07.03.2014 - 08:43
‘Negar la voluntat de llibertat en nom de la igualtat és un concepte jacobí obsolet, i no pas una qüestió de solidaritat fiscal.’ Amb aquesta contundència escriu David Gardner, l’editor d’afers internacionals del prestigiós diari econòmic londinenc Financial Times. Gardner publica avui l’article titulat ‘Espanya i el Regne Unit no han de témer la lletra F‘, en què defensa que ambdós governs donin un tracte federal real, asimètric, a Catalunya i a Escòcia, respectivament. Considera que, si fos així, es podria trobar una solució del conflicte suscitat tant en l’un lloc com en l’altre, una alternativa ‘al separatisme i a l’unionisme’.
‘No és casual que els dos països de la UE que encaren al repte separatista més imminent dins de les seves fronteres –el Regne Unit amb els escocesos i Espanya amb els catalans i els bascs– siguin velles i orgulloses nacions postimperials la integració unionista de les quals fou l’empresa de les respectives monarquies’, comença observant Gardner. ‘La resposta final a aquest problema no ha de ser el separatisme ni l’unionisme (la monarquia és una qüestió secundària). Podria també ser una forma creativa de federalisme, tot i que el federalisme com a paraula, per no parlar de la fórmula, envia calfreds semàntics a la columna vertebral política d’ambdós països’, afegeix.
Així explica la incomprensió de Madrid i Londres: ‘Madrid utilitza la constitució espanyola com una taula de pedra per a colpejar catalans i bascs, i Londres amenaça els escocesos de quedar fora de la lliura esterlina, i ambdues capitals –amb l’eco episòdic de Brussel·les– adverteixen que la independència significaria el probable desterrament de la Unió Europea.’
Parla també de la manca de propostes: ‘Hi ha un curiós recel a discutir alternatives, especialment a desenvolupar un federalisme asimètric que ja existeix al Regne Unit i a Espanya, on Escòcia, Catalunya i el País Basc tenen més competències que algunes altres regions, però encara en volen més.’
I destaca així el moment d’eclosió de l’independentisme català i la negativa al referèndum per part de Madrid: ‘Quan els dirigents catalans miren a Escòcia, veuen que el govern britànic ha permès la votació del setembre sobre la independència escocesa, i ha decidit de fer-hi campanya contra. Madrid diu rotundament que la constitució prohibeix cap plebiscit. El 2006, els catalans van fer un referèndum, aprovant una millora de l’estatut d’autonomia, després dels vots afirmatius del Parlament de Catalunya i de les dues cambres de les corts espanyoles. Aquesta llei fou esbudellada el 2010 pel Tribunal Constitucional, que actuava a instàncies del PP, la qual cosa va catapultar el separatisme català des de la perifèria a la primera línia.’
Explica tot seguit que l’SNP, el partit que governa a Escòcia, ha tingut sempre un interès en el País Basc, perquè els governs basc i navarrès, mitjançant el concert econòmic, recapten gairebé tots els tributs. I destaca que l’autonomia fiscal basca ha permès ‘al nacionalisme majoritari’ de transformar l’economia basca i de mantenir a ratlla ‘el separatisme radical’. És per això –diu– que Salmond volia incloure una resposta en el referèndum que permetés de votar un augment de l’autonomia fiscal.
Gardner opina que la utilització del concepte ‘estat propi’ per part de Mas podria obrir la porta a una solució federal: ‘Mas s’ha deixat a si mateix un marge de maniobra, dient que Catalunya necessita “el seu estat propi”. Aquesta fórmula podria encaixar dins d’una constitució reformada que oferís als catalans més que allò que tenen els bascs.’
Però admet l’obstinació del govern espanyol: ‘Oferir als catalans una elecció a l’escocesa sembla lluny de la política espanyola, i redueix el debat al llenguatge de la política identitària, en què atrapa en el foc creuat qualsevol qui gosi suggerir solucions federals. […] Negar la voluntat de llibertat en nom de la igualtat és un concepte jacobí obsolet, i no una solidaritat fiscal.’
I acaba així: ‘No hi ha cap raó per què algunes regions, especialment aquelles amb un sentit profundament arrelat de nació, no puguin tenir més autonomia que unes altres, si ho volen.’
