07.03.2014 - 06:00
Ens trobem amb el periodista Manuel Cuyàs (Mataró, 1952) en un bar de la Rambla de Mataró, a pocs metres de casa seva, la que el va veure néixer i que molts anys abans, a la segona meitat del segle XIX, havia fet construir Antoni Cuyàs Sampere, l’aventurer, el pirata. És ell que dóna nom a les memòries que acaba de publicar Manuel Cuyàs, ‘El nét del pirata‘ (Proa).
Cuyàs gasta un cert aire noucentista. Potser ho fa el barret (ja va explicar per què el porta en una de les seves columnes diàries al Punt Avui, ‘Barrets‘). Perquè tal com explica en aquesta entrevista, Cuyàs acostuma a començar la seva columna diària amb una vivència personal, que li fa de falca per a tractar un tema més general. Per això els lectors de les columnes d’en Cuyàs reconeixeran algunes de les històries que relata en aquestes memòries, plenes de vida quotidiana, marcades pel costumisme.
De la seva relació durant sis anys amb Jordi Pujol, a qui va ajudar en la redacció de les memòries, de com va viure aquell episodi, del Pujol que va conèixer, de tot allò que Pujol no va voler explicar… això Cuyàs ho deixa per a un altre volum. Perquè, de fet, aquestes memòries s’acaben amb el final de la dictadura franquista.
Tot parlant, Cuyàs ens fa caminar pel centre de Mataró, i ens ensenya les dues ciutats històriques, l’antiga i la nova: la de la basílica de Santa Maria i la de l’església de Santa Anna; la que diu ‘sumaia’ i la que no ha dit mai sumaia, sempre ‘llonganissa’; la del ‘guaita’ i la del ‘mira’; la de la banda dreta, que era tancada entre muralles, i la de la banda esquerra, que va créixer extramurs. Ell és de la Rambla, de la banda moderna, i ep! això determina.
Cuyàs té una mirada pròpia, sovint sorprenent i també sorneguera. Té un punt de vista que, juntament amb la manera de narrar, clara i llaminera, i amb un català genuí, han conformat un estil. El Cuyàs columnista és respectat, i avui també el trobem en tertúlies ací i allà, de ràdio i de televisió.
—Heu escrit unes memòries costumistes. Qui s’esperi que siguin polítiques, en quedarà decebut.
—Aquest és un llibre d’encàrrec, del Grup 62. Els editors em van citar i em van explicar que és un moment que es venen pocs llibres, però que han constatat que els que tenen un cert èxit són els memorialístics, a l’estil dels que escriu Rafael Nadal [‘Quan en dèiem xampany’, ‘Quan érem feliços’] o Lluís Foix [‘La marinada sempre arriba’]. O sigui, aquells que retraten una època, una ciutat, una persona. Però jo de seguida els vaig preguntar quin interès podia tenir la meva vida i la ciutat de Mataró. Ells em van respondre que si Nadal ha fet que interessés Girona i Foix ha creat interès per un llogarret de la Vall del Corb a l’Urgell, per què no podia crear un interès per Mataró? I em van deixar anar: ‘Les coses són interessants depèn de com s’expliquen.’ Aquesta frase l’he dita sempre als redactors del diari El Punt. Em va tocar, i, és clar, ho vaig acceptar.
—I com va anar?
—Doncs és un llibre que jo no sabia que portava a dins. El vaig escriure a raig: aquell mateix dia em vaig posar davant l’ordinador a les sis de la tarda. I a les deu del vespre, quan la meva dona va arribar de treballar, li vaig donar dues notícies. La primera, que m’havien encarregat un llibre. La segona, que ja en tenia els quatre primers capítols escrits. És clar, això es pot entendre perquè hi ha la pràctica periodística al darrere. Ara, deixa’m dir-te que sóc un apassionat de les feines d’encàrrec. Perquè jo, amb les meves columnes diàries d’opinió, faig el que em dóna la gana. Això és perillós, perquè et pots acabar repetint, usant aquells recursos que ja saps que funcionen, etc. Per això m’agrada molt quan m’encarreguen la crònica d’un acte, per exemple. Això m’apassiona, perquè em força a buscar nous recursos i a no acomodar-me.
—Aquestes memòries tenen un bon regust de les vostres columnes d’opinió.
—Hi ha coses que ja he explicat, com l’anècdota de l’Ava Gardner, que un dia la van veure baixar d’un cotxe al centre de Mataró i va entrar en un bar per fer un pipí. Sovint començo les columnes amb un fet que he viscut. Això és periodisme, no hi ha cap secret. Per una altra banda, les coses que no he explicat en aquest llibre ja les explicaré en un altre: els sis anys de col·laboració amb en Pujol, redactant les seves memòries, i sobre allò que no va escriure (aquest llibre el podria començar avui mateix, en tinc el seu permís), la premsa comarcal…
—Amb tot, el llibre comença amb una història fenomenal, plena de literatura, sobre un personatge que dóna títol a les memòries: Antoni Cuyàs Sampere, que no fou pirata sinó corsari, que no era l’avi sinó el rebesavi, i que de fet no era família, tot i portar el mateix cognom i llegar-vos la casa de la Rambla de Mataró, que és on avui encara viviu.
—El meu pare s’hi va interessar molt per aquest personatge, hi va posar molta atenció. I explicar tot el que sabia de l’Antoni Cuyàs Sampere era una manera de donar satisfacció al meu pare, tot i que ja és mort. Aquest senyor, com tot aventurer del segle XIX, té un interès, si bé és un interès limitat. Però, tornem-hi: les coses tenen interès segons com les expliquis: fou corsari a l’Argentina, es va casar amb una dona que havia fet vot de castedat, va tenir amistat amb en Garibaldi… L’Antoni Cuyàs va fer dos anys de corsari, però després va fer de diplomàtic, d’espia, va enderrocar un dictador… Per tot això, sempre m’he preguntat per què va tornar a Mataró al final de la seva vida. A l’Uruguai era un home molt respectat i aquí no li quedava res, ni ningú es recordava d’ell.
—En el llibre parleu de tu a tu amb el lector, establint una voluntària complicitat ja d’entrada. Això determina el to de la narració. Per què vau triar aquest to?
—Per la mateixa raó de sempre: o atrapo el lector o les memòries no tindran interès. Per això, de tant en tant li faig una confidència. De fet, el llibre comença amb un: ‘Bon dia a tothom, em dic Manuel Cuyàs Gibert…’. I quan acabo aquest inici de la història del pirata, escric: ‘El lector queda en aquest punt facultat per descansar una mica, sortir a estirar les cames i mirar de recompondre l’embolic familiar que li acabo de plantejar.’ Perquè l’interès ha d’anar més enllà del lector de Mataró; explico coses d’una època que també haurà viscut un lector de Sabadell o de Terrassa, per posar un exemple.
—Aquesta complicitat amb el lector, sense manies, que és una característica vostra, contrasta amb una dada que doneu en el llibre: dieu que éreu extremadament tímid de petit i de jove. Se’m fa difícil de creure.
—La timidesa és una de les formes de la mala educació. Perquè es pot superar. Per això un tímid és un mal educat. I jo vaig ser un mal educat de jove. I no és que m’eduquessin malament a casa. Val a dir també que si et passes a l’altre extrem i dius tot allò que penses, també ets un mal educat. Vivim en societat, no es pot dir tot.
—Insistiu a qüestionar l’interès que pot suscitar la vostra ciutat, Mataró, al lector. Per què?
—La pregunta que em faig sobre quin interès té Mataró no me la faria si visqués al barri de Gràcia, per exemple, perquè Barcelona interessa sempre a tothom.
—Ho trobo curiós, perquè sempre he pensat que la gent de Mataró era molt xovinista.
—Aquesta és l’altra: un mataroní no triga ni cinc minuts a dir que és de Mataró. Som així. El motiu no el sé. Ara, correm el perill de convertir la ciutat en una festa major i prou. Darrerament, només parlem de ‘les Santes’. I saps per què? Perquè ho hem perdut tot. I una ciutat no pot ser només una festa major. Confio que aquest moment se superarà, perquè som una ciutat de gent molt treballadora.
—A què us referiu quan dieu ‘ho hem perdut tot’?
—La ruïna de la Caixa Laietana, en origen Caixa de Mataró, pels disbarats dels seus directius, ha afectat el 20% de la població amb les preferents; a la pràctica és la ruïna familiar. I això s’ha notat i es nota. La Caixa Laietana, només pel fet d’existir, ja creava vitalitat, i tenir una caixa local ens distingia de moltes altres ciutats. Allà on no arribava l’ajuntament hi arribava la caixa.
—I com es va permetre que acabessin manant tals corruptes?
—Hi va haver pactes de silenci, perquè sovint si criticaves l’entitat o algun dels dirigents després hi havia represàlies.
—Mataró és la capital del Maresme, una comarca d’una identitat múltiple.
—Mataró no ha exercit mai de capital, excepte per als pobles del voltant (Vilassar, Argentona, Cabrils, Cabrera, Òrrius, Dosrius…). De Premià enllà miren cap a Barcelona, i d’Arenys enllà miren cap a Girona. Ara, en Josep Pla a la ‘Guia de Catalunya’ té una frase boníssima: diu que el Maresme és una comarca que va del riu Tordera al riu Llobregat, que té una capital, Mataró, i dues ciutats importants, Barcelona i Badalona. Pla tenia tota la raó des del punt de vista geogràfic i arquitectònic: Barcelona i tota la costa del Maresme fins al Tordera tenen una mateixa estructura geogràfica, amb les rieres, les rambles, el mar a davant, la serralada que tanca… I tot aquest territori comparteix una arquitectura també: si et passeges pels barris de les poblacions annexionades a Barcelona (Horta, Gràcia, fins i tot Sarrià), hi trobes el mateix tipus de cases que al Maresme.
—Vau dirigir l’aventura del Punt del Maresme, un diari que va aconseguir fer comarca.
—El Punt del Maresme va fer més per l’estructuració de la comarca que cap altre projecte. El diari va fer que d’una manera natural la gent de Tordera s’interessés per allò que passava al Masnou i a l’inrevés.
—De fet, comenceu en el món del periodisme al setmanari El Maresme, però vau tardar a professionalitzar-vos.
—Vaig començar amb la voluntat de fer ciutat. Em guanyava la vida fent classes i també formava part de l’equip de gent que feia el setmanari El Maresme. Però amb el naixement dels grans mitjans públics a Catalunya, la majoria de companys es van professionalitzar i van anar a parar a Catalunya Ràdio i a TV3. Per aquesta raó, i per problemes econòmics, el setmanari va desaparèixer. Aleshores, vaig anar a oferir-me a l’Avui. Dues vegades i amb diferents directors em van dir: ‘El director no hi és’ i em va atendre el cap d’opinió, que se’m va treure de sobre. Després em vaig anar a oferir al Punt i em van dir que encantats, que podia començar l’endemà. Passats els anys, un dia en Jordi Maluquer, que havia dirigit l’Avui, i un altre dia l’Agustí Pons, que n’havia estat cap d’opinió, em van comentar que els estranyava que no hagués anat a trucar la porta de l’Avui. Els vaig dir que sí que hi havia anat i els vaig explicar el tracte rebut.
—Avui les vostres columnes són molt seguides. Teniu un estil i un punt de vista propi. Com els vau aconseguir?
—Els meus referents provenen de Pla, Sagarra, Gaziel… I, sobretot, de Joan Fuster. Hi ha un moment al llibre que explico com m’indigno després de llegir Fuster, pel fet que ens l’haguessin amagat i que m’hagués costat de descobrir-lo. Per altra banda, si ‘planejo’ o ‘sagarrejo’, ja m’està bé. A diferència de la majoria de periodistes de la meva generació, jo sempre he escrit en català i només en català.
—També expliqueu de passada que el vostre diari de referència era el Tele/eXpress.
—Home!, era una manera d’entendre la vida. El pare durant anys no feia entrar cap diari a casa, excepte la revista Destino. I el Tele/eXpress el vaig entrar jo. Era un diari que connectava amb la joventut. Jo vaig estudiar història de l’art. De fet, havia decidit d’entrar a la Facultat de Filosofia i quan era a la cua per matricular-me, vaig veure en el llibret de la universitat, amb la llista de totes les carreres i professors, que els personatges més interessants feien classes a història de l’art i em vaig canviar de fila. Vaig fer classe amb en Cirici Pellicer, Porter Moix, Oriol Martorell, un jove Daniel Giralt-Miracle, Pau Verrier… però sobretot qui em va marcar més va ser Ricard Salvat, tot i que era cantellut i de tracte difícil. A mi em va obrir vint-i-quatre mots. Em va marcar per sempre.
—Vós, ja de ben jove, éreu un home inquiet, culturalment.
—Al llibre explico l’anècdota del dia que vaig demanar ‘Crim i càstig’ a la biblioteca de Mataró. Em van preguntar si el meu pare ja ho sabia. Deu anys abans, al catedràtic de literatura catalana de la Universitat de Barcelona, Antoni Comas, que era de Mataró, també li va passar, amb l’afegit que la mateixa bibliotecària li va exigir l’autorització del pare per a deixar-li ‘Crim i càstig’. I fa pocs dies he sabut que a una altra escriptora de Mataró, Care Santos, també li va passar això mateix deu anys més tard que a mi. O sigui que hem estat tres generacions de mataronins que hem tingut dificultats per a llegir el ‘Crim i càstig’ de la biblioteca. D’això n’he d’escriure un article.
—I més enllà de ‘Crim i càstig’?
—A casa em van transmetre una formació basada en el catalanisme, el republicanisme i la dignitat. Jo vaig anar vinculant-me a iniciatives com el Film Ideal Club, que fèiem sessions de cinefòrum; l’entitat cultural El Racó, per on van passar tots els intel·lectuals de la Catalunya del moment, també la gent de la Nova Cançó…
—En les memòries destaqueu les figures de Joan Fuster i de Raimon, com a referents. El fet que tots dos siguin del País Valencià hi té res a veure?
—No, és pura casualitat. Aleshores vivíem en un món que era dual: el cel i l’infern; llibreta en brut i llibreta en net; Coca-cola o Pepsicola; Fanta o Mirinda; llapis Alpino o llapis Caran d’Ache… Sempre t’havies de definir: Serrat o Raimon (Raimon); Beatles o Rollings (Beatles); Asterix o Tintín (Tintín)… Vivíem en un món dual i encara hi vivim. La guerra civil ha marcat molt. I deixa’m dir-te que aquesta dualitat servirà per a enllaçar el volum següent.
—Com veieu el periodisme avui?
—És una de les professions de més futur, perquè hi ha una sobredosi d’informació i algú s’ha d’encarregar de posar-hi ordre i credibilitat. Per exemple, si comença a córrer per Twitter que ha passat una cosa important, jo de seguida me’n vaig a un diari digital que em doni credibilitat, com VilaWeb, El Punt Avui, el Singular o Nació Digital, per verificar allò que a Twitter sovint és només un rumor. Ara, el diari en paper no té gens de futur.
—I com veieu el procés d’independència?
—El veig molt difícil, extremadament difícil. Perquè no tenim cap mena de suport a fora. Estem sols. Ara, també és veritat que així no podem continuar i alguna solució s’haurà de trobar.
—Vós sou independentista?
—Tots els catalanistes són independentistes. Quan el meu pare manifestava el seu catalanisme o jo o la meva germana o un amic, ens deien: ‘Ets un separatista.’ Els adversaris ens coneixen millor que nosaltres mateixos. Efectivament, som separatistes. Passa que a la postguerra es va prohibir aquest terme, no es podia dir, i nosaltres ens en vam oblidar, que ho érem. Pujol va provar d’entendre’s amb Espanya i va fracassar. Ara hem sortit de l’armari. I un cop se surt de l’armari ja no s’hi torna a entrar. I tornem a dir-nos-ho: som independentistes. Ara, aconseguir la independència serà dificilíssim.
