Vicenç Pagès Jordà:’ La clau és saber quan cal cedir i quan cal plantar-se’

Per a un escriptor, guanyar el Sant Jordi és important. Com guanyar la lliga? Més, respon Vicenç Pagès Jordà. Ell, que fa anys que ha rebut el reconeixement de crítics i lectors fidels, sap que ara té un envit diferent, arribar al gran públic. I l’encara equipat amb ‘Dies de frontera’. En Pau, la Teresa, en Cosme, un petó, Figueres, la Jonquera… L’incendi del 2012 com a metàfora. Cent capítols, alguns de molt curts, alguns només amb ‘whatsapps’, un paisatge de frontera i una dosi d’humor com a deferència al lector.

Parlar de la novel·la ens porta a teoritzar de la parella, sobre néixer, viure i morir. Lúcid com és, no li agrada pontificar sobre res; voldria passar de puntetes i evitar la transcendència de les respostes, però no ho pot fer. Com tampoc no pot amagar la seva vocació de mestre, la seva ànima de crític i la seva condició d’home de frontera. Qui en vulgui saber mes, avui té l’oportunitat d’anar a la presentació de la novel·la que fa Francesc-Marc Alvaro a la Universitat Ramon Llull de Barcelona i també llegir la crítica de J. J. Isern ‘Vicenç Pagès  Jordà, tocar els límits’

—Definitivament Deu és un bromista?

—Només si existeix.

—Als vostres personatges, malgrat ser de ficció, els complica la vida.

—En una novel·la realista, Déu només pot ser una hipòtesi. Els personatges es compliquen la vida sols.

—La parella és destructiva per definició?

—Conec parelles felices, parelles desgraciades, parelles ‘comme ci comme ça’. No hi ha fórmules, ni destins, ni consells. El futur no és escrit: l’anem escrivint com podem. I perdoneu el to de guru.

—A ‘Dies de frontera’, parlant de la parella, escriviu: la regla superior és que els ingressos superin les despeses. I la de la convivència és cedir. Tan important és cedir?

—Cedir és la clau de la parella i de tot plegat. Bé, en realitat la clau és saber quan cal cedir i quan cal plantar-se. Si cedeixes sempre, t’equivoques; si no cedeixes mai, també. Cedint ens definim. L’única manera de no cedir és viure sol, que és una opció ben legítima.

—És la vostra opció?

—La meva opció és cedir de manera raonable.

—Parlant de parelles, al final del llibre feu una referència a Moustaki: ‘Les amours finissent un jour, les amants ne s’aiment qu’un temps, mais nous deux, c’était différent…’

—Quan era petit, les meves germanes solien escoltar cançons de Moustaki. Jo el detestava, com és natural. Però amb el temps m’hi he reconciliat. La lletra d’aquesta cançó és molt sàvia: tendim a creure que el desamor, com la mort, és cosa dels altres.

—El pas de la joventut a la maduresa és també deixar de creure’s diferent?

—És veritat que som diferents, però no tant com ens pensem. El que ens fa diferents és l’enamorat, que ens troba especials i únics encara que no ho siguem.

—Guanyar el premi Sant Jordi és com guanyar la lliga?

—És més, perquè la lliga sempre la guanyen els mateixos. A més, la lliga no s’ha declarat mai deserta. El Sant Jordi és un salt qualitatiu enorme. Ho vaig notar quan la caixera del meu supermercat em va dir: ‘Aquest sí que el llegiré.’ Ella ja ho sabia, que jo escrivia, però fins que no he guanyat el Sant Jordi no havia sentit la necessitat de llegir-me.

—Heu llegit l’últim llibre de la Rojals, ‘L’altra’?

—Sí. Vaig parlar-ne a El Periódico. Em va agradar més que el primer.

—Us ho deia perquè en Joan Josep Isern va dir que els vostres protagonistes i els de la Rojals tenien punts de contacte…

—L’Isern (vegeu crítica) va dir que parlàvem del mateix, però que Marta Rojals utilitzava el matxet, i jo un ‘drone’. La distinció m’agrada perquè cadascú tria la seva eina. Si ella decideix optar pel matxet, jo m’he de limitar a dir que l’utilitza molt bé.

—Us sentiu còmode amb el ‘drone’?

—Moltíssim. A ‘Dies de frontera’ és el mitjà que he triat. M’he referit al meu narrador com un déu grec que s’ho mira des dels núvols, però l’Isern va actualitzar aquesta imatge. Un ‘drone’ pot ser agressiu, però també pot servir per a vigilar un incendi o per a estudiar un ramat de búfals.

—Feu literatura masculina?

—En aquesta novel·la he intentat concedir la mateixa importància als dos personatges, l’home i la dona. No és cap mèrit, però per raons familiars, laborals i sentimentals, he passat moltes més hores amb dones que amb homes.

—I us ha anat bé?

—Sí, però perquè he combinat els dos gèneres. Mira Yukio Mishima: va créixer entre dones i va acabar sotmetent-se a un suïcidi ritual.

—Quan es parla de literatura masculina diem que hi ha més pretensió intel·lectual…

—Més pretensió intel·lectual que Marta Rojals o que les dones?

—M’he embolicat, volia dir que l’adjectiu aplicat a la literatura significaria que l’autor agafa més distància, més fredor…

—Trobo que en una novel·la hi ha d’haver un cert equilibri de calor i de fredor. Per simplificar: si es pot separar el fons i la forma –que no ho tinc clar–, el fons és calor, i la forma és fredor. També és cert que els textos escrits per homes romàntics tenen més calor que els escrits per dones postmodernes, o sigui que no deu ser pas tot cosa del gènere.

—Podeu posar-ne un exemple?

—Àngel Guimerà és tan sentimental que cansa. En canvi Jennifer Egan l’encerta quan incorpora capítols escrits amb PowerPoint.

—Què vau decidir primer, la forma o l’argument?

—No hi ha un moment fundacional clar en què aparegui la idea o la forma, sinó un seguit d’intuïcions, d’ocurrències, que després es transformen en esquemes, en capítols, en provatures reeixides o no.

—Per què el paisatge és tan important en la novel·la?

—Tinc la sensació que en un conte no cal que hi hagi un espai concret, però en una novel·la, sí. En el meu cas, necessito que sigui un espai conegut, transitat; si pot ser, viscut: no n’hi ha prou d’anar-hi un cap de setmana o de documentar-se. A la Jonquera hi vaig treballar dos anys, i té la particularitat que milions de persones hi han passat alguna vegada, però poques s’hi han aturat, i les que s’hi han aturat no s’hi han fixat gaire. Més que un no-lloc és un lloc no mirat. Era l’escenari perfecte. L’incendi del 2012, a part que va ser terrible, va proveir una altra metàfora òbvia.

—La destrucció?

—No ben bé. La combustió és un procés lent i no sempre irrecuperable. Ens cremem amb les parelles, però també amb la feina. Com que els personatges transiten per la zona de l’incendi a l’estiu següent, ja comencen a aparèixer-hi brots: després de l’incendi, la vida torna. No és la metàfora que jo hauria triat, però me la vaig trobar. Déu –si existeix– és un bromista una mica recaragolat.

—El cicle de la vida fa que tot pugui tornar a brotar: és un missatge optimista?

—El cicle de la vida és com és, ni optimista ni pessimista: naixem, creixem, ens reproduïm, morim. És aquest l’argument de l’obra, no tan sols morir, com deia Gil de Biedma. Si ens posem taoistes, ni el pessimisme ni l’optimisme no són procedents.

—Canviant de tema, com veieu ara la vostra primera novel·la ‘El món d’Horaci’?

—És un primer pas: com aquelles fotos en què et veus amb energia encara que et quedava molt per aprendre. També he de dir que sense aquella primera novel·la no existiria l’última. Encara més: m’agradaria que es reedités. No en renego gens, al contrari.

—Hi ha una línia seguida entre ‘El món d’Horaci’, ‘La felicitat no és completa’, ‘Els jugadors de whist’ i la d’ara.

—Per mi, és una progressió. ‘El món d’Horaci’ és situat en un pis de Barcelona on viuen estudiants empordanesos. ‘La felicitat no és completa’ és situada íntegrament a l’Empordà, però amb una trama lleugera. ‘Els jugadors de whist’ són tres novel·les situades a Figueres. ‘Dies de frontera’ és una sola novel·la figuerenca, amb incursions a la Jonquera i Agullana.

—Un personatge de ‘Els jugadors de whist’ surt a ‘Dies de frontera’?

—Més d’un, però poc: són ‘cameos’. Un dels personatges nous apareix perquè ve a treballar al ‘bed and breakfast’ que ha muntat la Halley de ‘Els jugadors de whist’ després de tornar de Los Angeles. Sense aquest negoci no hi hauria les escenes de la Jonquera.

—Us agrada jugar amb la complicitat del lector?

—La novel·la és escrita en capes. Hi ha una interpretació mínima, que ha de ser suficient, i després una sèrie de capes: si has passejat per aquells carrers, si has vist aquelles pel·lícules, si has llegit les novel·les anteriors… Les capes són un plus, una mena de bonus track que et pots estalviar però del qual pots gaudir.

—A Figueres us deuen haver de fer un monument.

—Els meus objectius són literaris. No pretenia pas fer una guia turística, ni menys retratar un lloc idíl·lic, però Dalí tenia raó: ‘Que parlin de tu, encara que sigui bé.’

—Com compagineu ser escriptor i fer crítica literària?

—Vaig passar una època de crític incendiari, però ara els llibres dolents no m’encenen, sinó que m’enfonsen. Ja fa anys que vaig decidir que només m’acabaria els llibres que m’agradessin. Potser cal llegir llibres dolents durant una època, però no pas tota la vida. Això mateix es pot aplicar al periodisme i a la vida en general: sé que existeix ‘La Razón’ i 13TV, però no em passo la vida mirant-les. No per escapisme, sinó per higiene. Per la mateixa raó, i per deferència cap al lector, introdueixo humor a les novel·les.

—Teniu un llibre que és un tresor: ‘Un tramvia anomenat text. El plaer en l’aprenentatge de l’escriptura’. És un referent per a la gent que vol aprendre a escriure. És possible combinar plaer, aprenentatge i escriptura?

—És possible. Ara els meus alumnes de Blanquerna Comunicació llegeixen ‘Matar un rossinyol’, de Harper Lee, que parla de racisme però també de compromís i de paternitat, i sobretot és una novel·la excel·lent. També hem llegit textos de Kafka. Si no ens familiaritzem amb textos bons, és impossible que mai n’escriguem.

—Feu classes a l’institut i a la universitat?

—L’institut el vaig deixar fa deu anys: per això ara puc escriure sobre aquells anys.

—Qui és més probable que aprengui, el de la universitat o el de l’institut?

—No són pas col·lectius uniformes, per sort. Per ser professor universitari has de saber coses, però per ser professor d’institut has de ser persona, que és molt més difícil. L’avantatge de ser professor universitari és que no tens problemes d’ordre públic. Els instituts públics són pura vida, fascinant i problemàtica. Hi ha alumnes d’institut que ho han d’aprendre tot: no tan sols escriure, sinó parlar, o seure, o viure.

—Jugàveu a la botifarra amb els vostres alumnes com el professor de ‘Dies de frontera’ ?

—Crec recordar que alguna vegada sí. Hi ha escenes de la novel·la que ja no sé si m’han passat o me les he inventades.

—Viure a prop de la frontera fa tenir una mentalitat més oberta?

—Sí. Tota la història federalista de Figueres no és per uns gens determinats ni per un clima, sinó per la permeabilitat de la frontera. És més fàcil que arribin diaris de l’altra banda, anar a veure pel·lícules i exposicions, conèixer-hi gent… Amb internet la geografia no és tan important, la centralitat s’ha reinventat, però abans era un dels trets definitoris. De fet, la proximitat de la frontera és un dels trets diferencials de Catalunya, si em permets de tornar-me a posar guru.

—Quan pensem en la Jonquera pensem en macroprostíbuls. La vostra descripció ens retrata un univers molt més ric.

—Vaig treballar dos anys a l’institut de la Jonquera, ens uns barracons prefabricats, i va ser l’institut on em vaig sentir més a gust, en part també pels col·legues, que són tant o més importants que els alumnes. Allà vaig descobrir el rerepaís, allò que s’amaga darrere els supermercats i els prostíbuls. La literatura de batxillerat que vaig fer a la Jonquera va ser la millor d’aquells anys: van llegir ‘Madame Bovary’ i tot.

—Abans no he gosat, però no puc acabar sense preguntar-vos per què us agrada més ‘L’altra’ que ‘Primavera, estiu, etc.’?

—La primera tenia una part central que s’aguantava per pura llengua, sense que la trama progressés. En canvi, la segona inclou uns tombs argumentals que el lector agraeix (amb un salt mortal final que jo m’hauria estalviat).

—Volia fer un final amb un ‘tampis’, però no hi escau.

—No gaire. Val més que acabem amb un brindis.