11.03.2014 - 20:25
La Candidatura d’Unitat Popular (CUP) s’ha negat a signar una declaració de condemna del terrorisme i de solidaritat amb les víctimes que es llegirà demà al Parlament de Catalunya a proposta del grup parlamentari del PP. La declaració, signada per tots els altres partits, expressa el rebuig i la ‘condemna contundent a qualsevol acte de violència o coacció política, especialment els actes de terrorisme, als seus autors i col·laboradors’. El diputat de la CUP, David Fernàndez, ha escrit un text per explicar les raons de la seva decisió. Us l’oferim íntegre a continuació:
«En relació amb el Dia Europeu en Record de les Víctimes del Terrorisme, i a proposta inicial del Grup Parlamentari del PP, en els dies precedents se’ns ha facilitat una proposta de Declaració Institucional –que requereix unanimitat– per a ser llegida al ple demà. La CUP-AE no l’ha signada però no s’ha oposat que sigui llegida. N’hi ha hagut quatre versions diferents, que finalment subscriuen tots els grups excepte la CUP-AE. El passat divendres, però, vam remetre a tots els portaveus les nostres consideracions i reflexions i propostes. No n’hem obtingut cap resposta. Aquest és la carta íntegra remesa per la CUP-AE, on es defensa que no signarem –per respecte, per consideració i per memòria– cap declaració parcial que obviï deliberadament ‘totes les víctimes de totes les violències’.
[Correu electrònic adreçat el divendres 7 de març als portaveus parlamentaris, tots els membres de la mesa i la presidenta del parlament en nom de la CUP-AE]
Benvolguts i benvolgudes,
En relació amb la proposta de Declaració Institucional sobre el Dia Europeu de Record a les Víctimes del Terrorisme, us trasllado el posicionament i reflexions de la CUP-AE:
1. Efectivament, aquest país ha sofert les irreparables conseqüències de la violència política des del final de la dictadura franquista, que ja va significar un exercici permanent –i encara avui impune– de violència política continuada. Han passat, certament, 36 anys des del final d’aquella dictadura i no serà pas aquest grup qui no reconegui obertament el sofriment de totes les víctimes, qui no guardi una severa memòria inesborrable i permanent per les víctimes de l’11-M i qui no advoqui per una societat lliure de violències, on la tríada reconeixement, reparació i garanties de no-repetició sigui el nostre full de ruta imprescindible.
2. Ara, aquest país ha estat igualment víctima d’unes polítiques antiterroristes embogides. Tancaments de diaris –que l’Audiència Nacional, en sentència ferma, ha qualificat d’anòmals i inconstitucionals–, legislacions especials, proscripció de drets civils i polítics, casos de tortura (reconeguts pel Tribunal Europeu d’Estrasburg i, recentment, per Luis Roldán mateix) i d’una violència institucional, policial o parapolicial que, sota paràmetres d’absoluta impunitat i cobertura, eleva el nombre de víctimes mortals en el conflicte basc a 1.300: 850, de forma innegable, provocades per ETA i 472 per altres formes de violència i terrorisme d’estat. Per tant, la no-inclusió i no-reconeixement de totes les formes de violència i terrorisme sofertes i, per tant, el no reconeixement de totes les víctimes, impossibilita obertament que la CUP-AE signi cap declaració que no reconegui totes les vulneracions dels drets humans, començant pel dret a la vida, produïdes durant les darreres dècades.
3. Com deveu recordareu, la Cimera Euromediterrània de Barcelona del 2005 va tenir enormes dificultats per a definir terrorisme, rere la nefasta política impulsada per George Bush de ‘la guerra global’ després de l’11-S de 2001. Tant, que no va haver-hi pas cap acord en aquella cimera. Des d’aquesta perspectiva, hi ha les víctimes permanentment negades del terrorisme d’estat: difícilment signarem cap declaració que –precisament sobre terrorisme– no denunciï que també és terrorisme envair i destrossar un país esbotzant el dret internacional i amb arguments que es van demostrar obertament falsos –Iraq–, amb la implicació directa del govern espanyol. Que obviï que hi hagut, a la UE, detencions, segrestos, presons i vols il·legals cap a Guantánamo. Si no som capaços de reconèixer els 150.000 morts civils iraquians o l’acte impune de terrorisme que va suposar l’assassinat del periodista José Couso, no compteu amb nosaltres. Si no sou capaços de reconèixer la mort continuada de civils a l’Afganistan sota els bombardejos de l’OTAN, no compteu amb nosaltres.
4. Mal que ens pesi, la instrumentalització governamental i política del terrorisme també ha estat una constant els darrers temps. El no-respecte a totes –i totes són totes– les víctimes de les diferents formes de terrorisme i violència política bloca que la CUP-AE rubriqui un text parcial i que oblida les altres víctimes silenciades i oblidades.
Apunt final. Des d’aquesta perspectiva, i atesa la decisió de la darrera Junta de Portaveus d’excepcionalitzar la unanimitat requerida –a la qual la CUP-AE, malgrat la fonda discrepància, no hi posarà cap obstacle [que sigui llegida], per mínim respecte–, resta clar que no signarem una declaració que no abordi l’horror de les violències en totes les seves perspectives i dimensions. Si albiréssim una mínima oportunitat de debatre-ho i consensuar-ho, podeu comptar amb nosaltres obertament. Però som raonablement pessimistes… Tanmateix, no caurem en el parany –precisament per consideració, per respecte, per memòria– de convertir aquest debat en un espectacle partidari del qual no pensem formar part. En tot cas, si es manté la declaració en els termes que coneixem fins ara, la CUP-AE farà una declaració pròpia –aquesta mateixa– i sol·licitarem i exigirem que sigui dit in voce que la CUP-AE no signa la present declaració institucional ‘per respecte explícit a totes les víctimes de totes les violències’.
En qualsevol cas, i perdoneu la certa duresa final, no reconèixer tots els dolors i sofriments és, al nostre parer, un acte de profunda hipocresia, d’insensibilitat i de complicitat amb altres formes de violència. Necessari matís personal: haver de suportar un i mil cops com es nega que un company i amic ha estat torturat (Martxelo Otamendi, director d’Egunkaria), haver de patir la presó i dispersió injusta d’un amic pacifista (Sabino Ormazabal, pacifista basc, absolt categòricament pel Suprem) i tenir els nostres morts de segona que mai compten ni surten enlloc no és fàcil de gestionar. Ni políticament ni institucionalment ni emocionalment.
Sia com sigui, des de la cultura i valors antimilitaristes: mai més, enlloc, contra ningú.
David Fernàndez
President i portaveu del Grup Mixt
CUP-Alternativa d’Esquerres»
