14.03.2014 - 06:00
La conferència començava a les 19.30, però a les 19.10 la cua per a entrar a l’Orfeó Gracienc, al carrer d’Astúries, a tocar de la plaça de la Virrenia, ja s’enfilava un bon tros de carrer Verdi amunt. I això que les portes ja eren obertes. L’escenari no era cap aula de cap de les grans universitats americanes. Ni cap sopar a Davos. Ni cap videoconferència des de l’altra punta del món. La gran majoria dels interlocutors tampoc no eren estudiants brillants d’escoles de negocis, ni economistes de primer nivell, ni alts càrrecs de la Comissió Europea. No: era un públic de barri, de la vila de Gràcia, heterodox i de totes les edats i condicions socials. A l’Orfeó ningú no recordava un acte tan concorregut. A l’auditori, amb 220 vint cadires, no hi cabia ni una agulla; fins i tot es va habilitar una altra sala, amb 150 llocs, per a seguir la conferència a través d’un circuit tancat de televisió. Unes 200 persones més es van quedar al carrer per manca d’espai.
Xavier Sala i Martín va superar totes les expectatives de l’ANC de Gràcia, organitzadora de la conferència. El títol, això sí, prometia: ‘És l’hora dels adéus?’. En quasi dues hores de conferència, preguntes del públic incloses, el prestigiós economista va esmicolar un per un tots els arguments i totes les amenaces contra la independència que arriben d’Espanya, d’Europa i de Catalunya mateix. ‘No hi ha cap garantia que siguem millors que els altres ni que ho fem millor, però tenim la oportunitat de provar-ho, i això és el més important’, va dir.
Com a bon professor d’economia, la conferència va començar amb un quadre amb dos punts esquemàtics: ‘Costos i beneficis de quedar-se a Espanya’ i ‘Costos i beneficis de marxar’. ‘Entre aquests costos i beneficis també s’hi compten els sentiments, els lligams de cadascú i les ganes o no d’escoltar Margallo cada dia, però jo sobre això no us en puc dir res; jo us parlaré d’economia i de totes les mentides que es diuen’, va dir el professor només de començar. I a partir d’aquí la conferència va esdevenir un reguitzell d’arguments sòlids i ben documentats contra aquells qui diuen que en cas d’independència s’acabarien les pensions, que ens quedaríem sense mercat per a exportar-hi, que ens farien boicot, que les multinacionals se n’anirien, que el deute espanyol se’ns menjaria, que sortiríem de l’euro, que Espanya ens vetaria, que vagaríem durant segles per l’espai sideral, que ens farien fora d’Europa, que fer estats nous no és moda… Al final, una conclusió clara: ‘A l’hora de votar, no penseu en l’economia perquè tot anirà bé, o fins i tot millor que no ara; per tant, voteu amb el cor.’
Però anem a pams. Heus ací un modest i petit resum de totes les amenaces desmuntades. També us oferim, en vídeo, la conferència íntegra.
1. No hi haurà diners per a pagar les pensions
Sala i Martín ho va dir clar: ‘Les pensions no tan sols no perillen sinó que pujaran d’un 10%’. Com? Senzill: les pensions d’avui es paguen amb els imposts dels joves que treballen. I resulta que a Catalunya hi ha més proporció de joves i menys pensionistes que no pas al conjunt de l’estat espanyol. A banda, els treballadors de Catalunya tenen salaris més alts i, per tant, amb els mateixos imposts hi hauria més diners per a dedicar a les pensions. Concretament, un 10% més. A banda, just abans, Sala i Martín ja havia explicat que cada any Catalunya deixa escapar 16.500 milions d’euros. Diners que no tornen, segons les famoses balances fiscals, que es va encarregar d’explicar amb detall. I va recordar que el total de retallades fetes pel govern català aquests últims anys sumen 4.000 milions d’euros. ‘És a dir, una quarta part dels diners que no tornen cada any!’
2. Fer estats nous és anar a contracorrent en un món globalitzat
Acompanyat d’un gràfic, Sala i Martín va explicar que del 1800 ençà, s’han creat quasi 180 estats nous al món, 22 dels quals, curiosament independitzant-se d’Espanya. ‘Si formar part d’Espanya fos tan fantàstic hi hauria cua per tornar-hi i, de moment, cap d’aquests 22 no ho pas ha demanat.’ Des d’un punt de vista econòmic hi ha una raó: ‘Els beneficis econòmics d’estar junts desapareixen precisament en un món globalitzat, perquè el mercat deixa de ser autàrquic i esdevé global. Per això hi ha més estats, perquè ja no hi ha cap raó de mercat per anar junts si som diferents’.
3. Sortirem de la Unió Europea
‘Fixeu-vos que no hi ha cap líder europeu que hagi dit clarament que Rajoy tingués raó’, va dir Sala i Martín. ‘Barroso!’, va cridar algú des del públic. Immediatament, el professor va passar a la següent transparència, una foto gegant de Jose Durão Barroso, eludint l’explicació de l’anterior. I després de recordar que justament la setmana que ve Barroso acaba el mandat com a president de la Comissió Europea, va relatar el famós sopar que van compartir a Davos. Un sopar, curiosament –no es va estar de recordar-ho–, que va coincidir amb la dimissió de Sandro Rosell com a president del Barça.
‘Li vaig demanar a Barroso, que seia al meu costat, com explicaria al món que la Unió Europea acceptava Eslovènia, que es va fer independent per una declaració unilateral d’independència, i Croàcia, que va aconseguir la independència després d’una guerra sagnant, i no acceptava Catalunya, que vol ser independent a través de les urnes, i els ciutadans de la qual ja són ciutadans de la Unió Europea. És a dir, la Unió Europea accepta estats que han dibuixat les fronteres vessant sang i no accepta aquells que les han dibuixades amb els vots? Doncs si això és la Unió Europea jo no en vull formar part.’ Aplaudiments. Aleshores va avisar que efectivament cal unanimitat de tots els estats membres per acceptar nous membres i que Espanya ens podria vetar. Però de seguida va especificar que per formar part del lliure comerç europeu, ‘que és allò que ens interessa més’, no cal la unanimitat dels estats, sinó una majoria, i que en aquest cas tindríem el mateix estatus que tenen països com Suïssa i Noruega. A més, mostrant els mapes de les infrastructures de comunicació d’Espanya i França va demostrar que l’estat espanyol seria el primer interessat a voler travessar les fronteres catalanes sense haver de pagar aranzels, perquè els seus productes haurien de passar quasi forçosament per Catalunya per a arribar a Europa.
‘Que m’avisin el dia que vagin a ca la Sánchez-Camacho a prendre-li el passaport espanyol, perquè vull veure quina cara hi fa’
Pel que fa a la lliure circulació de persones a Europa, va explicar que, en aquest cas sí, cal unanimitat dels estats. Però aleshores es va preguntar: ‘La constitució espanyola –allò que Déu va escriure sobre una pedra– diu que a cap espanyol no se li pot negar la nacionalitat espanyola. Aleshores, com ho faran? Aniran casa per casa a prendre’ns el passaport espanyol? Amb aquest passaport ningú no ens pot negar de viatjar per Europa. I si ho fan així, que m’avisin el dia que vagin a ca la Sánchez-Camacho a prendre-li el passaport espanyol, perquè vull veure quina cara hi fa.’
I finalment, amb una foto de la planta de BASF a Tarragona, va explicar que en l’improbable cas que la Unió Europea decidís que deixar fora set milions de ciutadans, els catalans, era un problema petit, ja no ho era tant explicar a les multinacionals alemanyes que deixaven de formar part de la Unió. ‘Què li diran a la Merkel? Que ha de pagar milions d’euros i d’impostos en aranzels per fabricar a Catalunya? El poder econòmic, que és el que realment compta, no ho permetrà. Fixeu-vos en els esforços que han fet per salvar països com Xipre i Grècia!’
I, avisant que això ja era ciència-ficció, va fer una hipòtesi: ‘Si tot això passés de veritat i no forméssim part ni de la Unió Europea ni de la unió de lliure comerç a Europa, què passaria? Que tindríem unes fronteres controlades per la nostra policia que supervisarien el pas de mercaderies, sobretot espanyoles. I els dirien: “Ah, no dieu que no som fora de la Via Làctia? Doncs aleshores paciència i a pagar.” Ningú, i menys Espanya, no es pot permetre d’enviar-nos fora de la Via Làctia.’
4. Haurem d’assumir una part del deute espanyol
La resposta de Sala i Martín és també molt clara: ‘El deute espanyol és nominal i al paper hi diu “Reino de España”. Per tant, el deute és d’ells i, a més, si som independents, perdran un 20% del PIB, que és el que representa Catalunya. De manera que no el podran pagar i tots els bancs espanyols faran fallida.’ I què passa si ens en volen atorgar un part? ‘Aleshores els recordem una vegada més això de la Via Làctia.’ Per Sala i Martín, aquesta és una de les cartes per a la negociació. Catalunya, efectivament, haurà d’assumir una part del deute, però aleshores, tenint en compte que el deute és a nom d’Espanya, caldrà negociar unes altres coses, com la pertinença a la Unió Europea o més vets que l’estat espanyol pretengui aplicar contra Catalunya.
5. Catalunya sortirà de l’euro
‘Ningú no ens pot fer fora de l’euro. Per llei. A més, un exemple: l’Equador utilitza dòlars americans i no ha pas hagut de demanar permís.’ Per Sala i Martín, és pràcticament impossible que el nou estat català no pugui utilitzar l’euro. A més, diu, sempre podrem adoptar qualsevol moneda d’un estat que no formi part de la Unió Europea. Quin? ‘Doncs per exemple la moneda andorrana, que és l’euro’.
6. La independència genera incertesa
‘En això els hem de donar la raó, no sabem què passarà’, diu Sala i Martín. Però afegeix: ‘D’una altra banda, quina certesa ens dóna continuar formant part d’Espanya?’ I aleshores, en cinc minuts trepidants, mostra un seguit de transparències amb fotografies del rei Juan Carlos caçant elefants, Díaz Ferran, Botín, Bankia, Rajoy, Wert, Aznar… ‘No hi ha cap país civilitzat amb les institucions tan desacreditades. Quedar-s’hi és això. Això no és incertesa?’ I en aquest punt va aprofitar-ho per a recordar un dels missatges clau de la conferència: ‘No sabem si serem millors, no n’hi ha cap garantia, però tenim l’oportunitat de fer-ho tot de nou i des de zero i, a més, sense un govern a la contra.’ Perquè, va recordar: ‘Com ho farem per canviar l’educació, les infrastructures o la justícia essent part d’Espanya? És impossible! Potser els catalans som igual d’incompetents, però almenys, amb la independència ho podrem provar.’
‘El principal enemic de la independència som nosaltres mateixos’
Per acabar, Sala i Martín va lamentar que, sovint, en els polítics, no hi veu el mateix esperit d’unitat que sí que hi ha al carrer. ‘Espanya espera que ens barallem entre nosaltres, cosa que pot passar’, va dir. I va fer una crida a la unitat: ‘Si els ciutadans mantenim aquest esperit, els polítics no tindran més remei que seguir-nos, perquè si es barallen, ells hauran guanyat.’
Aquesta conferència fou programada fa mesos, però no ha estat possible fins ara, en què Sala i Martín ha passat dos dies a Catalunya. Demà vola cap a l’Aràbia Saudita i, tot seguit, a Mèxic, abans de tornar a Nova York.
