16.03.2014 - 06:00
La setmana que ve ja es podrà trobar a les llibreries la trilogia sobre ‘Els Atrides‘ de Iannis Ritsos, per primera vegada en català i en edició bilingüe, publicada per Adesiara. L’editor, Jordi Raventós, explica el següent article el què i el perquè d’editar Ritsos. Diu que la seva poesia té la gran virtut de fascinar el lector, i els seus monòlegs poètics són veritablement extraordinaris. El llibre el conformen els monòlegs: ‘Sota l’ombra de la muntanya’, ‘Orestes’ i ‘Agamèmnon’. L’editor ha triat un fragment del començament de ‘Orestes’ (pdf).
RITSOS, O EL MITE RENOVELLAT
Tothom reconeix que Iannis Ritsos (1909-1990) va ser un dels poetes grecs més destacats del segle xx, però també una figura que va tenir la sort —o la desgràcia, segons com es miri— de rebre una projecció enorme fins als anys noranta i que gairebé va caure posteriorment en l’oblit més absolut, sobretot a causa de la seva militància comunista.
És el que sol passar quan es mesclen cols amb caragols. Ara bé, deixant de banda les circumstàncies concomitants, la poesia de Ritsos té la gran virtut de fascinar el lector, i els seus monòlegs poètics són veritablement extraordinaris. Aquesta és la raó que fa que Adesiara presenti ara, en edició bilingüe, ‘Els Atrides’, els tres monòlegs que conformen la trilogia sobre la cèlebre nissaga reial de la Grècia llegendària: ‘Sota l’ombra de la muntanya’, ‘Orestes’ i ‘Agamèmnon’.
Tots ells, com també ‘La sonata del clar de lluna’ (publicada per la mateixa editorial el 2012), exhibeixen de manera magistral —com diu el traductor, Joan Casas, a la introducció del volum— «la capacitat que la poesia de Ritsos indueix en les coses de sostenir alhora més d’una forma d’existència i més d’un temps de vida». I és que l’extrema familiaritat que tenen els grecs amb el mite els permet renovellar-lo a pler: penseu, per exemple, en Kavafis, en Kazantzakis, en Embirikos —malauradament massa desconegut a casa nostra— i, és clar, en Ritsos, perquè Ritsos no seria qui és sense el mite, com ho demostra manifestament aquest llibre.
En ‘Els Atrides’ podeu trobar una Electra vella i decrèpita que rememora amb la seva dida, encara més xaruga que ella, les esplendors passades del casal familiar; un Orestes que, impotent, se sap arrossegat per un destí de venjança tan bon punt els turistes han tornat a l’autocar després de visitar les ruïnes de Micenes; i un Agamèmnon revellit que, tot just tornat de Troia, està a punt de ser degollat per la seva dona. Com assenyala Joan Casas a la introducció, «un sistema intern de ressonàncies articula tots tres poemes», i això fa que tinguin una ànima musical i una «condició jazzística» que els converteix en autèntiques joies literàries que permetran al lector constatar la vanitat i la feblesa del gènere humà i, en particular, allò que deia Ovidi al ‘Art d’enamorar’: que el temps s’escapa a pas accelerat (‘cito pede labitur aetas’).
Jordi Raventós
