11.03.2014 - 06:00
L’ambient del migdia de l’11 de març de 2004 és molt difícil d’oblidar. A primera hora havien esclatat tot un seguit de bombes als trens que entraven a Madrid. Ibarretxe, gens sospitós de voler afavorir el PP, havia eixit a fer una conferència de premsa –ell primer!– i amb tota rotunditat havia dit que els autors dels atacs eren d’ETA. Amb tanta rotunditat que havia deixat desconcertat tothom, inclòs l’equip de periodistes de VilaWeb que aquell matí treballàvem des de la vella redacció del carrer de les Tàpies. Al pis de dalt hi havia els companys del Punt, però no entraven a treballar fins ben avançat el matí. De manera que, a primera hora, les preguntes i els nervis eren tots per a nosaltres. A mesura que anaven arribant els col·legues del diari, passaven pel pis de baix i tots, invariablement, feien la mateixa pregunta: ‘Tu t’ho creus?’
No era qüestió de creure-s’ho o no. La reacció del govern d’Aznar als atemptats havia estat, ho sabem avui, indecent fins a l’extrem. Totes les televisions repetien que allò, la mort de dotzenes de persones –aleshores no sabíem encara quantes– en un grapat d’atemptats simultanis –aleshores no sabíem encara quants– era obra d’ETA. Les incipients edicions digitals dels diaris en paper també. I tot plegat desfermava onades d’indignació que ens arribaven per tot els conductes: correus, SMS, telefonades i tot. L’ambient era tens com poques vegades. I tanmateix…
I tanmateix allò no tenia trellat. Era massa difícil de creure-s’ho. Ho comentàvem una vegada i una altra mentre hi cercàvem explicacions: ‘No té gens de lògica.’ Arribaven veus d’unes altres redaccions, de gent experta en mil batalles, que tampoc no ho veia clar, tot plegat. Atabalat i confús, vaig seure a l’escala per telefonar a Martxelo Otamendi, director de Berria, i a alguns altres contactes personals del País Basc. ‘No sé si no m’ho crec o si no m’ho vull creure’, em va dir ell amb aquella honradesa professional tan característica seua. Tot era tan estrany…! Vivíem uns fets que ens els volien presentar d’una manera que ens costava massa de veure. I era evident que tot esclataria, per una banda o per una altra. Semblàvem talment enmig d’un canvi històric, però no endevinàvem encara quin.
Un telèfon des de Londres
Va sonar un telèfon. Crec que el va agafar Pau Pertegaz i era un lector que ens avisava des d’una cabina de l’aeroport de Heathrow que la policia britànica s’havia posat en màxima alerta ‘per l’atemptat islamista de Madrid’. No sabem el nom d’aquest lector. No el vam apuntar i no li hem pogut donar mai les gràcies. Però ens va obrir els ulls. La policia de Londres no es posa en alerta per un atemptat basc. Ve’t ací la primera peça, evident i contrastable, que no encaixava. Aquella i unes declaracions del ministre britànic d’Interior confirmant el moviment.
Alguns aspectes eren verament surrealistes. Per exemple, que vam haver d’anar a la web del diari argentí Clarín per saber què en pensava Batasuna, dels atemptats. La seua opinió era important, però cap cadena de televisió, cap agència de notícies ni cap diari tradicional no la cobrien. El cas és que Otegi va haver de parlar amb un diari argentí perquè alguns sabéssem què en pensava.
Va ser enmig d’aquest ambient que vam buidar una de les taules de la redacció per a estendre-hi un paper blanc enorme, on vam dibuixar quatre columnes: ETA / ETA – Armagh (representant una possible escissió nova i molt violenta d’ETA) / Anys de plom (per si allò era un atemptat d’ETA però teledirigit per l’estat) / al-Qaida. Simplement, entre tots, apuntàvem raons contràries i raons a favor. Que hi hagués tants i tants morts i que no haguessen avisat no casava amb el ‘modus operandi’ d’ETA… Que fos dia 11 encaixava amb un colp dels gihadistes… I així, un argument rere un altre. Lentament.
A mesura passaven els minuts, però, i cada vegada més, la columna d’al-Qaida era més carregada d’arguments i concentrava més les mirades de tothom i tots els dits. Montserrat Serra encara ho recorda ara com un moment molt especial, intens. Un moment en què tots ens trencàvem el cap mirant d’aclarir-nos.
L’editorial més important
Cap a migdia, amb les idees mínimament endreçades ja, vam decidir que calia fer un editorial i dir alguna cosa. En aquell moment a VilaWeb els editorials eren molt excepcionals, no se’n publicaven pas cada dia. Però l’ambient dominant era ja d’indignació total i absoluta contra ETA i contra tot allò que s’hi acostés i segurament per això nosaltres sentíem, cada minut que passava, el pes de més i més dubtes. A les televisions deien coses impossibles de reproduir i del País Basc estant ens arribava una palpable sensació de por, que haurien de pagar un preu molt car per les morts de Madrid. Però la lògica, el sentit comú, anava per una altra banda i ens vam obligar a explicar-ho.
L’editorial és aquest, tal com es va publicar. I la por que transmet, més enllà d’allò que intenta aclarir, és evident. En el primer paràgraf es nota la tensió perquè hem de defensar una cosa ben elemental: tenim el dret de fer-nos preguntes. Aquell dia tan solament això ja era sospitós. I encara a l’inici del segon paràgraf vaig escriure: ‘Segurament aquest atemptat és obra d’ETA. Però és insòlit. ETA no havia fet mai un atemptat així.’ Tres frases doncs: la primera i dues més que la contradeien. Tres frases que indiquen fins a quin punt per a nosaltres les coses ja eren clares, però també com en aquell ambient resultava molt dur de qüestionar obertament que ETA no hagués estat l’autora de l’atemptat. I és això que fèiem, que fèiem exactament, al llarg del text.
Un text on, després d’analitzar les altres opcions, finalment exposàvem obertament els arguments a favor que l’atemptat fos obra d’al-Qaida:
«–el fet que els atemptats siguen simultanis, una manera d’operar característica d’al-Qaida
–l’alt nombre de morts. Mai, ni per aproximació remota, ETA havia causat tants morts ni havia posat tantes bombes juntes
–grups algerians islamistes han protagonitzat en el passat atemptats semblants als trens de rodalia i al metro de París
–el suport d’Aznar a Bush i Blair després dels atemptats de l’11 de setembre havia posat Espanya en la llista d’enemics d’al-Qaida, i fins i tot Bin Laden n’havia parlat expressament
–part de les operacions que van conduir als atemptats de l’11 de setembre es van fer a Tarragona i Madrid.»
Vist amb la distància dels deu anys que han passat, aquell editorial pot semblar fins i tot fred. Però molta gent, encara ara, el recorda com la peça que la va fer dubtar i és possiblement el text més important que ha publicat VilaWeb fins ara. Presentava als lectors un visió dels fets que era molt difícil de conciliar amb la gran operació propagandística que el govern d’Aznar i Rajoy havien activat. I demanava als lectors que refredassen els sentiments i aplicassen la raó. Ni més ni menys.
Els diaris, als quioscs, apunten a ETA
La reacció va ser enorme i ens va sorprendre. Però no va ser fàcil. Encara guarde alguns correus electrònics que ens acusaven de ‘girar la cara als morts’ i ens insultaven. Val a dir que ho trobe normal. Poques vegades m’han tremolat tant les cames com quan, poc després, vam eixir l’Assumpció Maresma i jo a passejar per pensar en veu alta i aclarir les idees. Els passos ens van portar a la Rambla, on vam veure les edicions especials dels diaris, d’El País i d’El Periódico, que assenyalaven sense cap ombra de dubte ETA com a autora de la massacre. No feia ni deu hores de l’atemptat i la rotunditat era sorprenent.
Antonio Franco, director d’El Periódico en aquell moment, ha donat després totes les explicacions sobre què va passar i ha exercit amb una notòria elegància l’autocrítica. El País no. Com és ben sabut, com sabem ara, José Maria Aznar en persona els va telefonar assegurant-los l’autoria d’ETA i posant-los contra la paret amb una indecència difícil de superar. El resultat van ser uns exemplars que no poden ser mostrats en públic sense haver de donar complicades explicacions i que El País, per exemple, ha amagat durant anys i ha intentat fins i tot esborrar de Google.
Vam tornar ràpidament cap a la redacció, realment atemorits per les conseqüències d’allò que acabàvem de publicar. Però les notícies no paraven d’arribar amb noves pistes. I poques hores després, exactament a les 20.20, ja vam decidir d’obrir VilaWeb amb un titular que negava la major: ‘Al-Qaida reivindica els atemptats de Madrid al diari Al-Quds‘. (Avise: la còpia de l’article que hi ha a l’arxiu incorpora fragments d’informacions de dies posteriors, perquè el 2004 encara no teníem consciència de la importància que tenia l’arxiu i era normal que escrivíssem una versió nova d’un article sobre una de vella…)
El titular va córrer molt més que no havíem vist córrer mai una notícia en la web. Nosaltres no n’érem conscients, però entre aquell dijous i el diumenge següent havia de canviar tot. El signe polític de l’estat espanyol i segurament, a la llarga, de Catalunya. I també el periodisme. Zapatero diu que ell sabia que guanyaria, però no s’ho creu ningú. La manipulació realment abominable que va intentar fer el govern del Partit Popular els va eixir mal. Perquè era impossible. I ho era perquè els vells diaris i la televisió controlada ja no estaven sols.
L’engany no va reeixir perquè era molt difícil de sostenir i perquè el paper que els mitjans tradicionals no van arribar a saber complir el vam complir, i era la primera vegada, els nous mitjans i les xarxes. L’editora de VilaWeb, Assumpció Maresma, encara recorda el sotrac que li va causar entrar en un taxi i que un taxista desconegut aconsellàs a algú per telèfon que anàs a la pàgina de VilaWeb, ‘que allà expliquen què passa’. Els 140.000 lectors que aquell 11M van entrar a VilaWeb varen ser un rècord de visites imbatut durant molts anys. I això encara perquè les xifres de connexió d’internet a les cases el 2004 eren molt baixes.
I, igual com recorde tremolant els diaris dels quioscs aquell primer migdia, em recorde també a mi mateix dissabte veient en un televisor del pis on hi havia El Punt com Acebes, aleshores ministre d’Interior espanyol, reconeixia finalment que havien trobat ‘una furgoneta amb unes cassets de versicles islàmics’. Abans el govern espanyol ja havia admès l’existència d’una pista islàmica, però allò era definitiu. Pensant en els morts em sap greu haver-ho fet, però vaig alçar els punys enlaire satisfet: era possible derrotar la gran mentida orquestrada.
El gran paper dels mòbils
Derrota en què les webs, algunes i ben diverses, hi vam tenir un paper clau. Però els mòbils, especialment els mòbils, van fer-hi el paper definitiu. Els SMS concretament, amb aquell històric ‘passa-ho!’ amb què acabaven tots els missatges.
Vist des de l’època actual de whatsapps, bambusers, youtubes i twitters, el sistema dels SMS i la seua capacitat de comunicació retorna a la prehistòria. Però tingué una eficàcia demolidora durant aquells tres dies, com explica molt bé el documental de Manuel Campo Vidal i Manuel Castells ‘La revolta dels mòbils’ (primer capítol, segon i tercer).
D’una manera espontània, per mitjà de l’SMS, l’11-M es va fabricar el primer fenomen viral de la història de la comunicació a Europa. I això, fins i tot, va arribar a tombar un govern. Aznar parlava i extorquia els directors dels diaris, però no sabia que l’amenaça li anava arribant d’una altra banda. Primitius i encara enviant-se d’un en un, t’arribaven onades d’SMS d’amics i coneguts dient que la versió que donaven els mitjans era falsa. Que al-Qaida havia reivindicat l’atemptat, que Bush havia dit a la CNN que lamentava que la participació espanyola a l’Irac hagués causat allò. Que calia eixir al carrer i reclamar la veritat i que el govern del PP feia ús de l’atemptat per a guanyar les eleccions. Que…
Finalment tot va desembocar en allò que a VilaWeb vam qualificar de ‘revolta democràtica’. Milers i milers de persones es van abocar al carrer repicant atuells i acorralant les seus del Partit Popular. Indignats. La policia va començar a insinuar que la volien manipular. L’oposició va exigir, ara sí d’una manera ferma, explicacions i el PP es va començar a ensorrar sota el pes de les seues mentides. A VilaWeb vam fer dues edicions com d’un diari en pdf del qual molta gent va fer còpies que repartia pel carrer. La primera el dia 12 al matí, després d’una apocalíptica conferència de premsa de José Maria Aznar. I la segona, després de les eleccions, apuntant directament la causa de la victòria de Zapatero: ’14M, el preu de la mentida’.
Va anar de poc, però. Segurament, amb vint-i-quatre hores menys de marge el PP encara hauria guanyat les eleccions i Rajoy ja hauria estat, aleshores, president del govern espanyol. Però el cas és que, encarats a un fenomen completament nou, els responsables del gran despropòsit i la mentida no van poder aguantar la pressió del carrer ni, per primera vegada, tampoc la de les xarxes.
