Jordi Martí: ‘No em fa pas por la independència’

Jordi Martí és el president del grup municipal del PSC a Barcelona. Però, paradoxalment, no és el candidat ‘de l’aparell’, ans al contrari: manifesta una crítica dura i sense embuts a la gestió de la direcció del partit, encapçalada per Pere Navarro. La fricció amb la direcció és una mica més aguda des que, aquesta setmana, va començar una campanya a la xarxa perquè els independentistes el votessin en les primàries obertes per triar el candidat a la batllia de Barcelona. Ell ho ha entomat amb sorpresa, però amb la satisfacció de veure que, efectivament, les primàries són obertes. I, malgrat no declarar-se independentista, confessa que no li fa pas gens de por, la independència.

—Què us sembla això de ser el candidat dels independentistes?
—N’estic sorprès, perquè no he fet res més que continuar explicant les mateixes coses des de fa molts anys. Sí que des de fa un temps he notat una certa simpatia lògica per algú que no se situa exactament en l’independentisme clàssic.

—Per què penseu que hi ha aquesta simpatia? Perquè no sou el candidat de l’aparell?
—Hi ha una sensació generalitzada a la societat catalana que en el combat amb Espanya el PSC és necessari. El PSC ha estat a totes les manifestacions importants del catalanisme, tret de fa dos Onzes de Setembre, a la gran manifestació. I, malgrat que sempre hi ha hagut sectors que han acusat el PSC de botiflers, crec que de manera molt majoritària la societat catalana és conscient del paper que ha fet d’unir les classes populars. Crec que la gent té ganes que el PSC torni a l’espai que segurament no hauria hagut d’abandonar mai.

—I veuen que vós doneu suport al dret de decidir sense matisos.
—Sense cap matís. I trobo que en les forces sobiranistes, CDC, ERC, la CUP, hi ha clarament una absència de discurs urbà. El component urbà és fonamental. Des del nacionalisme això s’ha vist amb recel, com si fos el dissolvent de la identitat catalana, i això ha fet que els sectors més vinculats a la defensa de la identitat de Catalunya descuressin l’assignatura del discurs urbà, de la construcció d’un projecte de ciutat. Quan es parla de Catalunya no es pot oblidar de parlar de Barcelona, i no en parla ningú. Hi ha uns sectors  de l’independentisme que se senten satisfets en les seves aspiracions nacionals amb algunes forces polítiques que defensen la independència de Catalunya, però quan fan la mirada en clau urbana, veuen que n’hi ha uns altres que tenen la lliçó més apresa.

—Voleu dir que hi ha un independentisme que us votaria a vosaltres en les municipals.
—N’estic convençut. Estic convençut que tota la gent que se m’ha aproximat, molts virtualment, saben perfectament què penso.

—No sou independentista.
—No, i no veureu cap declaració que jo hagi dit que ho sóc.

—Sou federalista.
—Entenc que cal un canvi d’estatus jurídic a Catalunya, cal molta més capacitat d’autogovern, més justícia distributiva en recursos econòmics, cal reconeixement plurinacional… El problema el té Espanya. Què passarà si Espanya no mou fitxa? Potser sí que aleshores acabarem tots dient ‘doncs no ens entenen’. No sóc independentista, però tampoc antiindependentista. No em fa pas por la independència. Però els que no som independentistes hem de ser honestos i dir que necessitem una contrapart que ens entengui i que la sacsejada faci que es miri la realitat de l’estat espanyol de manera diferent.

—Això no passa.
—No passa, no. Ni amb el tancament de files recentralitzador que ens porta als pitjors records del passat, ni passa amb el PSOE. El PSOE ha obert una petita porta a la reforma constitucional, però l’acord de Granada ni reconeix la consideració plurinacional de l’estat ni reconeix el dret de decidir.

—Què votaríeu en el referèndum del 9 de novembre?
—Espero i desitjo que es pugui fer la consulta. Jo votaria clarament que sí en la primera pregunta i en la segona m’agradaria que hi hagués els indicadors necessaris per a convèncer-nos tots plegats que és bo de votar que no. Però ho decidiré la vigília de la votació.

—I si la consulta fos aquest cap de setmana?
—És que si es fa la consulta l’escenari polític serà absolutament diferent, perquè hi haurà una cosa que Espanya ha negat fins ara que l’haurà haguda d’acceptar, que els catalans decideixin lliurement el seu futur. Ens trobaríem en una situació diferent. Tots aquests sectors em diuen que hauria de votar que sí… Però crec sincerament que no ens poden anar bé les coses si van malament a Espanya. I crec que en aquest moment Espanya necessita més Catalunya que no Catalunya necessita Espanya. Però hi ha una relació mútua. En el fons hi ha un sector de l’independentisme que hi ha arribat dient que ja no hi ha res a fer amb Espanya. I això és un problema molt seriós. Encara que poguéssim tenir la independència, si Espanya no funcionés, això seria molt difícil de navegar des de Catalunya. Crec que hem d’anar units a Catalunya per passar el problema a l’altra banda de la fractura, al govern i al règim espanyol. El gran error del PSC ha estat sortir d’aquesta onada de gran il·lusió i entusiasme entre la ciutadania catalana.

—Us ha dit res la direcció del PSC sobre aquesta campanya independentista en favor vostre?
—No. Hi ha hagut converses informals, de la mateixa manera que n’hi ha per milions de temes. Ahir totes les converses que tenia amb gent del PSC eren sobre això, perquè va ser el fet més rellevant, però no de manera formal ni categòrica.

—Però sí que des del compte oficial de Twitter del PSC de Barcelona es va fer un advertiment sobre qui podia votar i qui no. Què us va semblar?
—Mireu, avui hi ha una repolitització de la societat, i estic convençut que la gent fa les coses a consciència, les decideix lliurement. I la gran majoria, honestament i amb els seus valors i la seva ètica al capdavant, saben perfectament que s’ha de pagar un euro, que s’ha de signar… Sí, el gest de la federació de Barcelona va ser una mica estrany. Hauria valgut més dir ‘qui vulgui tenir informació de com votar a les primàries i quins són els compromisos que s’han de prendre que llegeixi aquest paper’ i ja està. Dins el Moviment Barcelona, hi ha molta gent que m’ha donat suport i que és independentista. Per què es van acostar a mi? Per una malèfica conxorxa?

—Per què penseu que la reacció de la direcció ha estat aquesta, tant a la defensiva?
—Perquè el PSC viu en la paradoxa d’haver assumit l’invent més interessant que ha passat en democràcia, que són les primàries, i alhora donar indicis de voler-ho fer tot sota control, i pràcticament sabent qui ha de ser el guanyador de la contesa electoral. És com jugar dues cultures polítiques diferents, l’orgànica i digital del jo decideixo i la de la màxima obertura democràtica. En comptes de gaudir d’això que han impulsat, les primàries obertes a Barcelona, fan una mica un ‘ai, ai, ai que no ens cremem’.

—També hi deu jugar el context de crisi que viu el partit.
—Sens dubte. I el paper que hi jugo jo també hi deu influir. Però és de molt poca volada. Quan un partit és en caiguda lliure des del punt de vista electoral té un problema amb les decisions que pren. Que el PSC queda fora del mapa polític i de la centralitat és evident. La primera reacció tot just començada la campanya electoral activada per les primàries és que hi ha un col·lectiu que s’hi interessa; no els ho neguis, explica’ls-ho bé. Ningú no pot anar a votar enganyat. Convida’ls a ser-hi, obre’t, necessites guanyar gent, i no perdre’n més. El problema del PSC és que va perdent gent. Si jo hagués renegat del PSC… Però jo he criticat la direcció, que no és el PSC. En aquest moment els qui ens anomenen crítics som els qui defensem els valors fundacionals de la força política en què som. Quan em parlen dels tres diputats díscols que van votar diferent… Per a mi els díscols eren els altres, perquè aquests tres van votar allò que deia el programa electoral del PSC.

—La campanya independentista no és cap conxorxa, però us ha ajudat força.
—Això de la xarxa no ho controla ningú. Això ha passat producte d’unes primàries i d’uns posicionaments previs. Quin efecte tindrà? És molt difícil de saber, perquè no hi ha cap precedent semblant. Continuaré defensant les coses que he dit des del primer dia, que a Barcelona combatre la desigualtat social és principal, que hem de caminar cap a una capitalitat d’estat, que hem d’optar per un projecte de radicalitat democràtica… I tants com en vulguin venir, benvinguts siguin. Veig la campanya espontània amb molt interès i amb agraïment cap a gent que ni conec i que han fet aquest pas. I avui hi ha molta gent que m’ha dit que arran de la campanya m’havia llegit i que això que dic està molt bé. I aquí és on jo em connecto: no hi ha ningú en el món sobiranista parlant de la ciutat, i això s’ho haurien de fer mirar.

—No us hi deveu entendre gaire bé, amb en Pere Navarro.
—Hem passat èpoques millors.

—Fa quatre dies dèieu en un article que amb Navarro a la direcció del PSC el partit no podia aspirar a governar a Barcelona.
—No és cap atac personal. Però és indiscutible, això que dic. Si mantenim la línia que Pere Navarro imprimeix avui al PSC serà molt difícil que tinguem un bon resultat electoral, i serà impossible que els nostres socis naturals per fer una alternativa d’esquerres vulguin jugar-hi. Per tant, ens disparem al peu doblement, i m’amoïna perquè hi ha un cabal de coneixement de la ciutat que s’ha d’aprofitar, i ha de tornar a ser. Allà on el PSC va vorejar l’excel·lència política és en l’àmbit municipal. Aquest capital no el podem engegar a rodar per errors de gruix com els que tenim.

—Això com es resol? Canviant la direcció del PSC?
—No ho sé. Es resol tornant a col·locar el PSC al mateix lloc. És difícil que algú que ha insistit tant en una determinada línia pugui fer aquest viratge. Estic segur que la meva victòria a les primàries serà un revulsiu, i que l’haurem de gestionar i haurem de pensar com ho fem. Sense cap ànim de fer fora ningú, no m’hi sobra ningú. Vull militar en un partit amb en Siti Canga, amb la Núria Parlón, també amb l’Obiols, en Quim Nadal, amb Antoni Castells, però també amb un sector que pugui semblar que és als antípodes d’on sóc jo. L’invent del PSC és aquesta fusió.

—Què us diferencia dels altres candidats a les primàries?
—La principal diferència, vint anys de dedicació a Barcelona, i l’obsessió per la realitat urbana i per la meva ciutat. Un alcaldable ha de ser algú que no únicament sigui barceloní, sinó que s’hagi compromès amb la seva ciutat, algú que l’hagi volgut conèixer. Segurament és això. Em preguntaven quina diferència hi ha entre jo i en Collboni. I jo deia que ell es dedicarà a Barcelona vint dies i jo vint anys. Tan fàcil com això.

—Justament Jaume Collboni utilitzava això com a argument contra vós: canviem allò que no funciona.
—Bé, tinc una certa sensació que volen pujar a l’Everest sense haver pujat el Montseny. Si jo fos un polític cremat potser tindria raó. Però les primeres eleccions a què em vaig presentar són de fa dos anys i mig. Estic fresc en l’àmbit polític, però tinc la motxilla carregada d’experiència a la ciutat. I no vull treballar en cap altre àmbit, ni en la política ni en l’àmbit professional. Ara que he temptejat la política amb majúscula, entres en un metallenguatge polític, en uns debats… Que per què no parlem del pla Besòs?

—A l’hora d’encarar la pobresa i les desigualtats sembla que els moviments socials han passat la mà per la cara d’alguna manera a partits i administracions.
—Per què els moviments socials poden anar amb la cara ben alta dient que no tan solament han denunciat una situació sinó que han ajudat a pal·liar-la? La PAH, per exemple, té estructura a cada barri, i dinàmiques de cada barri, perquè és allà on poden teixir les aliances amb el comerç… És la parròquia del barri, la realitat d’allò més petit, que té un gran potencial. Imagineu-vos que féssim una segona descentralització i acostéssim el govern municipal a aquesta realitat, és a dir, que poséssim l’ajuntament a disposició com a element articulador de totes aquestes dinàmiques socials. No diguem que farem mil pisos, mirem com podem fer polítiques d’habitatge al Bon Pastor. On hi ha els pisos buits? Això se sap, al barri.