14.03.2014 - 06:00
Fa gairebé vint-i-cinc anys que Mara Aranda remou la terra per explorar els sons, els instruments i les tradicions que han passat de generació en generació. Ho va fer durant molt de temps amb l’Ham de Foc, i ara amb el grup Solatge, amb el qual ha publicat ‘Lo testament’, després de ‘Dèria’, la primera experiència conjunta. Aquestes cançons es podran escoltar en el concert que faran dissabte a l’Auditori de Cerdanyola del Vallès. En aquesta entrevista, parlem de l’àlbum i de la tasca de recuperació de tradicions:
—En aquest segon disc amb Solatge heu confiat en la tasca de recerca d’Eduard Navarro…
—Ho ha fet sobretot a partir dels cançoners que es conserven al País Valencià i els enregistraments documentals dels volums de la Fonoteca de Materials Valenciana. Són estudis i una compilació sonora de música tradicional popular, majoritàriament interpretada per no professionals, en moments de celebracions o feines, sense arranjaments. Aquests enregistraments, coordinats per Vicent Torrent (Al Tall), són un tresor: són la mostra de totes les músiques que hi ha hagut al nostre territori quan encara no hi havia una influència tan decisiva de tantes músiques foranes.
És important de fer-ne una revisió acurada per no repetir recursos ni redundar en les mateixes idees o conceptes. Això ho han treballat els músics: Abel García (viola de roda, lauto, baglama), Jota Martínez (cítoles, viola de roda, guitarra morisca), Josep-Maria Ribelles (arpa) i Eduard Navarro (vents tradicionals i moraharpa). Ens hem deixat guiar per un instint primigeni, fent cas de les nostres corades.
—I tenint molta cura dels instruments.
—El criteri és que tot sone bé junt, que hi haja una riquesa tímbrica, harmònica, rítmica. Per a nosaltres la qüestió dels instruments és molt important. S’han d’encarregar amb molt de temps a un lutier especialitzat, que acostuma a viure a milers de quilòmetres; hem d’esperar que l’instrument estiga llest i després aprendre a fer-lo sonar. Molts d’aquests, per antiguitat, han desaparegut, i els constructors els recuperen a partir de la iconografia existent. D’un tall de pedra a la façana d’una catedral o de la il·lustració d’un còdex, en prenen mides i tornen a donar-los vida. Tampoc no hi ha mestres. És tot un camí d’estudi i de sacrifici permanent. Després de vint-i-cinc anys del meu primer concert, l’interès per les músiques antigues i d’arrel ens ha portat a tenir una de les col·leccions més grans d’Europa d’instruments medievals i tradicionals.
—Què deixeu en testament?
—’Lo testament’ és el títol d’un romanç conservat a Cocentaina (el Comtat), un dels pocs exemples d’aquest gènere que tenim a casa nostra. Diuen d’aquest romanç que pogué ser escrit per a la filla de Ramon Berenguer III i la seva muller, Dolça de Provença. Eduard Navarro la va rescatar d’uns quaderns que la institució Alfons el Magnànim va editar el 1928 en què es feia referència a cançons i danses de Cocentaina. Sembla que és un romanç molt estès arreu d’Europa, conegut al Principat com ‘el testament d’Amèlia’.
A partir de la idea del testament, com a declaració que fa algú de la seua darrera voluntat i disposant que els seus béns i assumptes queden nugats després de la mort, començàrem a definir el nostre propi testament. Agafant tot el llegat que ens deixa la tradició en forma de cançons. La major part del bagatge cultural, el saber i les experiències d’un poble, s’ha fet oralment. L’escriptura no es coneixia i no és fins fa ben poc que només uns pocs privilegiats van començar a tenir accés a aquest mètode de comunicació, transmissió i coneixença. Per tant, el llenguatge oral era molt ric i emprava recursos útils i pràctics mitjançant contes, mites, precs, sortilegis, endevinalles i altres, per fixar els elements bàsics que eren la ‘formació’ d’aquells infants que més tard serien els homes que agafarien el testimoni de la tradició i tindrien totes les seues eines per a desenvolupar-se i enfrontar-se al món. Tots aquestos recursos apareixen a les cançons. Per nosaltres, la tradició és un referent permanent i establim una dialèctica constant entre allò antic, les arrels, i allò nou. No podem passar per alt que som homes i dones que vivim al segle XXI.
—A través de les vostres cançons ens anem trobant amb jotes, boleros, fandangos, cants de batre… Què us hi porta, a treballar aquests gèneres?
—Normalment els treballe perquè tenen connexions amb la meua vida –passada, present o la que imagine–. Puc parlar-te de ‘Mareta’, que és una cançó de bressol molt coneguda a València. La particularitat de la cançó és que és la xiqueta qui canta a la mare. Òbviament, en la realitat la canta la mare a la filla o fill a qui vol adormir. Ma mare me la cantava i jo també l’he cantada als meus fills. A més, la lletra empra la primera estrofa de la cançó tradicional, però després l’he continuada contant amb la història de ma mare quan era xiqueta. Es troba als cançoners que va compilar el musicòleg Salvador Seguí, que ens diu també que aquesta versió es va replegar a la localitat d’Aigües (Alacantí).
Les cançons de bressol són tan antigues com la humanitat i sorgeixen dels impulsos més profunds de la mare que protegeix les criatures. Sempre hi ha com una paraula comuna, més enllà del llenguatge intel·ligible, que connecta amb allò que és atàvic: ‘no-no, ea-ea, nani-nani,…’ com una mena de mantra que indueix el nen a entrar plàcidament en el món dels somnis i a posar aquell qui bressola en la tessitura adient per a aquella feina tan important. De com s’han adormit als braços els nens, així han eixit després uns homes o uns altres.
—Una altra cançó especial és ‘Tinc una barraca’…
—Sóc filla de llauradors, fins on sabem, i tots de la comarca de la Ribera del Xúquer. El meu iaio va nàixer a l’Albufera, que apareix anomenada ja en cròniques ben antigues com les d’Estrabó i Tit Plini i la propietat de la qual ha anat canviant de mans al llarg de la seua història: de reis a particulars, com el cas de Mostahim, emir de Saragossa, que la va rebre en premi per la seua aliança amb el Cid per a reconquerir València; don Cristóbal de Moscoso, comte de les Torres, que la rep en recompensa pels seus serveis durant la guerra de Successió. Així fins el 1911, que passa a ser propietat de l’Ajuntament de València.
El iaio i la família, els vuit germans, vivien enmig de la marjal. Eren molt humils i vivien d’allò que els donava el cel i l’aigua: la llissa, les anguiles, els crancs, els ànecs i l’arròs eren aliments habituals. El temps i recursos de què disposaven l’esmerçaven a viure cada dia, mai no anaren a l’escola. Jo el recorde sempre feliç. Les seues últimes paraules abans de morir-se foren: ‘Passeu-ho bé.’ No sabia de lletres, ni de música, però el recorde moltes vegades, quan estava distret, taral·lejant una melodieta quasi irreconeixible i les primeres paraules d’allò que volia ser una cançoneta: ‘Tinc una barraqueta que no té trespol.’ Molt de temps després, quan ell ja no estava amb nosaltres, vaig redescobrir la versió de la cançó, que sembla que també anava associada a un joc infantil, en un cançoner. A partir de la lletra tradicional que evidentment parla d’una barraca, i amb la música d’un copeo mallorquí, li vaig fer al iaio una barraca nova, amb herba-sana i figuera a la porta, i un pou d’aigua dolça. Perquè no li mancara allò més essencial, fora on fora.
Tot plegat, arguments per a continuar posant llavors en terra.
—Què significa per a vós aquesta tasca de recuperar els sons antics del nostre territori?
—Potser són cançons que diuen coses, les mateixes coses des que l’home és home. La música tradicional és transmesa de boca a orella, al marge de l’ensenyament musical acadèmic. Qualsevol poble del món adquireix amb el temps un seguit de trets que el diferencien dels altres pobles. El sentit de l’humor, de l’honor, la manera de festejar, de fer front a determinats successos com la mort o el naixement… La música tradicional té tantes formes i variants com les que el poble té per a expressar els moviments, perquè la música és present en tota celebració, i el cor de qualsevol home en qualsevol temps es mou en una antiga dansa davant dels mateixos impulsos o estímuls: el dolor, la solitud, la joia, la sofrença, la por o l’amor.
Simplement em sent com una part d’eixa cadena de transmissió de tots eixos elements. Jo vaig deixant ací i ara, des de fa vint-i-cinc anys pràcticament, el testimoni; passant-lo a unes altres mans. Jo no sóc allò realment important, jo desapareixeré algun dia, me n’aniré i no tornaré, però tot allò que adorna i enriqueix la tradició continuarà ací.
—Heu viatjat molt per nodrir-vos de les tradicions de països mediterranis, oi? Què hi heu après?
—He viatjat molt, he volgut veure amb els meus ulls i sentir amb els porus de la meua pell. No sóc d’aquells que espera amb paciència, jo he sigut sempre dels qui ixen a buscar la sort. He après molt, sobretot a estimar més el meu país i la meua gent. Quina gent més noble tenim a casa nostra! I he volgut dur tot allò que havia après als meus. Llàstima que no se’ns valore com cal, llàstima que els recursos que hi ha s’utilitzen tan nefastament. Els polítics, aquells que decideixen com invertir els nostres diners i on, els diners de tots els contribuents, siguen metges o cosidores, llauradors o enginyers, haurien de ser un grup d’homes preparats intel·lectualment i moralment per a fer aquesta tasca, caldria que foren homes savis.
Alemanya, Polònia, Àustria, Luxemburg, Holanda, són països amb gran interès per a les nostres músiques. Des de fa quasi dues dècades vaig anualment a fer-hi rondes, i el públic és atent, dolçament receptiu i s’obri com una flor que espera ser fecundada. Recorde a Alemanya, després d’un concert, la regidora de Cultura, que era qui ens havia convidat, que va vindre a comprar tots els discos. Vam mirar de regalar-li’ls, però no hi hagué manera de fer-ho: ‘Aquesta és la meua contribució, la manera de fer que existesquen grups com vosaltres.’ En aquests països tenen una tradició concertística més llarga que a l’estat espanyol i el sector és molt més potent i estable. A més, que la cultura sempre s’hi ha considerat un element nutritiu important. Sense tenir subvenció, l’estàndard del nostre públic reserva una part del salari mensual a activitats culturals. El preu mitjà d’una entrada són 20 euros, que paguen amb completa convicció perquè saben que el pa només alimenta l’estómac i que per dalt de l’estómac encara ens queda molta geografia corporal i espiritual per a proveir.
