi m’han arribat a fer propostes des d’aquests sectors.
—Al llibre dieu que l’enemic principal el tenim a casa. M’ho expliqueu?
—El gran perill és que estiguem tan distrets amb l’enemic exterior que ens oblidem de la quinta columna. Em preocupen els poderosos, em preocupen els que han viscut el negoci d’Espanya… Em preocupen les connexions entre la llotja del Bernabéu, la gent del Pont Aeri, els eqüestres aquests… Em preocupen aquests que tenim a casa… els del grup de comunicació que tenia la seu al carrer de Pelai [en referència al grup Godó]. Aquí també trobo que la nostra classe política actua amb una certa innocència. També hi ha un sector d’estómacs agraïts que ens ha de preocupar… Gent que s’ha fet un nivell mentre han viscut de fer de mitjancers d’Espanya. Aquesta gent s’hi juga molt. Veuen perillar els seus privilegis.
—Acabeu el llibre amb una crida a no oblidar la resta de la nació catalana. Creieu que la independència tindrà efectes positius pels Països Catalans?
—A curt termini serà terrible per a les Illes i el País Valencià. Fa poc vaig assistir a una reunió a Mallorca on vaig sentir una intervenció molt preocupant. Es deia que calia arrasar el catalanisme a les Illes perquè no passés igual que a Catalunya. ‘Ara que encara hi som a temps hem d’actuar amb contundència’, deien. Si ara l’espanyolisme ja actua com ho fa al País Valencià i a les Illes, imagineu-vos quan Catalunya s’independitzi. A curt termini es pot accelerar el procés de colonització que ja fa anys que dura. Potser a mitjà i llarg termini, si Catalunya se’n surt i millora la seva situació, esdevindrà una referència per a les elits polítiques, econòmiques, culturals i socials de la resta de la nació. L’estat espanyol no és viable sense Catalunya i tot es mourà de manera imprevisible. És molt important no oblidar la resta del país. Potser no hem de dir-ho gaire, però caldrà enviar salvavides perquè no rebin encara més.
