11.03.2014 - 06:00
Súmate es va presentar ahir a Madrid amb un cartell que deia ‘Escolta, Espanya’. I Espanya no va escoltar. Més del 90% dels assistents a l’acte eren catalans i, segons l’organització, només un diari espanyol hi va enviar un periodista. Va ser el diari Público. Un cop acabat l’acte, Eduardo Reyes, president de Súmate, m’ho va resumir amb aquestes paraules: ‘Ens tenen por. Tenen por que gent com nosaltres digui aquestes coses. Tenen por que els diguem, educadament, que volem votar. Per això n’han vingut pocs. Però algú sí que ha vingut.’ I tenia raó. Algú sí que s’hi havia arribat. Com ara Rafael Hernández Rico.
Rafael Hernández Rico és un home gran, poeta, i ‘proper a Esquerra Unida’. És l’ex-president del Centro de Amigos de la Unesco de Madrid (CAUM), amfitriona de l’acte de Súmate. La CAUM és al carrer d’Atocha número 20, just davant de l’Hotel Catalonia, i a tocar del número 55, de funesta memòria. Aquí és on l’any 1977 la ultradreta va matar cinc advocats laboralistes. El senyor Hernández va escoltar les intervencions amb molta atenció i en va extreure aquesta conclusió: ‘M’ha agradat. M’esperava una cosa molt pitjor. Veig que la gent és humil. M’agrada, perquè tinc por que això de Catalunya no sigui controlat per la burgesia.’ Vam recomanar-li que escoltés què diu la Caixa, el Banc de Sabadell… Un seu amic, també d’edat avançada, va arribar massa tard per a comptar-lo d’assistent, però abans d’anar-se’n em va dir que feia poc que havia vist un pòster de record a Puig Antich al centre de Madrid i que era un gran admirador de la Teresa Forcades.
Alguns altres dels poquíssims madrilenys que vaig veure a l’acte eren la dona i els fills petits de Ramón Cotarelo, el professor de dret que ha pres posició repetidament a favor de la consulta dels catalans. Ahir era un dels ponents. ‘Ens coneixia poc, Cotarelo, però em sembla que li hem agradat. M’ha sorprès que ens conegués poc. Aquí no els arriba res, tu. Res de res. I a nosaltres, en canvi, ens arriba tot. A veure si el convenço perquè es doni d’alta’, deia Eduardo Reyes.
Un altre dels madrilenys a la presentació era un avi republicà que buscava nous afiliats per a la seva associació i que, acabat l’acte, se’m va escapar. Un altre que comptaria com a mig madrileny és Carles Andreu, català establert a Madrid des de fa més de vint anys. ‘La meva dona, i els meus fills, podrien ser de Súmate. Jo he vingut a informar-me. Perquè tinc claríssim que sóc català, jo. Però encara no m’he decidit. No ho tinc clar, encara, això de la independència. Per això he vingut.’ Andreu, advocat jubilat, m’explica que a Madrid va deixar de parlar de política des de la tramitació de l’estatut. ‘Aquí era horrorós. Treien foc pels queixals. I vaig decidir de deixar de parlar de política’. Mira, espiral del silenci. ‘Ja ho deia el poeta. A Espanya de cada deu caps, n’hi ha nou que envesteixen. La dreta, aquí a Madrid, envesteix. Envesteix molt. I el PP ha tingut onze milions de vots a les darreres eleccions. Això no ho podem oblidar. Els entenc perfectament, els de Súmate, jo. Defensen els seus interessos, i ben fet que fan.’
Entre els catalans, hi havia un senyor vestit amb estelades pertot arreu que segueix els de Súmate vagin allà on vagin. ‘Ja és el cinquè acte a què vaig. En Reyes el conec i tot. Saps on me’ls he trobats? A la Plaza de Oriente, tu. Allà m’he trobat els de Súmate. Amb les estelades m’han reconegut sense problemes i hem vingut junts fins aquí. És molt important la feina que fan.’
I entre els catalans també vull destacar José Rodríguez, ponent de Súmate, i militant del PSC. No ex-militant, no. Militant actual del PSC. ‘No crec que m’expulsin, a mi. Què vols que facin? Ni càrrec, no tinc, i el que tenia a la meva agrupació local de Barcelona el vaig deixar quan vaig entrar a Súmate. Així puc anar més tranquil.’ El discurs de José Rodríguez va ser dels més aplaudits, sobretot quan va dir que no es podria evitar que votéssim.
Si votem, potser sí que ens escoltaran. De moment, sembla que no.
