12.03.2014 - 06:00
Comento amb Martí Domínguez que, després de la presentació del seu assaig ‘El somni de Lucreci‘ (Proa) a l’Espai VilaWeb, em sembla que alguns dels intel·lectuals més preuats que tenim avui dia són els científics que s’han acostat a les lletres. Aleshores, em recorda la monografia ‘Científics lletraferits‘, que acaba de sortir a la revista de divulgació científica Mètode, que ell dirigeix i que publica la Universitat de València. I així comença l’entrevista. Explica:
—En una època eminentment tecnològica com l’actual, una mínima formació científica es mostra com un anacronisme, tot i que és imprescindible. El desconeixement científic que tenen els escriptors d’avui és pràcticament absolut. Difícilment trobem que un escriptor introduesca cap element científic en el seu relat. Però per a oferir una visió contemporània del món, de la naturalesa humana (perquè d’això tracta a l’hora de fer literatura, oi?), és imprescindible aquest coneixement. Per això sovint els escriptors donen una visió anacrònica, vuitcentista, de la naturalesa humana. Molts escriptors s’han quedat amb Freud, que s’ha demostrat que era un frau intel·lectual. Per parlar de la condició humana, els escriptors haurien de tenir uns coneixements de divulgació científica i de la biologia humana que la majoria no tenen.
—Això ens porta a Lucreci.
—Lucreci és un exemple tan fèrtil de simbiosi entre literatura i ciència! Si el llibre de Lucreci ‘De rerum natura’ es va salvar de la cremada de llibres fou per la seua bellesa i la potència dels seus versos. Perquè fins i tot aquells que el menyspreaven per les idees que contenia li reconeixien la potència poètica. I fins i tot l’imitaven. Per això no el van destruir.
—Comencem pel començament: qui fou Lucreci? Sembla que se’n saben poques coses. Tants anys prohibit…
—Realment no en sabem gaire coses: que fou un romà que va viure el segle I aC. A banda de ser prohibit, com a bon seguidor d’Epicur, ocultava la pròpia vida, perquè Epicur diu que la felicitat rau en la discreció. Alguns van dir si darrere el nom de Lucreci no s’amagava algú altre conegut, com Ciceró, diuen alguns. Però pel gran coneixement científic que tenia es fa difícil de creure que fos un altre. També es va dir que si s’havia suïcidat. Ho va dir l’Escolàstica, però era una manera de desacreditar-lo, a ell i el seu pensament. També el van acusar d’adúlter… La força de Lucreci està en la unió del fons i la forma. I jo ho compartesc: sempre he defensat que podem introduir la forma literària en el coneixement científic.
—Sou deutor de Lucreci?
—Sí, i en molts sentits. En l’àmbit literari, ho sóc. I com a evolucionista i darwinista, també, perquè Lucreci és l’inici de tot. És un ‘maître a penser’. Lucreci t’ensenya a pensar. Perquè desenvolupa un criteri propi i, a poc a poc, això et converteix en un lliurepensador: que és aquell que qüestiona les coses quan no les entén. I això és fonamental, perquè una societat que no vulga anar al rovell de les coses és una societat més manipulable, més conduïble.
—Com s’entén l’existència d’aquest home, Lucreci, amb una ment i una capacitat analítica tan prodigioses, que diu coses tan revolucionàries, que trenca allò establert? I que li ha valgut el terme de pre-modern?
—Lucreci és hereu del pensament grec. Al món llatí hi havia dues tendències de pensament, la que encarnava Plini el Vell, més vinculada a un moviment popular; i una altra tendència, la dels partidaris de la cultura grega, entre els quals es trobava Lucreci. Ell va divulgar el pensament grec. La Grècia clàssica va desenvolupar un pensament en abstracte, sense cap mena d’experimentació. Per això és tan increïble que per exemple ja parlassen d’àtoms, una entelèquia que molts segles després s’ha demostrat científicament. Lucreci va anar una mica més enllà, però sobretot posa en ordre tot el pensament grec, que en aquell moment s’anava oblidant a Roma. Ell va dir que els humans som responsables dels nostres actes, que els déus no hi tenen res a veure. I per això fa un cant a la vida, a viure la vida, a gaudir-ne i a ser amos del nostre destí.
—Abans parlàveu de llibertat de pensament. En aquest sentit, no és pas casualitat que aparegui ara el vostre assaig? És la vostra aportació, la vostra llum en uns moments de retrocés de les llibertats individuals i col·lectives, aquí i a tot arreu?
—No és casualitat, efectivament. Aquests darrers anys hem viscut el desinterès creixent del govern espanyol per la ciència: no tan sols hem perdut dotació econòmica sinó que, com a conseqüència, també hi ha hagut una pèrdua de científics brillants que han marxat. Per una altra banda, es veu que la societat cada vegada és més crèdula (pensament màgic, superstició…). Tot això són barreres a l’hora de decidir el teu destí. En la qüestió del dret de decidir de Catalunya, per exemple, hem de reivindicar que les raons siguin rebatudes amb raons. En canvi, la reacció és: més dogmatisme, imposició i pensament únic. I com a valencià, la persecució que nosaltres hem de suportar encara és una mica més forta. Fa molts anys que vivim en la foscor. Per això només ens pot salvar un pensament que s’acoste a la veritat de les coses. És establir la raó. Però sovint es produeix un diàleg de sords que no condueix sinó al fanatisme i a les catàstrofes. Lucreci diu que tan sols la llum del coneixement ens pot guiar. I això inclou l’honestedat intel·lectual.
—Estan a l’altura els intel·lectuals?
—En el procés que viu Catalunya, m’ha decebut molt la manca de posició i de diàleg dels intel·lectuals espanyols. Ells tenen l’obligació moral d’interessar-se pel tema, d’estudiar-lo i d’aportar arguments valuosos per ajudar a desencallar el conflicte. En canvi, l’única resposta que s’ha fet sentir és el fanatisme.
—Una còpia de ‘De rerum natura’, ‘De la natura’, l’únic llibre que es coneix de Lucreci, es va trobar el 1417 al monestir de Fulda. Des de llavors i fins ara, aquest poema de 7.415 versos ha anat escandalitzant i esperonant sectors enfrontats de la història: sempre la raó contra el mite. En el vostre assaig repasseu les influències del pensament de Lucreci: Galileu, Diderot, Botticelli, Demòcrit, els Darwin…
—Quan ‘De rerum natura’ es va descobrir d’una manera casual, al monestir de Fulda, al Quattrocento, se n’envià una còpia a la cort dels Medici, que eren el motor del Renaixement neoplatònic. El poema de Lucreci va enlluernar tot el món florentí i va deixar una petja tan forta i s’expandí tan ràpidament, que va marcar personatges com Giordano Bruno, Galileu, Francis Bacon… perquè Lucreci posa en evidència una nova manera d’acostar-se i entendre la realitat. Inaugura la raó de les coses a partir del pensament científic. Influeix Galileu a través del telescopi i també marca la descoberta d’Amèrica. Però l’esclat de tot això es produeix al segle XVIII, quan Diderot fa traduir el llibre al francès. Diderot encarna el pensament lucrecià total. Per això, quan estic molt deprimit retorno als il·lustrats, tot i que els tinc superats. Però són tan reconfortants en aquests moments decebedors que vivim… En el llibre jo marco un fil roig que existeix en la història, de transmissió i herència de les idees de Lucreci. Potser el faig una mica més recte que no és, però el fil roig hi és. Reconec la influència de Diderot en Erasme Darwin, l’avi de Charles Darwin, i de com Erasme va influir en l’autor de ‘L’origen de les espècies’.
—Per a la traducció catalana us heu basat en l’edició de l’any 1923 de Joaquim Balcells, que fou el primer volum de la col·lecció Bernat Metge. La publicació del llibre aquí sembla que també va crear un gran rebombori. I que l’església va fer retardar el volum següent, que no va aparèixer fins cinc anys després.
—Que ‘De la natura’ fos el primer volum de la col·lecció Bernat Metge és tota una declaració d’intencions. Avui, costa de trobar editors valents que vulguen publicar aquesta mena de llibres.
—Acabeu el vostre assaig amb un epíleg, ‘La condició humana’, tenyit d’escepticisme (fet que enllaça amb la introducció) i citant Malraux. Comenteu-nos aquest final.
—La introducció i l’epíleg de ‘El somni de Lucreci’ justifiquen la raó de ser del llibre: com s’ha vist l’home a si mateix i com ha maquillat la seua naturalesa biològica. Perquè aportar llum sobre el procés evolutiu, que nega la influència dels déus, que ens diu que estem sols a l’univers, és una revelació amarga i costa d’acceptar-la, com diu Malraux. A l’home li costa molt d’acceptar la pròpia naturalesa i li és més fàcil d’afegir un cert punt de misticisme, per no dir de religió. Però avui vivim la revolució d’internet, una revolució meravellosa, que posa al nostre abast tot el coneixement, que és un element civilitzador. Dono gràcies a Déu [riu] d’haver nascut en l’era d’internet. Perquè tenim la possibilitat de viure plenament en la cultura. I no ho valorem prou.
(L’epíleg acaba dient: «El somni de Lucreci d’un món desvinculat dels seus déus, explicat exclusivament per l’observació i la raó, no s’ha fet realitat. Potser perquè a l’home se li fa molt difícil d’assumir el que la ciència ha anat revelant poc a poc. Allò que André Malraux, a ‘La condició humana’ (1933), escrivia: ‘És molt rar que un home puga, com dir-ho?, admetre la seua condició d’home.’ Potser aquest és el gran repte per al futur: que l’home accepte, definitivament i plenament, la seua naturalesa. És l’únic futur possible de la humanitat.»)
